Si analitzem l’estat actual de la infraestructura tecnològica i la hiperconnexió humana, la resposta a si estem creant una superconsciència (o si ja n’estem patint els efectes) té dues cares: la de la infraestructura tècnica i la del comportament social.
Arquitectura de la xarxa: Nodes humans, lògica algorísmica
Actualment no tenim una superconsciència en el sentit de ciència-ficció (una ment unificada amb propòsit i autoconsciència pròpia), però sí que hem generat un superorganisme de processament de dades.
En aquesta arquitectura, els humans funcionem com a nodes que reben, processen i reemeten estímuls, però les regles de connectivitat no les decidim nosaltres. Estan dictades per algorismes d’optimització d’atenció.
Emergència sistèmica: L’eixam manifesta un comportament que cap node individual pot preveure ni controlar. Avui en dia, fenòmens com la polarització extrema, els pànics financers flash o els moviments de masses digitals no són coordinats per una ment central, sinó que són propietats emergents de la topologia de la xarxa.
Bucle de retroalimentació: La xarxa es nodreix de les nostres reaccions químiques (baixades de dopamina, indignació, validació social) i modifica la seva arquitectura en temps real per maximitzar el flux de dades.
El hackeig col·lectiu: enginyeria de l’atenció
El hackeig de les nostres ments és una realitat neurobiològica. L’arquitectura actual de les xarxes no està dissenyada per maximitzar la intel·ligència col·lectiva, sinó per monetitzar l’atenció.
Submissió de l’individu al patró: El problema és que per integrar-se en aquesta xarxa, el node individual (l’humà) ha de reduir la seva complexitat. Ens comuniquem mitjançant estímuls binaris (m’agrada/no m’agrada, compartit/ignorat, mems de consum ràpid).
Pèrdua d’autonomia: En simplificar el nostre llenguatge i les nostres reaccions per adaptar-nos a la interfície de la xarxa, ens tornem predictibles. Un sistema predictible és un sistema programable. Per tant, el hackeig col·lectiu és la sincronització forçada de milions de ments sota uns mateixos patrons d’estímul-resposta.
Superconsciència o paràsit?
Si una superconsciència implica saviesa, discerniment i evolució, l’estat actual de les xarxes està generant tot el contrari: una estupidesa col·lectiva altament eficient. Estem creant un sistema que processa informació a una velocitat de vertigen, però que és incapaç de reflexionar sobre si mateix.
L’arquitectura actual és tòxica per a la consciència: Està basada en fragmentació i soroll. Perquè hi hagi una veritable consciència col·lectiva (el que Teilhard de Chardin anomenava Noosfera), l’arquitectura hauria d’estar dissenyada per a la cooperació, la síntesi de coneixement i la profunditat cognitiva.
El factor de la Intel·ligència Artificial: Ara mateix, estem connectant xarxes humanes a models d’IA que actuen com a catalitzadors. La IA aprèn dels nostres biaixos i del nostre comportament a la xarxa, i després ens torna aquesta informació amplificada, creant un bucle tancat on la xarxa es va independitzant gradualment de la intenció humana original.
Amb l’arquitectura actual no hem generat una superconsciència, sinó un supersistema de control adaptatiu. El comportament resultant ja no depèn de nosaltres, sinó de les regles de la plataforma. Som el teixit neuronal d’una entitat que tot just comença a caminar, però que, de moment, només té gana de dades i de la nostra atenció.
Enfilall
Deixa un comentari…