La normativa offshore d’aquella època ja no s’aplica. El mercat de l’Eurodòlar tal com es va dissenyar als anys 50 i 60 (on la City de Londres feia literalment el que volia amb les monedes estrangeres sense cap mena de supervisió) va canviar profundament, especialment a partir dels anys 80 i 90 amb la globalització financera i, més recentment, amb la pressió internacional contra el blanqueig de capitals.
Avui dia, si portem a un banc de Londres un milió de dòlars o d’euros en efectiu, la regulació britànica ens demanarà l’origen dels fons exactament igual que si portéssim lliures.
Ara bé… el truc no ha desaparegut, s’ha transformat. La filosofia de protegir el propi territori però facilitar el frau a l’exterior continua completament viva a través d’una evolució d’aquella norma. Avui dia s’aplica mitjançant tres mecanismes moderns:
El truc dels No Residents (el nou buit legal)
La distinció ja no es fa tant per la moneda, sinó per la residència fiscal de la persona o de l’empresa.
El Regne Unit manté un estatus legal molt polèmic anomenat Non-Dom (no domiciliat). Permet que grans fortunes estrangeres visquin a Londres però no paguin ni un cèntim d’impostos pels diners que guanyen fora del Regne Unit. A més, les lleis estan fetes perquè les empreses estrangeres puguin canalitzar milions a través de la City cap als territoris d’ultramar (Caiman o Verges) de manera totalment legal.
La divisió de poders fictícia
Avui el Regne Unit es renta les mans d’una altra manera. Quan la Unió Europea o els Estats Units es queixen que les Illes Caiman o les Illes Verges Britàniques són un forat negre de diners opacs, el govern de Londres respon: Nosaltres tenim lleis molt estrictes a Londres. El que passi a les Illes Caiman és cosa del seu propi govern local, nosaltres no hi podem intervenir.
Això és una ficció jurídica. El Regne Unit té el control constitucional d’aquests territoris, però manté aquesta separació artificial perquè les illes continuïn fent la feina bruta que a Londres ja no es pot fer legalment per culpa de les normatives internacionals.
El pas del secret bancari al secret corporatiu
Abans s’ocultaven els diners gràcies al fet que els bancs no informaven de les monedes estrangeres. Avui, sota el sistema anomenat CRS (Common Reporting Standard), els bancs de gairebé tot el món estan obligats a intercanviar informació fiscal de manera automàtica.
Per saltar-se això, el frau modern ja no utilitza el secret del banc, sinó la complexitat de les estructures corporatives:
- Es crea una fundació a Jersey.
- Que és propietària d’un trust a l’Illa de Man.
- Que al seu torn té una empresa pantalla a les Illes Verges.
Quan Hisenda demana al banc de qui són els diners, el banc dona el nom de l’empresa de les Illes Verges. I quan vas a les Illes Verges a preguntar de qui és l’empresa, topes amb una paret legal.
La norma del segle passat que deia si no és en lliures, no ens importa s’ha derogat, però l’esperit continua vigent. Avui la regla és: dins de Londres hem de vigilar que sembli tot net, però mantenim una xarxa d’illes sota la nostra bandera on el secret es continua protegint per a les fortunes de tot el món.
Enfilall
Deixa un comentari…