L’obra de l’antropòleg Marvin Harris, tot i que no és un manual polític revolucionari, té una relació profunda i molt pragmàtica amb el concepte de violència revolucionària. Com a materialista cultural, Harris analitza la violència no des d’un punt de vista moral (si és bona o dolenta), sinó com una eina funcional i adaptativa que les societats fan servir per regular el poder i respondre a les pressions materials.
La violència com a mecanisme de control polític original
A Cowboys, Pigs, Wars, and Witches: The Riddles of Culture (1974) Harris demostra que la violència (o l’amenaça real d’utilitzar-la) és el que va garantir la igualtat humana durant milers d’anys.
L’assassinat preventiu va ser una revolució primigènia. Quan un abusador intentava trencar l’igualitarisme dins del grup per esdevenir un dictador, la comunitat no responia amb diàleg; responia amb una execució col·lectiva planificada en secret. Per a Harris, aquesta violència letal de la base contra la cúspide era un mecanisme homeostàtic: feia servir la força per restaurar l’equilibri social.
El drama de la història de la humanitat comença quan els caps aconsegueixen el monopoli de la violència (creant exèrcits i guàrdies personals). En aquest moment, els ciutadans perden la capacitat física de fer caure l’abusador de manera senzilla, obrint la porta a la tirania institucionalitzada.
La inevitabilitat de la violència quan els recursos s’esgoten
Des de la perspectiva de Harris, les revolucions violentes de la història moderna (com la Revolució Francesa o la Russa) no s’expliquen simplement perquè la gent adopti noves idees de llibertat, sinó per col·lapses materials (fam, sobrepoblació, crisis ecològiques o explotació econòmica extrema).
Quan un sistema econòmic és incapaç de redistribuir els recursos mínims per a la supervivència de la població, la ideologia del governant (el seu dret diví, la seva legitimitat democràtica o el seu prestigi) deixa de funcionar. En aquest punt de màxima pressió, la violència revolucionària neix com una resposta adaptativa extrema. Les masses intenten trencar per la força l’estructura de dominació per capgirar el sistema de producció i redistribució que les està asfixiant.
L’escepticisme de Harris davant el resultat de les revolucions
Aquí és on la visió de Harris xoca amb el romanticisme revolucionari (i s’acosta més a un realisme crític). Harris adverteix que la violència revolucionària poques vegades aconsegueix eliminar els caps o els abusadors; el més habitual és que simplement en canviï un per un altre.
Si una revolució triomfa en una societat massiva i complexa, els nous líders revolucionaris es troben l’endemà amb el mateix problema material: han d’alimentar milions de persones, gestionar infraestructures i mantenir l’ordre.
Per aconseguir-ho, els nous governants es veuen obligats gairebé immediatament a recrear una estructura burocràtica i militar coercitiva. Com va passar amb la Revolució Russa, els caps que lluitaven per la igualtat es transformen ràpidament en nous abusadors amb un control estatal encara més absolut, demostrant (segons Harris) que les limitacions materials de l’escala demogràfica imposen la jerarquia per sobre de les bones intencions idealistes.
Per a Marvin Harris, la violència revolucionària és la via directa que fan servir les societats quan els seus mecanismes de supervivència fallen. Va ser l’eina eficaç de les societats primitives per mantenir a ratlla els tirans, però en el món modern, tot i ser una resposta inevitable a la injustícia material, corre el risc crònic de ser capturada per nous caps que perpetuen el mateix coll d’ampolla estatal.
Enfilall
Deixa un comentari…