El Concili de Trento (1545–1563) va ser la resposta de l’Església Catòlica a la Reforma Protestant de Martí Luter. Aquest moviment de renovació i defensa institucional es coneix com a Contrareforma. Dins d’aquesta estratègia de recuperació del poder i de la fe, l’art va passar a jugar un paper absolutament crucial com a eina de propaganda i persuasió de masses.
El Concili de Trento i la Reforma de l’Art
Abans del Concili, l’art del Renaixement havia assolit un nivell de sofisticació (el Manierisme) on sovint es prioritzava l’estilització, els jocs intel·lectuals i, de vegades, el nudisme o les referències paganes.
Trento va capgirar això de dalt a baix. En la seva famosa sessió XXV (l’any 1563), el Concili va decretar les noves línies de com havia de ser l’art religiós:
Claredat i senzillesa: Les històries sagrades havien de ser fàcils d’entendre per a tothom, inclosa la població analfabeta. Es van acabar les al·legories complexes i fosques.
Realisme i emoció: Les imatges havien de commoure l’espectador, despertar la pietat, la devoció i el penediment.
Decència: Es va prohibir estrictament qualsevol element sensual, profà o que pogués portar a confusió doctrinal. (Un cas famós va ser l’ordre de tapar els nus del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina).
Decret sobre les imatges
El sant Concili mana a tots els bisbes, i a la resta de persones que tenen el càrrec i l’obligació d’ensenyar, que instrueixin amb exactitud els fidels, abans de res, sobre la intercessió i la invocació dels sants, l’honor de les relíquies i l’ús legítim de les imatges, segons el costum de l’Església Catòlica i Apostòlica, rebut des dels temps primitius de la religió cristiana, i segons el consentiment dels sants Pares i els decrets dels sagrats concilis; ensenyant-los que els sants que regnen juntament amb Crist preguen a Déu pels homes; que és bo i útil invocar-los humilment, i recórrer a les seves oracions, intercessió i auxili per aconseguir de Déu els beneficis per Jesucrist, el seu Fill, el nostre Senyor, que és l’únic redemptor i salvador nostre; i que pensen de manera impia els qui neguen que es reconegui que s’han d’invocar els sants que gaudeixen al cel d’eterna felicitat; o els qui afirmen que els sants no preguen pels homes; o que és idolatria invocar-los perquè preguin per nosaltres, fins i tot per cadascun en particular; o que repugna a la paraula de Déu i s’oposa a l’honor de Jesucrist, únic mediador entre Déu i els homes; o que és una neciesa suplicar verbalment o mentalment els qui regnen al cel.
Instrueixin també els fidels en el fet que han de venerar els sants cossos dels sants màrtirs i d’altres que viuen amb Crist, els quals van ser membres vius del mateix Crist i temples de l’Esperit Sant, pels quals han de ressuscitar a la vida eterna per ser glorificats, i pels quals Déu concedeix molts beneficis als homes; de manera que han de ser absolutament condemnats —com antiquíssimament els va condemnar, i ara també els condemna l’Església— els qui afirmen que no s’han d’honrar ni venerar les relíquies dels sants; o que és en va l’adoració que aquestes i altres monuments sagrats reben dels fidels; i que són inútils les freqüents visites a les capelles dedicades als sants amb la finalitat d’assolir el seu socors.
A més d’això, declara que es can de tenir i conservar, principalment en els temples, les imatges de Crist, de la Verge mare de Déu i d’altres sants, i que se’ls ha de donar el corresponent honor i veneració: no perquè es cregui que hi ha en elles cap divinitat o virtut per la qual mereixin el culte, o que se’ls hagi de demanar alguna cosa, o que s’hagi de posar la confiança en les imatges, com feien en altres temps els gentils, que col·locaven la seva esperança en els ídols; sinó perquè l’honor que es dona a les imatges es refereix als originals representats en elles; de manera que adorem Crist per mitjà de les imatges que besem, i en presència de les quals ens descobrim el cap i ens agenollem; i venerem els sants, la semblança dels quals tenen: tot el qual és el que es troba establert en els decrets dels concilis, i especialment en els del segon Nicè contra els impugnadors de les imatges.
Ensenyin amb esmerç els bisbes que per mitjà de les històries de la nostra redempció, expressades en pintures i altres còpies, s’instrueix i confirma el poble recordant-li els articles de la fe i recapacitant-lo contínuament en ells: a més, que es treu molt de fruit de totes les sagrades imatges, no només perquè recorden al poble els beneficis i dons que Crist els ha concedit, sinó també perquè s’exposen als ulls dels fidels els saludables exemples dels sants i els miracles que Déu ha obrat per ells, amb la finalitat que donin gràcies a Déu per aquests, i arreglin la seva vida i costums als exemples dels mateixos sants; així com perquè s’excitin a adorar i amar Déu, i a practicar la pietat. I si algú ensenyés o tingués un sentiment contrari a aquests decrets, que sigui excomunicat.
Però si s’haguessin introduït alguns abusos en aquestes santes i saludables pràctiques, desitja ardentment el sant Concili que s’exterminin del tot; de manera que no es col·loquin imatges de falsos dogmes, ni que donin ocasió als rudes de perillosos errors. I si s’esdevingués que s’expressen i figuren en alguna ocasió històries i narracions de la Sagrada Escriptura, per ser aquestes convenients a la instrucció de la ignorant plebs; ensenyi’s al poble que això no és copiar la divinitat, com si fos possible que es veiés aquesta amb ulls corporals, o pogués expressar-se amb colors o figures.
Destrossi’s absolutament tota superstició en la invocació dels sants, en la veneració de les relíquies i en el sagrat ús de les imatges; allunyi’s tota guany sòrdid; eviti’s, en fi, tota indecència; de manera que no es pintin ni s’adornin les imatges amb una bellesa escandalosa; ni abusin tampoc els homes de les festes dels sants, ni de la visita de les relíquies, per fer tiberis ni embriagueses: com si el luxe i la lascívia fossin el culte amb què s’han de celebrar els dies de festa en honor dels sants. Finalment, posin els bisbes tant de cura i diligència en aquest punt, que res es vegi desordenat, o posat fora del seu lloc, i tumultuàriament, res profà i res deshonest; ja que és tan pròpia de la casa de Déu la santedat.
I perquè es compleixin con major exactitud aquestes determinacions, estableix el sant Concili que a ningú sigui lícit posar, ni procurar que es posi, cap imatge inusitada i nova en cap lloc ni església, encara que sigui de qualsevol manera exempta, si no té l’aprovació del bisbe. Tampoc s’han d’admetre nous miracles, ni adoptar noves relíquies, si no les reconeix i aprova el mateix bisbe. I aquest, així que se certifiqui en algun punt pertanyent a elles, consulti alguns teòlegs i altres persones pietoses, i faci el que jutgés que convé a la veritat i la pietat. En cas d’haver-se d’extirpar algun abús que sigui dubtós o de difícil resolució, o si absolutament ocorre alguna greu dificultat sobre aquestes matèries, el bisbe ha d’esperar, abans de resoldre la controvèrsia, la sentència del metropolità i dels bisbes coprovincials en concili provincial; de manera, no obstant això, que no es decreti cap cosa nova o no usada en l’Església fins al present sense consultar el Romà Pontífex.
L’Art com a eina de Propaganda
L’Església Catòlica va entendre que el protestantisme era una religió de la paraula i la lectura, mentre que el catolicisme esdevindria la religió dels sentits i de la imatge. L’art es va convertir en l’arma propagandística ideal per a tres objectius principals:
Reafirmació dels Dogmes Catòlics
Els protestants rebutjaven el culte a la Verge, als sants i a les relíquies, i només acceptaven dos sagraments (Baptisme i Eucaristia). L’art de la Contrareforma va fer exactament el contrari: va inundar les esglésies amb pintures i escultures que exaltaven tot allò que els protestants negaven.
- La Mare de Déu: Multiplicació de les pintures de la Immaculada Concepció o l’Assumpció.
- Els Sants i Màrtirs: Representacions gràfiques de sants en èxtasi místic o patint martiris heroics, per demostrar el camí de la santedat i el sacrifici.
- L’Eucaristia: Esglésies dissenyades perquè l’altar major i el sagrari fossin el centre visual absolut, reforçant la creença en la presència real de Crist.
Teatralitat i impacte emocional
L’art ja no buscava l’harmonia i l’equilibri del Renaixement, sinó el drama. Va néixer així l’art Barroc.
Artistes com Caravaggio feien servir el clarobscur, llums violentes i ombres profundes (tenebrisme) per crear escenes de gran misticisme i verisme físic. Els sants tenien peus bruts i cares de gent del carrer; la santedat era propera però colpidora.
Escultures com L’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini barregen el dolor espiritual i el plaer diví de forma gairebé física, dissenyades per deixar l’espectador meravellat i aclaparat.
L’Arquitectura com a escenografia del triomf
Les esglésies barroques es van dissenyar com a grans teatres de la fe. Es van potenciar les plantes lliures i amples (com la de l’església del Gesù a Roma, dels Jesuïtes) perquè tota la congregació pogués veure el capellà i escoltar el sermó sense columnes que tapessin la visió. Les voltes i cúpules es van pintar amb cels oberts plens d’àngels i sants que ascendien (trompe-l’œil), donant la sensació que l’església es connectava directament amb el cel. Era la representació visual de l’Església triomfant.
La Contrareforma va utilitzar l’art per enviar un missatge molt clar al fidel: La veritat és aquí, l’Església Catòlica és gloriosa, bella, emotiva i et connecta directament amb Déu a través dels sentits.
Si entenem el màrqueting global com una estratègia unificada, amb un missatge clar, uns canals de distribució massius (l’art, la impremta, l’arquitectura) i un públic objectiu a escala mundial (Europa i les colònies a Amèrica i Àsia), Trento compleix tots els requisits. La resposta a la Reforma Protestant va ser el que avui anomenaríem un rebranding i una campanya de comunicació integrada:
Identitat de marca clara: Davant de l’austeritat protestant (temples nus, sense imatges), l’art barroc és pur impacte emocional: línies corbes, llums i ombres dramàtiques (chiaroscuro), i misticisme. L’objectiu era commoure i impressionar l’espectador passiu (el consumidor).
Segmentació i control de qualitat: El Concili va dictar normes estrictes sobre com s’havia de representar l’art. Es van prohibir els nusos o les interpretacions lliures. L’art havia de ser un llibre obert per a l’analfabet.
Distribució global: Amb la fundació de la Companyia de Jesús (els Jesuïtes), aquest manual d’estil es va exportar a tot el món. Una església barroca a Mèxic, a Cusco (Perú) o a Goa (Índia) seguia les mateixes directrius visuals que una a Roma. Això és franquícia i consistència de marca a escala global.
Deixa un comentari…