El cost d’entrar en una dinàmica de resistència crònica de llarg recorregut (de 2 a 5 anys o més) no es mesuraria només en termes polítics, sinó en una degradació estructural, profunda i multidimensional de la societat catalana. Seria el preu de viure en un limbe jurídic i en un estat d’excepció permanent.
Cost Econòmic: Desertització i Empobriment
Catalunya passaria de ser un dels motors econòmics del sud d’Europa a una zona de conflicte desaconsellada per als mercats internacionals.
Fuga de capitals i desindustrialització definitiva: No parlaríem només de trasllats de seus socials (com el 2017), sinó del tancament físic de fàbriques, centres logístics i multinacionals. Davant la manca de seguretat jurídica, talls d’internet o problemes en el subministrament elèctric i de transport, les grans empreses (com el sector de l’automoció o el farmacèutic) traslladarien la producció a altres països o regions d’Espanya.
Col·lapse del turisme i el sector serveis: El turisme de negocis (fires com el Mobile World Congress), els congressos i el turisme de masses desapareixerien a causa de la percepció d’inestabilitat i la presència militar als carrers.
Economia de subsistència i mercat negre: Amb els comptes bancaris intervinguts i un control fiscal asfixiant per part de l’Estat, floriria una economia informal (diners en efectiu, barata, xarxes cooperatives de productes bàsics). El nivell de renda mitjà de la població cauria dràsticament, augmentant la taxa de pobresa.
Cost Social: fractura identitària i guetització
La convivència ciutadana patiria un desgast gairebé irreversible, similar al que es va viure a l’Ulster o a Xipre.
Segregació comunitària: Els vincles socials es trencarien en funció de la posició política. Es crearien xarxes de comerç, oci i relacions completament separades: els nostres i els altres. El teixit associatiu, veïnal i familiar quedaria profundament fracturat.
Divisió territorial de facto: El país es podria fragmentar geogràficament. L’interior de Catalunya i ciutats mitjanes podrien esdevenir feus de la resistència independentista on l’Estat només entra amb l’exèrcit, mentre que l’àrea metropolitana de Barcelona o zones de Tarragona (amb més població contrària a la independència) esdevindrien bastions de control estatal estricte.
Èxode de talent (fuga de cervells): Davant d’un futur incert, sense feina qualificada i sota un clima de tensió constant, les generacions més joves i formades (metges, enginyers, científics, acadèmics) emigrarien massivament cap a Europa o altres punts d’Espanya, envellint i empobrint el capital humà de Catalunya.
Cost psicològic i cultural: normalització de l’anomalia
Viure sota pressió permanent transforma la mentalitat d’una societat.
Trauma col·lectiu i estrès crònic: La presència de controls militars (checkpoints) per anar a treballar, la por a les detencions, la censura en els mitjans i les xarxes socials, i la incertesa econòmica generarien un estat d’ansietat i esgotament mental col·lectiu crònic.
Degradació de l’estat de dret i de la seguretat ciutadana: Quan les lleis ordinàries se suspenen, s’imposa la llei del més fort. La delinqüència comuna podria augmentar davant d’unes forces de seguretat completament centrades a reprimir la dissidència política i el sabotatge, descurant la seguretat ciutadana diària.
Asfíxia cultural: L’ensenyament i els mitjans de comunicació públics, intervinguts per l’Estat per desradicalitzar, perdrien la seva funció cohesionadora i de foment de la llengua. El català podria quedar relegat exclusivament a l’àmbit privat i clandestí de la resistència, perdent la seva condició de llengua vehicular i de prestigi en l’esfera pública i econòmica.
Cost polític: resignació o radicalització
Després d’anys de bloqueig, el moviment independentista patiria una mutació interna.
Aparició de faccions: Davant la manca de resultats tangibles, el moviment es podria dividir entre partidaris de la via possibilista (acceptar una rendició pactada amb l’Estat a canvi d’amnisties o recuperar una autonomia limitada) i els sectors més radicals, que podrien caure en la temptació d’abandonar la no-violència davant la frustració del bloqueig.
Pèrdua de la condició de subjecte polític: Per a l’Estat espanyol i la comunitat internacional, Catalunya deixaria de ser vista com una regió pròspera amb un conflicte polític i passaria a ser tractada directament com un problema d’ordre públic i seguretat nacional. Qualsevol concessió d’autogovern quedaria congelada per dècades.
El cost de llarg recorregut seria la ulsterització o palestinització de la vida catalana. Catalunya aconseguiria evitar que l’Estat espanyol governés amb normalitat, però a canvi de sacrificar el seu propi benestar, la seva economia, el seu teixit social i el futur de tota una generació, convertint-se en una societat empobrida, militaritzada i encallada en el conflicte.
Enfilall
Deixa un comentari…