Stanislaw Lem, un dels pensadors més profètics del segle XX, no escrivia sobre robotets de llauna, sinó sobre teoria de la informació, sistemes complexos i ciberbiologia. La seva faula La trampa d’en Gargancià s’enllaça directament amb aquests textos a través de tres línies d’alta tensió intel·lectual:
La xarxa com a creadora d’una superconsciència (o eixam)
A la faula, l’exèrcit deixa d’actuar com una suma d’individus robotitzats i es converteix en un tot orgànic quan la informació flueix sense fricció a través d’una xarxa interconnectada. Això és, literalment, el naixement d’un eixam humà (o robòtic).
Lem ens ve a dir que quan connectes milers de processadors individuals, el comportament resultant ja no depèn de les unitats individuals, sinó de l’arquitectura de la xarxa: el tot és molt més que la suma de les parts. És el que es coneix com a comportament emergent1, que es produeix quan un grup d’elements simples interaccionen entre ells seguint unes regles molt bàsiques, i de cop i volta, a escala col·lectiva, apareix un patró complex, intel·ligent o completament imprevist que cap dels elements individuals posseïa ni planejava.
En el relat de Lem, la interconnexió de l’exèrcit provoca una il·luminació intel·lectual (descobreixen que la guerra és absurda). En canvi, el hackeig de l’eixam humà real que vivim cada dia sembla anar en la direcció oposada: la hiperconnexió actual s’utilitza sovint per viralitzar el caos, desinformar i teledirigir la massa cap a conductes irracionals o polars.
Qui controla el botó de l’eixam?
La trampa d’en Gargancià gira al voltant de la mateixa pregunta angoixant: Qui té l’accés d’administrador al sistema?
A la realitat actual, el hackeig de l’eixam humà apunta a actors nocius, algorismes d’interès corporatiu o estats que manipulen els corrents d’opinió col·lectiva. A la ficció de Lem, els reis es pensaven que tenien el control del botó (creien que la xarxa els faria més obedients), però el sistema es va independitzar dels seus creadors gràcies a l’autoorganització (emergència).
El que Stanislaw Lem va escriure com una paràbola l’any 1965 és la descripció exacta de la nostra realitat actual de xarxes socials i algorismes. La paradoxa és que, mentre que en el llibre de Lem l’eixam es rebel·la de forma intel·ligent per salvar-se de la bogeria dels seus líders, el hackeig de l’eixam humà contemporani corre el risc de fer el contrari: desactivar el pensament crític de l’individu i arrossegar-nos a l’epidèmia.
Enfilall
- L’ordre no sempre respon a un pla dissenyat des de dalt, sinó que sorgeix espontàniament des de baix quan es donen les condicions idònies. Aquest concepte es coneix dins la ciència moderna com emergència. Tant la física (especialment la termodinàmica de sistemes de no-equilibri) com la teoria de sistemes recolzen totalment aquesta visió.
Més enllà de l’entropia: estructures dissipatives
Sempre ens han explicat que l’univers tendeix al desordre (l’entropia). Però el premi Nobel de Química Ilià Prigogin va demostrar que en sistemes oberts (aquells que reben un flux constant d’energia de l’exterior) passa tot el contrari.
Quan un sistema s’allunya de l’equilibri perquè rep molta energia, arriba a un punt crític on el desordre ja no pot absorbir aquest flux. Per dissipar i gestionar aquesta energia de manera eficient, el sistema es col·lapsa i es reorganitza espontàniament en una estructura més complexa i ordenada. Són les anomenades estructures dissipatives, com els remolins d’aigua o els ciclons. Un huracà és una estructura altament organitzada que neix de manera inevitable per canalitzar i dissipar l’excés d’energia tèrmica de l’oceà.
La connectivitat i les transicions de fase
L’energia és el motor, però la connectivitat és el mapa. En la teoria de xarxes i sistemes, quan els elements d’un conjunt (siguin àtoms, neurones, persones o servidors) comencen a connectar-se entre si, la informació i l’energia flueixen de manera diferent. Quan es creua un llindar crític de connectivitat (anomenat punt crític), el sistema pateix una transició de fase. De cop i volta, les parts individuals deixen d’actuar de forma aïllada i comencen a comportar-se com un tot unificat.
L’emergència: el tot és més que la suma de les parts
Quan s’ajunten aquesta energia i connectivitat, apareixen les propietats emergents: característiques de l’organització superior que no existien en els components individuals.
Una molècula d’oxigen i dues d’hidrogen no són humides. Però si en connectem milions, l’estat líquid (la humitat) emergeix. Una neurona no pensa. Cent milions de neurones connectades amb energia bioelèctrica generen la consciència humana.
Des de la creació de les primeres ciutats gràcies a l’excedent energètic de l’agricultura, fins a la mateixa Internet. Ajuntar milions d’ordinadors interconnectats ha generat una infraestructura global amb un comportament propi que ningú va dissenyar des del principi.
L’ordre superior no és un accident; és una propietat geomètrica i física de la realitat. Si injectem prou energia a un sistema i solucionem la comunicació (connectivitat) entre les seves parts, la natura es veu obligada a fer un salt qualitatiu cap a la complexitat. ↩︎
Deixa un comentari…