El carrer és la meva gran biblioteca, l’esdeveniment és el meu gran llibre, i el meu gran llenguatge, el món.
Joan Brossa (1919-1998)
Un univers on no existeixen les fronteres entre l’art, la vida i la política. Brossa no va ser només un poeta, sinó un artista total que va entendre que la poesia és una actitud davant la realitat.
Poesia literària (del surrealisme al compromís)
Brossa va començar sent un poeta surrealista (influenciat per J.V. Foix i Joan Miró), però aviat va evolucionar cap a una poesia més despullada i directa.
El poema com a arma: en els seus poemes de revolta, utilitza el llenguatge per denunciar l’opressió. Va abandonar l’ornamentació i la rima acadèmica per adoptar un llenguatge col·loquial, directe i sovint irònic.
La poesia no és el llenguatge del poeta,
és el llenguatge de la realitat.
El carrer és la meva gran biblioteca,
l’esdeveniment és el meu gran llibre,
i el meu gran llenguatge, el món.Poemes públics, 1975
Poesia visual
Els poemes visuals de Joan Brossa són l’expressió màxima de la seva capacitat per trencar la barrera entre el llenguatge verbal i la imatge.
Brossa no il·lustrava poemes; ell entenia la lletra i el signe tipogràfic com a objectes físics amb pes, textura i capacitat de significar per si mateixos. Deia que el més difícil és el més senzill. Molts dels seus poemes visuals són gestos minimalistes que, en ser descontextualitzats, adquireixen una gran càrrega política o existencial.
Per a ell, una lletra no és només un so, és una forma. Jugar amb la grandària, la disposició i el moviment de les lletres permet crear una nova sintaxi que prescindeix de la gramàtica tradicional. La tipografia esdevé un personatge.
L’objectiu no és la bellesa contemplativa, sinó la sorpresa. El poema visual ha de funcionar com un cop de puny: l’has d’entendre a l’instant (el xoc).
Un poema visual no és una imatge amb text, és una idea que s’ha fet forma per ser capturada d’una ullada.
El saltamartí
Un poema visual que juga amb la idea del moviment i l’atzar. Brossa utilitza elements tipogràfics per suggerir l’acció d’aquest insecte, que sempre torna a la posició vertical, com la pròpia poesia de Brossa que mai es doblega davant el poder.
Les lletres i el cal·ligrama
Brossa utilitza la lletra com a element escultòric. Per exemple, la utilització de la lletra A de manera obsessiva en moltes de les seves obres, com a principi de tot, com a origen del llenguatge i com a símbol d’anarquia.
El poeta no és el que canta l’alosa,
sinó el que observa el vol del moscardó.
No vull fer bellesa, vull fer veritat.
La paraula, si no és viva, no és paraula.Poesia rasa, 1970
Poemes-objecte
Els poemes-objecte són potser l’expressió més radical de la voluntat de Joan Brossa de treure la poesia del llibre i portar-la al món real. Si el poema visual és una imatge, el poema-objecte és una presència física amb la qual pots interactuar.
Ell ho anomenava el fet poètic: reunir objectes quotidians que, en el seu entorn natural, no tenen cap relació, però que en trobar-se creen un significat nou i sorprenent.
Brossa agafa un objecte que tothom coneix (un barret, una cadira, una clau) i el treu de la seva funció utilitària, el descontextualitza, i hi juxtaposa un segon element que trenca la lògica. El resultat és una contradicció que obliga l’espectador a fer un esforç mental per resoldre-la.
Entenia la poesia com una forma de màgia. Els seus poemes-objecte sovint funcionen com un joc de mans, on l’espectador és el còmplice que descobreix la trampa.
El poema-objecte és un intent de fer que l’espectador no sols vegi, sinó que pensi amb els ulls.
L’escala (o poemes amb escales): Brossa utilitza sovint escales (de fusta o de joguina) que no porten enlloc o que acaben contra una paret. És la negació de l’ascensió, la crítica a la burocràcia que promet promoció i només ofereix obstacles.
El paraigua: Brossa sovint tanca la utilitat dels objectes. Un paraigua que no pot obrir-se o que té un element estrany a la punta. L’objecte que hauria de protegir es torna inútil, convertint-se en un símbol de la fragilitat de la protecció davant les inclemències de la vida o la repressió.
Per a Brossa, l’objecte és una extensió del llenguatge. Si la poesia ha de ser revolucionària, ha d’abandonar el paper, que és on el poder ha intentat sempre acordonar la literatura.
En situar aquests objectes en un espai (una galeria, el carrer, una vitrina), Brossa aconsegueix que l’art ocupi un espai físic en la teva realitat, obligant-te a interpel·lar-te sobre el valor del que és normal o quotidià.
Teatre (Accions-espectacle)
Brossa va escriure centenars de peces teatrals curtes, que ell anomenava accions-espectacle. No seguia les estructures clàssiques (introducció, nus, desenllaç). Eren obres sovint breus, absurdes, on el que importava era la sorpresa i la ruptura de la lògica burgesa.
El seu teatre és un clar antecedent del teatre de l’absurd a casa nostra.
Eixos transversals de la seva obra
- Màgia: Apassionat de la màgia i la prestidigitació, el seu art intenta fer aparèixer o desaparèixer significats.
- Transformisme: La fascinació pel transformisme (Fregoli era el seu ídol) va marcar la seva idea de l’art: tot pot ser una altra cosa.
- Activisme: La seva poesia sempre té rerefons civil, l’art ha de ser útil per a la societat.
- Humor: Ironia i sarcasme són les seves armes contra el poder establert.
Per acostar-se a la seva obra, no s’ha de buscar un significat ocult com si fos un enigma. Brossa deia que el que veus és el que hi ha: la realitat és el que ens envolta. La seva obra ens convida a mirar dos cops les coses quotidianes (una lletra, una pedra, un diari) per descobrir que tenen una vida secreta.
Brossa és un agitatore (com a ell li agradava definir-se). No volia adormir l’espectador amb bellesa, sinó despertar-lo amb el xoc de la realitat.
Deixa un comentari…