Dominar el món és relativament fàcil; el veritable repte de la civilització humana és saber on collons hem deixat les claus del cotxe1. De fet, s’ha demostrat científicament que endreçar els pensaments és exactament el mateix que endreçar les claus del cotxe, i recíprocament. Tot va en el mateix paquet cosmològic. Si som dels que controlem el destí de la humanitat amb pas ferm en part perquè no perdem mai les claus, bàsicament perquè el nostre cotxe no té clau (escac i mat, l’anarquia), aquest manual marca el camí.
La guerra contra la Dilació (i el col·lapse de la moral)
S’ha dit sovint que deixar-ho per a més tard és cedir territori a l’anarquia. Però siguem honestos: canviem anarquia per dilació. Cal lluitar a mort contra la dilació, un monstre silenciós que ens mina la moral per dins en treure constantment assumptes incòmodes a la llum. Ara bé, hi ha dues maneres de veure el buit existencial de les coses que no fem:
- La procrastinació: Conseqüència directa de la depressió o de la lucidesa extrema.
- La dilació: La simple i pura tendència humana a endarrerir les coses.
De fet, mirat des d’una altra perspectiva, la procrastinació total és un dels millors finals evolutius imaginables. És el valor definitiu de cara al decreixement global: si ningú fa res, el planeta se salva. Tot depèn del referent del que creiem que som o tenim. Cal recordar una màxima infal·lible: d’allò que pensem de les coses, sempre tenim raó!
El tàndem Nietzsche-Google: l’ordre no és feixisme
Quan intentem posar ordre a la cuina, anem amb compte. Google ja és un dictador per si mateix, així que no li donem més idees. D’altra banda, hem de fer cas a Friedrich Nietzsche: la voluntat de sistema és una falta d’honestedat. No confiem mai que la vida pugui ser ordenada. L’ordre real no implica una jerarquia ferma ni la submissió de les parts; de fet, passa just al contrari.
Nota historicofilosòfica per a qui no ho sàpiga
Els nazis van agafar les idees de Nietzsche sobre matar a Déu i les van portar a un supremacisme límit (una autèntica passada de frenada). Que Déu no hi sigui no implica que la humanitat hagi de ser Déu. L’ordre domèstic ha de funcionar sota creences coherents dins nostre: saber si cuines per a tota la setmana o no, o on collons deses les coses quan tens presa o les mans ocupades. El món físic i les nostres reaccions són, indefugiblement, gests de les nostres creences aplegades.
Geometria de la gestió del temps: quadrants vs. cercles
Per gestionar els imprevistos (que està previst que n’hi hauran), necessitem mètodes cartogràfics.
El mètode Eisenhower (la paret de la Casa Blanca)
El president Dwight D. Eisenhower va agafar una paret de la Casa Blanca, va dibuixar una creu cartesiana amb un tros de guix i va dividir el destí d’Occident en quatre quadrants basats en la urgència i la importància:
| Urgent | Menys urgent | |
|---|---|---|
| Important | Quadrant A1: S’ho mira el President. | Quadrant B1: Per als Ministres. |
| Menys important | Quadrant A2: Per a les Comissions. | Quadrant B2: Al Congrés de Diputats. |
És un mètode molt pràctic a escala, relativament fàcil d’automatitzar amb un sistema Kanban digital, tot i que tenia una aura una mica sospitosa… En quin quadrant anava, per exemple, quan Eisenhower va autoritzar la CIA a preparar l’eliminació i tortura de Patrice Lumumba el 1961 amb la complicitat dels serveis secrets belgues? (parlem de matemàtiques i gestió de tasques únicament).
La gràcia d’això és que és un mètode ideal per saber què va primer i, a més, és relativament fàcil d’automatitzar, per tant estem a només un pas de programar un bot perquè domini el món per nosaltres mentre fem la migdiada (procrastinació evolutiva). Si deleguem les tasques del quadrant A2 a una comissió o, millor encara, a un script de Python, el sistema rutlla sol.
| Urgent | Menys urgent | |
|---|---|---|
| Important | Quadrant A1 (S’ho mira el President): Decidir el destí de la humanitat. | Quadrant B1 (Ministres / Automatitzat): Trobar el comandament keyless del cotxe. |
| Menys important | Quadrant A2 (Comissions / Automatitzat): Utilitzar un bot per respondre els correus incòmodes. | Quadrant B2 (Al Congrés): Debatre si Einstein tenia Diògenes. |
El problema de l’automatització és que, de vegades, s’automatitza de més… I és que sovint som un camp de mines sembrades per nosaltres mateixos. Carreguem moltes de les coses amb una relativitat que la distància temporal acaba desmentint. És una mena d’importància precipitada, verda, no digerida, que fa de detonant de les nostres decisions i accions, però que en perspectiva s’hauria d’haver deixat reposar una estona. Com una infusió, la paella o el vi.
El mètode de la paret circular amb forat (matemàtiques pures)
Si la creu cartesiana és massa imperialista, disposem del mètode de la paret circular amb un forat negre al mig:
Fase 1: Començar per la feina que trigarà més temps i és més feixuga. Quan s’ha acabat mentalment, es llença dins del forat del mig. Desapareix de la ment.
Fase 2: Fer feines variades i de poc temps (les que se’ns donin millor). Aquestes feines són com estrelles amb explosions a la paret.
Fase final (vital): Agafar un tren random per arribar a casa. Està previst que hi haurà imprevistos.
El mètode ABC-123 (ser persona)
Es basa a emparellar el temps real amb les tasques segons la seva durada, necessitat de concentració o repetició, sincronitzant-ho amb el millor moment segons com estem de ser persona. Per exemple: si la majoria de la gent ens truca de 9 a 11 del matí, és evident que no és el millor moment per trobar una errada a una suma llarga.
El dilema del ferro vell: Einstein o Diògenes?
Finalment, hi ha el perill de les idees. Molts de nosaltres som propensos a tenir idees per fer coses a partir d’un simple clic al cap o d’un tros de ferro que se’ns creua pel camí. Comencem a acumular ferralla i andròmines al garatge, ens les mirem amb cara de ximples i pensem en Einstein.
Però siguem clars: de qui estem parlant exactament? D’Albert Einstein o del síndrome de Diògenes?
El problema real de la humanitat no és trobar un clip i fer-ne un clauer (això seria pràctic). El problema real és trobar qualsevol brossa pel carrer i desar-la per si de cas en fem alguna cosa imprecisa en el futur… una cosa que no passarà mai de la vida, o, si més no, és imprevisible i no està prevista. Aquesta és la pitjor de les dilacions. La que ens mina per dins mentre el món, mentrestant, segueix sense dominar.
Enfilall
- Si el cotxe no fa servir claus, hem hackejat directament el sistema de simulació de l’univers, però ens hem buscat un problema cosmològic encara més gran. Si acceptem la premissa científica que endreçar els pensaments és exactament el mateix que saber on són les claus, la física quàntica domèstica ens aboca a dues opcions inevitables:
Opció A (l’il·luminat): Com que el cotxe s’obre amb el mòbil, amb un codi o per aproximació biomètrica, hem aconseguit la claredat mental absoluta. Els nostres pensaments estan allotjats directament al núvol. Som el gendre perfecte de la filosofia transhumanista, un ésser de llum lliure de l’anarquia de les butxaques buides. Ja podem dedicar-nos a controlar el destí de la humanitat a temps complet.
Opció B (la tragèdia del Keyless): El cotxe detecta el comandament a distància (clau intel·ligent) a dins de la jaqueta. Per tant, la clau existeix, però és invisible. Això és molt més perillós. Significa que els nostres pensaments estan en un estat de superposició quàntica (com el gat de Schrödinger): sabem que són a dins de casa, però fins que no remenem set bosses de mà, tres motxilles i els coixins del sofà, no es materialitzen.
En aquest segon cas, la dilació i el caos mental no han desaparegut; simplement s’han digitalitzat. El veritable repte de la civilització humana ja no és trobar un tros de ferro, sinó pair el buit existencial de mirar el cotxe i pensar: sé que ets capaç d’arrencar, el que no sé és on cony tinc la ment ara mateix. ↩︎
Deixa un comentari…