Anna Engelhardt (nascuda el 1996), és l’àlies d’una videoartista, investigadora de mitjans i escriptora independent que actualment viu i treballa entre Dover i Londres (Regne Unit). Combina la seva formació en teoria crítica amb mètodes de recerca d’intel·ligència de codi obert (OSINT). Per fer visibles les seves investigacions, construeix entorns digitals, maquetes 3D, mapatges per satèl·lit i assajos audiovisuals.
Tot i que la web funciona com el seu portfoli personal, sovint col·labora amb altres artistes i investigadors del sector (com Mark Cinkevich o Sasha Shestakova, amb qui va cofundar la iniciativa Distributed Cognition Cooperative).
El seu objectiu principal com a artista és desmuntar el que ella anomena l’imperialisme i la violència logística o algorítmica, utilitzant l’art com una eina de contra-investigació. Dins del domini es poden trobar seccions dedicades a assajos visuals i projectes d’investigació profunda:
Terror Element (2025): la ciència com a arma
El setembre de 1999, una sèrie de bombes van destruir quatre blocs d’apartaments a les ciutats russes de Moscou, Buinaksk i Volgodonsk, provocant la mort de més de 300 persones. El govern rus va culpar ràpidament a terroristes txetxens. Això va generar una onada de pànic i ràbia a tot el país, servint com a justificació directa per iniciar la Segona Guerra de Txetxènia. També va precipitar l’ascens polític de Vladímir Putin (llavors primer ministre), que va guanyar la presidència poc després gràcies a la seva promesa de mà dura.
Pocs dies després, en un altre edifici a Riazan, uns residents van enxampar agents del servei secret rus (FSB) col·locant sacs al soterrani. Inicialment, l’anàlisi de la policia local va detectar hexogen (un explosiu militar ràpid). L’endemà passat, el govern de Moscou va canviar la versió oficial afirmant que es tractava d’un exercici d’entrenament i que els sacs només contenien sucre. Els periodistes i polítics que van intentar investigar de veritat l’origen de l’hexogen van acabar en presó, exiliats o enverinats.
L’assaig visual d’Anna Engelhardt es planteja com un documental híbrid (barreja ficció, reconstrucció 3D i imatges d’arxiu reals). L’obra ens situa dins d’un laboratori forense contemporani molt net i tecnològic. Seguim la Nina, una experta forense que es posa a analitzar els fets d’aquell 1999. A través dels seus ulls i de la seva feina de laboratori, la peça va desmuntant la versió estatal. La Nina investiga la composició química de la substància (el sucre contra l’hexogen) i com el poder estatal va segrestar els resultats de la ciència forense per construir una narrativa que legitimés una invasió.
Circuits of Truth (Circuits de veritat)
La premissa principal de l’obra és desmuntar la idea que les eines de verificació actuals (com el tic blau de Twitter/X, Instagram o Meta) serveixen realment per protegir-nos de la mentida. El sentit comú ens diu que la verificació separa el contingut autèntic del fals. Engelhardt demostra que és a l’inrevés: el procés de verificació s’ha convertit en una mercaderia (es pot comprar) o en una eina d’elitització.
Les xarxes socials es beneficien econòmicament de la polarització. Com més indignació o discussió genera un contingut (clickbait), més interaccions rep i més publicitat es ven. Per tant, els circuits de la veritat estan dissenyats perquè la veritat importi menys que el volum de soroll que genera.
Inclou converses amb experts en seguretat digital, activistes i investigadors. S’analitza com el codi, els servidors i els algorismes de moderació de contingut formen part de la guerra híbrida moderna. En un conflicte geopolític (com la invasió russa d’Ucraïna), controlar el relat a les plataformes digitals és tan important com controlar el territori físic, i els mecanismes de verificació sovint s’utilitzen per silenciar veus dissidents o validar propaganda estatal. També s’hi pot trobar filtres facials dissenyats per a l’activisme i el conflicte digital i un assaig profund dividit en capítols (Verification Signals, Wiring up the Cyber-Elite, etc.).
Assajos sobre Cibernètica Militar
Assajos (com els coescrits amb Matviyenko) on s’analitza la cibernètica militar de la Unió Soviètica dels anys 50 com un aparell sensorial per a les guerres colonials (drons Tu-123, míssils). Engelhardt argumenta que les armes cibernètiques són màquines de localització que redueixen el territori a un tauler buit (una quadrícula), incapacitades per entendre la topografia real on s’amaga la resistència, generant una asimetria d’informació clau.
Als anys 50, la Unió Soviètica va començar a desenvolupar sistemes cibernètics (la ciència del control i la comunicació en màquines i éssers vius) aplicats a l’exèrcit. S’estaven dissenyant les primeres computadores militars, míssils guiats i els primers prototips de drons de reconeixement, com el Tupolev Tu-123 Yastreb (un dron supersònic soviètic massiu dissenyat per fotografiar territoris a gran velocitat).
Engelhardt argumenta que aquests sistemes funcionaven com un aparell sensorial artificial de l’Imperi Soviètic. L’estat ja no necessitava humans per mirar el territori; utilitzava sensors, ones de radar i càmeres automàtiques per sentir i mapejar la Terra de manera remota. La tesi central és que, per tal que una computadora o un sistema cibernètic militar pugui processar el món real, primer l’ha de simplificar:
Deshumanització de la geografia: Al programari de l’arma no li importa qui viu en una coordenada; només veu punts d’interès, obstacles o objectius a destruir. Aquesta reducció del món real a dades pures és, segons Engelhardt, un acte inherentment colonial: el territori es buida conceptualment per poder ser dominat de manera logística.
Abstracció colonial: Les armes cibernètiques converteixen un territori viu (amb la seva història, la seva gent, la seva cultura i la seva orografia) en dades abstractes. El mapa es converteix en una quadrícula matemàtica de coordenades x/y, en un tauler buit.
La paradoxa de la màquina: topografia i resistència
Aquí és on el text d’Engelhardt i Matviyenko detecta un error de disseny crític en la maquinària de guerra imperial (el que anomenen una asimetria d’informació):
Les armes cibernètiques són màquines de localització, estan obsessionades a situar coses en una quadrícula. Però són completament incapaces d’entendre la topografia real.
La màquina ho veu tot de forma plana i abstracta des de dalt (visió de satèl·lit o de dron). La resistència local, en canvi, opera en la topografia real, física i viscuda: s’amaga en els plecs de les muntanyes, utilitza túnels, aprofita el bosc o es camufla en el teixit urbà informal.
Aquesta ceguera tecnològica de l’imperi crea un buit: la superpotència militar es creu omnipotent perquè té pantalles plenes de dades, però està cega davant les realitats del terreny. És la mateixa asimetria de dades que històricament ha provocat que grans exèrcits tecnològics perdessin guerres de guerrilles contra forces locals teòricament molt inferiors.
El web també funciona com a currículum de l’artista, on es constata que el material allotjat i derivat d’aquesta recerca ha estat exhibit a institucions internacionals de prestigi com:
- Exposicions: ICA (Institute of Contemporary Arts de Londres), Transmediale, Ars Electronica, Biennal de Kíiv, i la Biennal d’Arquitectura de Venècia.
- Publicacions escrites: Textos publicats a e-flux, The Funambulist, Journal of Visual Culture o Digital War Journal.
machinic.info no és un lloc de notícies ni una eina de programari comercial, sinó un arxiu d’art i investigació crítica dirigit a exposar la violència estructural, el colonialisme digital i l’ús bèl·lic de les tecnologies de la informació.
Deixa un comentari…