Advertència de contingut
Slavoj Žižek, el filosof més perillós del món, defensa que el Terror de Robespierre no era una mostra de barbàrie irracional, sinó una conseqüència lògica i necessària de la virtut democràtica portada a les seves últimes conseqüències en un context revolucionari. A l’assaig introductori del llibre Virtut i terror, el filòsof eslovè redefineix la violència jacobina a través dels següents punts clau:
La unió indissociable de Virtut i Terror: Recollint la cèlebre frase de Robespierre (la virtut sense la qual el terror és funest; el terror sense el qual la virtut és impotent), Žižek argumenta que el terror revolucionari és la institucionalització de la justícia ràpida, severa i inflexible. Per a ell, la virtut sense la capacitat d’exercir el terror es queda en un moralisme inútil.
Violència Divina: Žižek connecta el terror jacobí amb el concepte de violència divina de Walter Benjamin. No es tracta d’un mitjà cruel per assolir un fi egoista, sinó d’una explosió de justícia pura, sobirana i desinteressada que colpeja des del no-res per fundar un nou ordre social i destruir l’opressió.
L’acte en solitud absoluta: Robespierre actua sense la xarxa de seguretat de l’Altre (la llei preexistent o la moral convencional). L’execució del rei o dels enemics de la revolució es fa assumint el risc absolut i la solitud de la decisió política radical.
El rebuig al victimisme humanista: El filòsof critica l’esquerra liberal contemporània que s’horroritza davant de qualsevol forma de violència política. Segons Žižek, ens cal entendre que per canviar realment les estructures del poder no ens podem limitar a fer declaracions humanitàries abstractes; cal estar disposats a embrutar-nos les mans.
Per a Žižek, redescobrir Robespierre serveix per treure’ns la por a la radicalitat política i recordar que la vertadera democràcia neix d’actes d’una severitat implacable contra els opressors.
Una afirmació tan contundent com aquesta sacseja la visió idealitzada que tenim avui dia de la democràcia. Per entendre exactament a què es refereix, ens cal despullar el concepte de la retòrica de supermercat i mirar-lo des de la cruesa de la història i la teoria política radical.
La democràcia no neix del consens, neix d’un tall net
Per a Žižek, cap règim realment lliure i igualitari s’ha instaurat demanant permís als qui en treien profit del sistema anterior. Els drets que avui ens semblen naturals (el sufragi universal, la fi del feudalisme, l’abolició de l’esclavatge) no van sorgir d’un debat pacífic en una taula de negociació. Van sorgir d’una ruptura violenta i d’una severitat implacable contra l’antic ordre (com la guillotina de Robespierre o la guerra civil). L’acte fundacional d’una vertadera democràcia és, per definició, un acte de força que desposseeix els opressors dels seus privilegis.
La llibertat de l’opressor és la mort de la democràcia
Aquí és on s’aplica la lògica jacobina: si som tous o indulgents amb els qui volen destruir la revolució (l’antic règim, la monarquia absoluta, l’aristocràcia), estem condemnant la llibertat de la majoria. Per tant, la severitat implacable no és crueltat gratuïta; és una mesura de legítima defensa del nou ordre democràtic. Si ens fa por exercir el poder de manera contundent contra els qui oprimeixen, la democràcia mor abans de néixer.
La crítica a la democràcia de saló contemporània
Amb aquesta tesi, Žižek busca criticar l’esquerra liberal actual. Des del seu punt de vista, avui hem convertit la democràcia en un conjunt de tràmits buits, on parlem molt de drets humans i tolerància, però ens horroritzem si cal prendre mesures dràstiques per canviar les coses de debò. Ens cal recordar que la tolerància absoluta amb la injustícia és, a la pràctica, complicitat.
La vertadera democràcia no neix d’un diàleg amable on tothom hi surt guanyant, sinó de la decisió ferma i severa d’aturar els peus, d’arrel i sense concessions, a aquells que viuen d’oprimir els altres.
Enfilall
Deixa un comentari…