Donar una xifra exacta de quantes revolucions violentes hi ha hagut al llarg de la història és impossible, ja que depèn de com la ciència històrica defineixi el terme (diferenciant una revolució real d’un simple cop d’estat, una revolta o una guerra civil).
Malgrat això, els estudis de la ciència política contemporània (com els treballs de Jack Goldstone, Erica Chenoweth o Jeff Goodwin) aporten dades estadístiques molt precises, centrant-nos en l’edat moderna i contemporània (des del segle XVIII fins avui).
Quantes revolucions han estat violentes?
Històricament, la immensa majoria. Fins ben entrat el segle XX, es considerava que la violència era una condició inherent a qualsevol revolució. Des de la Revolució Francesa (1789), l’Haitiana (1791), la Mexicana (1910), la Russa (1917), la Xinesa (1949) fins a la Cubana (1959), l’ús de les armes era l’única via considerada viable per enderrocar un règim totalitari o colonial.
Dels centenars d’intents de canvi radical registrats des de 1900, més de dues terceres parts han estat de caràcter violent (guerres de guerrilles, insurreccions armades o guerres civils revolucionàries).
Quantes revolucions violentes han triomfat?
La taxa d’èxit de les revolucions violentes és sorprenentment baixa. Segons la base de dades històrica recopilada per les investigadores Erica Chenoweth i Maria J. Stephan (que van analitzar més de 320 conflictes i revolucions entre 1900 i 2006):
- Només un 26% de les revolucions violentes van tenir èxit (és a dir, van aconseguir enderrocar el règim i prendre el poder).
- El 74% restant van fracassar, van acabar en massacres, es van cronificar com a guerres civils o van ser esclafades per l’Estat.
A més, les recerques del segle XXI mostren que l’èxit de la violència armada ha anat caient en picat a mesura que els Estats moderns s’han tornat més sofisticats tecnològicament. Des de l’any 2000, la taxa d’èxit de les insurreccions violentes amb prou feines arriba al 10%.
Com varen triomfar?
La resposta curta i contundent, segons la sociologia històrica (com els estudis clàssics de Theda Skocpol o Jack Goldstone), és que pràcticament el 100% de les revolucions violentes que han triomfat ho han fet perquè l’Estat enemic ja era estructuralment feble, estava en fallida o havia col·lapsat internament abans de l’aixecament.
De fet, existeix una màxima en la ciència política: les revolucions no es fan, arriben. Els revolucionaris armats gairebé mai tenen prou força per destruir un Estat fort i cohesionat; el que fan és empènyer un edifici que ja s’està ensorrant per dins.
Tres factors de feblesa que permeten el triomf revolucionari
Perquè una minoria de revolucions violentes (recordem, només el 26%) triomfi, l’Estat ha de patir una o diverses d’aquestes tres debilitats estructurals:
1. Fallida financera extrema
L’Estat perd la capacitat de pagar els seus propis funcionaris i, el més important, el seu propi exèrcit.
Exemple històric: La Revolució Francesa (1789). L’Estat de Lluís XVI estava totalment arruïnat pel deute de les guerres anteriors. Quan el rei va haver de convocar els Estats Generals per apujar impostos, va admetre la seva debilitat, moment que la burgesia i el poble van aprofitar per prendre el control.
2. Divisió o deserció de les forces de seguretat
Un Estat pot ser impopular, però si l’exèrcit i la policia continuen sent lleials i estan disposats a disparar contra la població, la revolució violenta fracassa (com va passar a la Xina a Tiananmen el 1989 o a Síria el 2011). El triomf només arriba quan l’exèrcit es nega a reprimir o es divideix.
Exemple històric: La Revolució Russa (1917). L’exèrcit tsarista estava completament desmoralitzat, desorganitzat i delmat després de tres anys de derrotes catastròfiques a la Primera Guerra Mundial. Quan els bolxevics van actuar, els soldats i mariners (que ja s’havien rebel·lat contra els seus oficials) es van aliar amb ells. L’Estat rus ja era un cadàver burocràtic.
3. Col·lapse institucional per corrupció o aïllament (sultanisme)
Els règims personalistes on tot depèn d’un dictador i la seva família (règims sultanistes) semblen forts, però són de mantega. En el moment en què el dictador es posa malalt, perd el suport de la potència estrangera que el finança o les elits internes comencen a barallar-se pels diners, l’Estat s’esfondra.
Exemple històric: La Revolució Cubana (1959) i la Revolució Sandinista a Nicaragua (1979). Ni Fidel Castro ni els sandinistes tenien exèrcits més grans que els governs de Batista o Somoza. Van triomfar perquè aquells règims eren tan corruptes, i tan aïllats internacionalment (els EUA els havien retirat el suport militar) que les seves pròpies estructures es van desintegrar en el moment de la pressió guerrillera.
L’Estat feble pateix un col·lapse de la infraestructura i de la capacitat de redistribució. Un Estat manté el seu poder gràcies al fet que controla l’excedent econòmic i pot pagar uns especialistes de la violència (l’exèrcit) per controlar els abusos i les dissidències. Quan la base material falla (per fam, per guerra exterior o per fallida econòmica), l’Estat ja no pot pagar la fidelitat dels seus guardaespatlles.
És en aquest precís instant de feblesa material quan la violència revolucionària té una oportunitat real de triomfar. Si l’Estat manté la seva salut financera i la cohesió de les seves elits, la revolució violenta, per molt justa o massiva que sigui, està pràcticament condemnada al fracàs militar.
Enfilall
Deixa un comentari…