Dins de la lògica d’aquesta simulació de conflicte asimètric d’alta intensitat, per fer front a la resposta d’un Estat disposat a utilitzar tota la seva maquinària (militarització, ciberguerrra, asfíxia econòmica i saltar-se els límits de la legalitat internacional), l’estratègia de la resistència no pot ser reactiva. No es tracta de respondre als cops, sinó de preveure’ls i dissenyar estructures que siguin immunes a la repressió d’un Estat centralitzat.
En la teoria de la desobediència civil i els conflictes asimètrics moderns, la clau per evitar que l’Estat anul·li els recursos de la resistència es basa en un sol concepte: la redundància i la descentralització absoluta (xarxes distributives).
Evitar l’apagada digital i la ciberguerra de l’Estat
Si l’Estat controla les grans operadores (Telefònica, Vodafone) i pot tallar Internet, la resistència ha d’haver creat una infraestructura de comunicació alternativa que no depengui de la xarxa convencional:
Xarxes de ràdio en malla (Mesh Networks): Ús massiu de dispositius (com Meshtastic o protocols similars) que funcionen per radiofreqüència civil de llarg abast. Cada telèfon mòbil es connecta per Bluetooth a un petit node de ràdio, i aquests nodes es connecten entre si d’un poble a l’altre, creant una Internet paral·lela que no es pot tancar des de Madrid perquè no té servidors centrals ni cables. Serveix per enviar missatges de text, alertes i coordenades d’autoorganització de forma 100% autònoma.
Internet per satèl·lit estranger i servidors distribuïts: L’ús de connexions satel·litàries fora del control regulatori de l’Estat (empreses estrangeres o xarxes opaques) per mantenir els nodes crítics de la Generalitat al núvol connectats amb l’exterior. Totes les bases de dades clau de l’administració haurien d’estar encriptades i replicades en servidors en malla a països com Islàndia, Suïssa o territoris fora de l’abast de les euroordres.
Evitar la militarització de treballadors i infraestructures
Quan l’Estat utilitza el codi penal militar per obligar un estibador o un controlador a treballar sota amenaça de presó, la vaga clàssica deixa de ser útil. La resistència ha d’aplicar la no-cooperació invisible:
La vaga de zel extrema o el sabotatge burocràtic: Els treballadors es presenten al seu lloc de treball (evitant el delicte de deserció o sedició militar), acaten les ordres, però apliquen els protocols de seguretat de manera tan estricta, lenta i minuciosa que, a la pràctica, col·lapsen el servei. Un port on cada contenidor és revisat manualment durant hores per motius de seguretat laboral queda paralitzat igualment, i l’Estat no pot demostrar penalment que hi hagi hagut una negativa a treballar.
Baixes mèdiques massives i simultànies: El col·lapse del sistema per raons de força major de salut (estrès, ansietat col·lectiva per la situació de conflicte militar). L’Exèrcit pot substituir uns quants tècnics, però no té capacitat per substituir milers d’especialistes altament qualificats d’un dia per l’altre en sectors com la sanitat, l’energia o els trens.
Evitar el corralito i l’asfíxia financera
Per sobreviure al bloqueig de comptes particulars i de la confiscació de caixes de resistència, la societat ha d’operar fora del circuit bancari oficial de l’euro/estat:
Sistemes de crèdit mutu i monedes locals: Creació de bancs de temps o monedes socials d’ús intern per als productes de primera necessitat. Les cooperatives agràries i els comerços locals acceptarien valors de canvi garantits pel teixit civil o municipal, garantint que la població es pugui alimentar i rebre serveis bàsics sense necessitat de tocar un caixer automàtic controlat per l’Estat espanyol.
Criptomonedes amb privadesa nativa i mercats P2P (Peer-to-Peer): Per intercanviar valor amb l’estranger o finançar la resistència a gran escala, s’evitarien les criptomonedes públiques (com Bitcoin) i s’utilitzarien monedes centrades en la privadesa (com Monero). Les transaccions es farien directament de persona a persona (cash-in-person o bescanvi de béns), fent impossible que la Hisenda espanyola sàpiga qui està pagant a qui o on estan guardats els diners de la resistència.
Evitar la destrucció del teixit social i la il·legalització d’entitats
Davant un Estat que tanca locals, confisca patrimonis i prohibeix partits o entitats (com Òmnium o l’ANC), l’estructura de la resistència ha de deixar de ser piramidal per esdevenir una estructura líquida:
Cèl·lules autònomes i clandestines (lideratge distribuït): En lloc de tenir una junta directiva o uns líders clars que l’Estat pugui detenir, el moviment s’organitza en milers de comitès locals independents els uns dels altres. Si l’Estat en deté un o en tanca una seu, els altres 999 continuen funcionant perquè no reben ordres de cap quarter general centralitzat. S’aprèn de la resiliència de moviments descentralitzats globals (com els de Hong Kong).
Propietat intel·lectual i patrimoni a l’estranger: Totes les marques, servidors, fons i drets de les entitats civils catalanes han d’estar formalment registrats a fons de cobertura (trusts) o fundacions en països tercers. Si la Guàrdia Civil entra a un local a Barcelona, es troba que el material pertany legalment a una empresa de dret britànic o suís, generant un conflicte jurídic internacional cada vegada que l’Estat intenta una confiscació.
El factor decisiu: incrementar el cost de l’Estat fins a la inviabilitat
L’estratègia per evitar ser aixafat consisteix a fer que el cost diari que paga l’Estat per mantenir el control de Catalunya sigui superior a la seva capacitat econòmica i política:
Desgastar la qualificació creditícia d’Espanya: L’objectiu de la resistència civil i econòmica crònica és demostrar als mercats internacionals (fons d’inversió, Banc Central Europeu) que Espanya és incapaç de garantir l’estabilitat a la zona de la Mediterrània.
El col·lapse: Si la resistència aconsegueix que l’Estat hagi de gastar milers de milions d’euros diaris en el desplegament militar, mentre els ingressos fiscals de Catalunya (el 19% del PIB) cauen a zero per la no-cooperació, el deute espanyol es dispararà. Seran els mateixos creditors de l’Estat espanyol (els bancs internacionals i la UE) els qui obligaran Madrid a aturar la repressió i asseure’s a negociar, perquè l’alternativa seria la fallida de la pròpia Espanya i una crisi sistèmica de l’Eurozona.
Enfilall
Deixa un comentari…