Advertència de contingut
Per a Slavoj Žižek, les elits extractives capitalistes són el millor exemple contemporani del que Robespierre considerava els enemics de la Revolució. De fet, tota la relectura que Žižek fa del Terror jacobí no és un simple exercici d’història acadèmica; és una provocació directa adreçada al capitalisme global actual. Si traslladem aquesta lògica a les elits econòmiques d’avui, l’anàlisi de Žižek es concreta en els següents punts:
La violència sistèmica invisible
Žižek argumenta que tendim a horroritzar-nos de la violència directa (com el Terror de 1793 o una revolta al carrer), però ens tornem cecs davant la violència sistèmica i objectiva del capitalisme. Les elits extractives que especulen amb l’habitatge, privatitzen la sanitat o precaritzen el treball fins a límits inhumans estan exercint una violència constant que costa vides. Per a Žižek, actuar de manera severa i implacable contra aquestes elits no és iniciar la violència, sinó respondre a la violència que elles ja exerceixen cada dia.
L’expropiació no serà consensuada
Seguint el paral·lelisme històric, de la mateixa manera que l’aristocràcia francesa no va renunciar voluntàriament als seus drets feudals, les elits capitalistes actuals no renunciaran als seus beneficis mitjançant el diàleg social o la responsabilitat social corporativa. Ens cal entendre que qualsevol intent real de redistribuir la riquesa o democratitzar l’economia toparà amb la seva resistència ferotge. Per tant, fer una democràcia real implica necessàriament aplicar mesures imposades i inflexibles que trenquin els seus privilegis.
El parany del capitalisme humà
Žižek critica durament figures com George Soros o Bill Gates, o el que ell anomena els comunistes liberals (grans rics que fan filantropia). Considera que aquesta caritat és un parany que serveix per netejar la imatge del sistema sense canviar-ne les estructures d’explotació. La resposta no pot ser demanar a les elits que siguin més bones o humanes; la resposta ha de ser política i estructural, arrabassant-los el control dels recursos humans i materials de manera contundent.
Si una democràcia moderna vol alliberar-se de la dictadura dels mercats i de les elits extractives, no ho aconseguirà jugant amb les regles del joc que aquestes mateixes elits han escrit. Li caldrà recuperar el coratge jacobí per aplicar la llei i el poder de l’Estat amb una severitat absoluta contra els interessos d’una minoria privilegiada, en benefici de la majoria.
Això és la medul·la espinal del que històricament (i en la teoria política contemporània) s’anomena jacobinisme. Quan Žižek recupera aquestes idees, no fa altra cosa que actualitzar el pensament jacobí clàssic per aplicar-lo als problemes del segle XXI. El terme jacobí ha transcendit la Revolució Francesa i avui defineix una forma molt concreta d’entendre la política.
Primacia absoluta de la voluntat col·lectiva
Per a un jacobí, l’interès comú (el benestar del poble, la igualtat) està infinitament per sobre dels drets individuals o dels privilegis d’una minoria. Si el dret a la propietat d’una elit extractiva o d’un fons voltor topa amb el dret de la gent a tenir un habitatge digne, el jacobinisme no dubta: l’Estat ha d’intervenir i aixafar l’interès privat en nom de la voluntat general.
El paper central de l’Estat com a motor de canvi
A diferència de determinats corrents anarquistes o de l’esquerra més assembleària, el jacobinisme creu en un Estat fort, centralitzat i amb poder formidable. Considera que l’Estat és l’única eina prou poderosa per enfrontar-se a les elits (siguin els aristòcrates del segle XVIII o les multinacionals d’avui) i forçar la igualtat que el mercat mai no donarà de manera natural.
Determinació política i rebuig al reformisme tou
El jacobinisme es caracteritza per una actitud de tot o res. Rebutja el gradualisme i els petits pactes que només maquillen el sistema. Si ens cal canviar les estructures de poder, el jacobí creu que s’ha de fer d’arrel, assumint que el procés serà conflictiu i que la moderació en temps de crisi és sinònim de traïció o de covardia.
En el llenguatge polític actual, utilitzar el terme jacobí pot tenir una connotació negativa (sinònim d’autoritarisme o de centralisme exacerbat) si ho diu un liberal, però per a la teoria de l’esquerra radical (com la de Žižek) és un elogi. Significa tenir el coratge polític d’utilitzar tot el poder legítim de la societat per sotmetre els poders fàctics i fer efectiva la igualtat real.
Enfilall
Deixa un comentari…