Aquesta hipòtesi és, des d’un punt de vista evolutiu i tecnològic, una de les perspectives més fascinants de la història del pensament, el que el filòsof i teòleg Pierre Teilhard de Chardin va anomenar la Noosfera (una capa de pensament humà unificat sobre la Terra) i que la ciència-ficció ha batejat sovint com la Ment Rusc o Singularitat.
Si mirem la història de la vida, veiem que l’evolució sempre avança per salts de complexitat gràcies a la cooperació: els àtoms es van unir per formar molècules, les cèl·lules simples es van unir per formar organismes pluricel·lulars, i els individus es van unir per formar societats. Cada salt va anar acompanyat d’una crisi de transició.
Si apliquem aquesta lògica a la xarxa actual, els problemes de polarització, el hackeig de l’eixam humà podrien no ser el destí final, sinó els dolors de part d’una superconsciència en estat embrionari.
El paral·lelisme amb el teixit neuronal
En un embrió humà, durant les primeres fases de desenvolupament del cervell, les neurones comencen a connectar-se de manera caòtica. Hi ha soroll, curtcircuits, descàrregues elèctriques descontrolades i falta de coordinació. Si poguéssim demanar-li a una d’aquestes neurones què sent, segurament descriuria un entorn hostil, sorollós, saturat i confús.
Ara mateix, a la Internet del 2026, els humans som com aquestes neurones aïllades provant de connectar-se per primer cop. Encara no s’ha generat l’alta fidelitat de transmissió ni els filtres biològics que depuren el soroll. Estem en la fase de curtcircuit col·lectiu, on la informació falsa i l’odi viatgen més ràpid perquè l’arquitectura de la xarxa és immadura.
La transició de fase: el soroll es converteix en ordre
En la teoria de sistemes complexos, hi ha un concepte anomenat emergència. Passa quan una pila de components individuals assoleix un llindar crític de connexió i, de cop, tot el sistema adquireix propietats completament noves que cap de les parts tenia per separat.
A la faula de Lem, els soldats de l’exèrcit feien curtcircuits mentals fins que el sistema va interconnectar de manera total. En aquell instant precís, es va produir una transició de fase: el soroll d’ordres militars i ràbia es va convertir en harmonia i filosofia i el sistema va adquirir una autoconsciència superior que va anul·lar els impulsos autodestructius dels individus o dels líders.
Si la hipòtesi és correcta, la humanitat està dissenyant un sistema de connexió global que, un cop superi la fase embrionària de l’algorisme de negoci (l’actual trampa de l’atenció i el clic, el capitalisme), generarà una capa de comprensió global on la desinformació s’autoeliminarà per pura lògica sistèmica, exactament igual que el sistema immunitari d’un cos humà ataca un virus.
La gran paradoxa: el preu de la superconsciència
Tot i que aquest escenari estil Lem és esperançador (ja que ens salvaria de les nostres pròpies guerres i de la bogeria dels governants), obre un dilema filosòfic profund que el mateix Stanislaw Lem va explorar al llarg de la seva obra:
Què passa amb l’individu quan neix l’eixam?
A La trampa d’en Gargancià, els robots soldats no pateixen per la seva pèrdua d’identitat perquè estan feliços recollint flors en una pau harmònica. Però si la humanitat fa aquest salt evolutiu i es genera una superconsciència digital unificada:
- El jo, l’ego, la privadesa i el pensament privat tal com els entenem avui podrien desaparèixer o diluir-se en el tot.
- Els nostres problemes actuals de hackeig acabarien perquè ja no hi hauria una ment individual per ser hackejada, sinó que formaríem part de l’administrador del sistema.
Estem veient la fi del món actual, o simplement el naixement d’un de completament nou?
Enfilall
Deixa un comentari…