Per al filòsof alemany, Venècia no era una simple destinació de vacances; era el seu refugi espiritual, el seu contrapès a la fredor d’Alemanya i el lloc on trobava una pau i una inspiració gairebé místiques. Hi va viatjar en sis ocasions entre 1880 i 1887, fugint de la seva mala salut i buscant l’anonimat. La ciutat representava el seu oasi de primavera i de tardor, el pont perfecte entre el fred alpí del nord d’Europa i la calor del sud.
A partir de 1879, després de deixar la seva càtedra a la Universitat de Basilea per motius de salut (patia migranyes constants, problemes estomacals i una ceguesa progressiva), Nietzsche es va convertir en un nòmada. Buscant climes que li proveïssin alleujament, va viure entre els Alps suïssos (Sils-Maria) a l’estiu i el Mediterrani (Nicea, Gènova, Torí i Venècia) a l’hivern i la primavera.
Hi arribà a la primavera, acompanyat del seu amic i secretari Peter Gast (pseudònim de Heinrich Köselitz). Gast, que era músic, s’havia instal·lat a Venècia per a compondre. Ell va ser qui va introduir el filòsof en la vida quotidiana de la ciutat. S’allotgen prop de la Chiesa de San Samuele. Aquí Nietzsche experimenta una millora física gairebé miraculosa: passeja hores i hores i comença a concebre les idees d’Aurora.
Després de la dolorosa ruptura intel·lectual i sentimental amb Lou Andreas-Salomé, Nietzsche busca un aïllament radical. A la primavera de 1885 es lloga una habitació modesta al Palazzo Berlendis, prop del canal de Cannaregio. Escriu a la seva germana descrivint la pau que sent en aquella casa antiga, lluny del soroll del món.
Per què Venècia?
En una època en què les grans ciutats europees s’omplien del soroll industrial dels carruatges sobre les llambordes i les fàbriques, Venècia oferia un silenci únic, el silenci de l’aigua. Com que no hi havia cavalls ni carros, l’únic so era el lliscament de les góndoles i el xipolleig de l’aigua. Per a un home que patia crisis de migranya terribles i una sensibilitat sensorial extrema, aquest silenci era terapèutic.
Nietzsche considerava que Venècia no era una ciutat de pedra, sinó una ciutat feta de música. L’estètica decadent veneciana, la llum reflectida en els canals i la melancolia de l’ambient connectaven directament amb la seva sensibilitat artística. Passejant pels carrerons o assegut a la plaça de Sant Marc, era simplement un estranger solitari i malalt. Ningú el molestava, cosa que li permetia pensar i escriure en llibertat.
La relació amb Peter Gast: la música veneciana
No podem entendre Nietzsche a Venècia sense la figura de Peter Gast. El filòsof, que havia renegat de la música grandiloqüent i feixuga de Wagner, buscava una música diferent: més lleugera, mediterrània, alegre i profunda alhora.
Creia que la música de Gast (que componia òperes de tall italià a Venècia) representava aquest nou esperit lliure de prejudicis alemanys. Tot i que la història ha demostrat que Gast era un compositor discret, per a Nietzsche el seu amic era la banda sonora viva de la ciutat dels canals.
La rutina d’un filòsof cec i nòmada
La vida de Nietzsche a Venècia seguia un patró rígid dictat per les seves limitacions físiques (la seva vista estava tan deteriorada que amb prou feines podia llegir o escriure uns minuts):
Es despertava d’hora, prenia un cafè a la cambra i dictava els seus aforismes i notes a Peter Gast, que s’encarregava de passar-les a net. Per dinar menjava en petites fondes populars (trattorie) allunyades de les rutes turístiques. Li agradava la cuina senzilla italiana.
La tarda la dedicava sencera a caminar. La manca de carruatges li permetia caminar a pas lleuger sense por de ser atropellat, guiant-se pel tacte dels murs dels carrerons i l’olor del mar. Arribava fins a la punta de la Giudecca o agafava un vaixell fins al Lido, on es quedava mirant l’horitzó de l’Adriàtic.
Per al filòsof, el pensament no naixia al cervell, sinó a les cames: Només els pensaments que caminen tenen valor, deia. I a Venècia, el ritme del seu pensament es va compassar amb el de l’aigua.
L’impacte en la seva obra
A Venècia, la ment de Nietzsche es relaxava i es tornava especialment lírica. En les seves obres hi ha fragments preciosos dedicats a la ciutat. Un dels més cèlebres es troba a Ecce homo, la seva autobiografia espiritual:
Quan busco una altra paraula per a dir música, només trobo la paraula Venècia.
També a Així va parlar Zaratustra s’hi respira aquesta influència, i és conegut el seu poema A Venècia (An Venedig), on descriu una experiència gairebé mística nocturna al pont dels Sospirs, escoltant el cant d’una góndola en la foscor.
A la meva entrada s’estava la nit,
el meu cant ressonava sota la seva custòdia;
amb una llum groga jeia la ciutat,
i de lluny venia la cançó del gondoler.El so flotava sobre la llaguna,
on els estels es reflectien,
el portava una brisa lleugera,
només un sospir, un alè de la nit.Góndola, llums, resplendor —
s’ha enfonsat tot això fet cançó?
La meva ànima, un instrument de corda,
tocada de forma invisible
cantava en secret una cançó de góndola,
trèmula de joia acolorida.
La va escoltar algú?…
Aquest fragment mostra com Venècia desvetllava el seu costat menys analític i més purament artístic.
L’ombra de Wagner
La relació de Nietzsche amb Venècia també està lligada, inevitablement, a la seva relació d’amor i odi amb el compositor Richard Wagner. Venècia era una ciutat molt wagneriana (de fet, Wagner va morir al palau Vendramin Calergi de Venècia el 1883). Tot i que Nietzsche ja s’havia distanciat de l’antisemitisme i el nacionalisme de Wagner, la mort del músic a la ciutat dels canals va revestir Venècia d’una pàtina encara més tràgica i mitològica per al filòsof.
La seva darrera estada va ser a la tardor de 1887. Ja tenia la salut molt trencada i la ciutat començava a resultar-li massa humida per als seus pulmons i ossos. Marxaria cap a Torí, on un any i mig després perdria el cap definitivament. Enmig de la nit, al tren que creua el Gotard per transportar-lo des de Torí fins al seu internament final en una clínica psiquiàtrica de Basilea, Franz Overbeck, l’amic de confiança que el va portar a casa, el va veure despertar de la torpor de les pastilles per tornar-se a adormir cantant, en venecià, La canzone del gondoliere.
En les seves cartes crepusculars, Venècia sempre va quedar fixada en la seva memòria com l’únic lloc del món on s’havia sentit realment lliure i acollit. Com va escriure en una de les seves últimes cartes a Peter Gast:
L’última nit encara em va portar, mentre em trobava quiet al pont de Rialto, una música que em va fer plorar, una melodia tan vella que mai semblava haver-hi hagut un adagio.
Deixa un comentari…