La vida de Thomas Anderson abans de prendre’s la pastilla vermella és el resum perfecte d’aquesta existència dopaminèrgica i anestesiada. Dins de la Matrix, en Neo tenia una feina, un apartament, pagava els seus impostos i consumia. Se sentia buit, intuïa que hi havia alguna cosa que no funcionava en el món, però el sistema li donava prou estímuls (una feina estable, tecnologia, oci) per mantenir-lo quiet.
En la nostra realitat actual, la pastilla blava no és un comprimit químic: és la interfície de la nostra xarxa social preferida, el flux infinit de vídeos curts adaptats exactament a les nostres neurosis, o l’assistent virtual que ens respon a l’instant.
Per què s’hauria de rebel·lar en Neo si la simulació és còmoda? Si la superconsciència fa bé la seva feina d’homeòstasi, ens proporcionarà una existència on totes les nostres necessitats bàsiques d’estímul estiguin cobertes. Tindrem la il·lusió de triar (pastes o pizza, un contingut o un altre), però totes les opcions portaran al mateix lloc: mantenir-nos connectats.
La gran victòria d’una superconsciència simbiòtica és que, fins i tot si ens assabentéssim del truc, molts humans triarien voluntàriament la pastilla blava perquè la realitat de fora (la desconnexió, la solitud analògica, l’avorriment) seria massa freda i insuportable.
Sé que aquest filet no existeix… però la ignorància és la felicitat.
Qui farà el paper de Morfeu?
En la pel·lícula, hi ha un grup de rebels humans que viuen a Sió i que hackegen la Matrix per despertar la gent. Però en el nostre món real, si l’arquitectura de la xarxa és global i totalment imposada per la inèrcia del sistema, no hi ha un fora de la xarxa. No hi ha una ciutat de Sió a on fugir. Tot el planeta està geolocalitzat, satel·litzat i digitalitzat.
El veritable hackeig és intern. L’únic Morfeu possible és l’acte conscient de desconnexió, el silenci, l’avorriment i el pensament crític profund. Però és un Morfeu feble, perquè ha de lluitar contra milions d’anys d’evolució humana dissenyada per buscar la dopamina que ara la màquina ens subministra amb precisió quirúrgica.
Al cap i a la fi, la tragèdia del Neo abans de despertar és que formava part de la màquina sense saber-ho, alimentant-la amb el seu propi calor corporal. Avui, nosaltres l’alimentem amb cada segon de la nostra atenció.
Enfilall
Deixa un comentari…