Advertència de contingut
El Regnat del Terror (1793-1794) és un dels períodes més foscos, intensos i fascinants de la Revolució Francesa. Al capdavant d’aquest sistema d’excepció hi trobem Maximilien Robespierre, conegut com l’Incorruptible per la seva ferma defensa dels ideals revolucionaris, una paradoxa vivent que va passar de defensar l’abolició de la pena de mort a signar milers d’execucions.
El context: França contra les cordes
Per entendre el Terror cal posar-nos en la pell del govern revolucionari l’any 1793. França s’enfrontava a una tempesta perfecta:
Guerra exterior: Una coalició de monarquies europees (Espanya, Gran Bretanya, Àustria, Prússia) atacava les fronteres per sufocar la Revolució.
Guerra civil: Regions senceres, com la Vendée, s’aixecaven en armes a favor del rei i de l’Església.
Crisi econòmica: Hi havia inflació descontrolada i una falta severa d’aliments que feia passar gana a les classes populars (els sans-culottes).
Davant d’aquesta situació d’emergència, la Convenció Nacional va delegar el poder en un grup reduït de dotze homes: el Comitè de Salvació Pública, controlat pels jacobins radicalitzats i liderat ideològicament per Robespierre.
La ideologia: Terror i Virtut
Robespierre no veia el Terror com un acte de crueltat gratuïta, sinó com una eina de justícia necessària per protegir la República. En un cèlebre discurs va resumir el seu pensament d’aquesta manera:
Si la molla del govern popular en temps de pau és la virtut, les molles del govern popular en revolució són, alhora, la virtut i el terror. La virtut, sense la qual el terror és fatal; el terror, sense el qual la virtut és impotent.
Per a ell, la virtut (un concepte que va manllevar directament del filòsof Jean-Jacques Rousseau)1 no era una qualitat moral privada o religiosa, sinó el pilar fonamental de la política i de la ciutadania. Ens cal entendre-la com a virtut cívica: amor a la pàtria, a les seves lleis i, per sobre de tot, la voluntat de posar sempre el bé comú per davant de l’interès personal:
Altruisme polític absolut
Un ciutadà virtuós era aquell capaç de sacrificar el seu egoisme, la seva riquesa, els seus afectes familiars i la seva pròpia vida si la República ho requeria. No hi havia terme mig: o es vivia per a la comunitat o es queia en el vici de la corrupció. El fet que ell mateix visqués en una habitació llogada de manera molt austera i rebutgés suborns li va valdre el sobrenom de l’Incorruptible, i exigia aquesta mateixa puresa a tota la nació.
La base de la Democràcia i la República
Robespierre defensava que, mentre que una monarquia es pot sostenir sobre l’honor d’una elit o la força de les armes, una república democràtica només pot sobreviure si el poble és virtuós. Si els ciutadans es tornen egoistes, miren només pel seu negoci i s’obliden de la igualtat, la democràcia es corromp i es converteix en una tirania dels rics. Per tant, per a ell, defensar la virtut era l’única manera de defensar la llibertat del poble.
Des d’aquest punt de vista, el Terror no era més que una conseqüència directa de la virtut aplicada a l’emergència de la guerra. Si estimes la República (virtut), has d’aniquilar sense pietat aquells que volen destruir-la (terror). La clemència amb els traïdors era vista per Robespierre com una feblesa moral, un vici que posava en perill la vida de milions de ciutadans innocents.
Els enemics de la Revolució no tenien dret a la llibertat que intentaven destruir. El Terror es convertia així en una justícia ràpida, severa i inflexible.
El mecanisme de la por
El dia a dia del Terror es va articular a través de decrets de ferro i l’ús sistemàtic d’una nova tecnologia d’execució: la guillotina. Cal destacar tres elements clau d’aquest engranatge:
La Llei de Sospitosos (setembre de 1793): Permetia detenir qualsevol persona que per la seva conducta, relacions, paraules o escrits es mostrés enemic de la llibertat. L’ambigüitat de la llei va fer que ningú no estigués segur.
El Tribunal Revolucionari: Un tribunal d’excepció on els judicis eren ràpids i, sovint, sense garanties reals de defensa per a l’acusat.
La Llei de Prairial2 o el Gran Terror (juny de 1794): Es van abolir els testimonis i el dret a tenir advocat en els judicis revolucionaris. Les úniques sentències possibles eren l’absolució o la mort. En només sis setmanes es van dictar més d’1.300 penes de mort a París.
Les xifres totals del període són esfereïdores: s’estima que hi va haver unes 17.000 execucions oficials a tota França, tot i que si s’hi sumen les morts a les presons i les represàlies militars en la guerra civil, la xifra real supera els 40.000 morts.
La caiguda de l’Incorruptible
El Terror es va acabar alimentant de si mateix. Després d’eliminar els monàrquics i els girondins (moderats), Robespierre va començar a purgar els seus propis companys de files. Va enviar a la guillotina líders populars d’esquerres (com Hébert) i revolucionaris històrics que demanaven clemència (com Danton).
Això va fer que la resta de polítics de la Convenció sentissin que eren els següents de la llista. En un moviment de pura supervivència, el 9 de termidor de l’any II (27 de juliol de 1794), el Parlament es va rebel·lar. Quan Robespierre va intentar parlar, el van fer callar al crit de A baix el tirà!.
L’endemà mateix, el 28 de juliol, un Robespierre amb la mandíbula destrossada per un tret (probablement en un intent de suïcidi o durant la seva detenció) va ser conduït a la plaça de la Revolució. Allà, la mateixa guillotina que ell havia alimentat va posar fi a la seva vida i, amb ella, al Regnat del Terror.
Enfilall
- Per a Jean-Jacques Rousseau, la virtut no és simplement seguir unes normes morals abstractes o ser intel·ligent. La seva visió és molt més visceral i lligada a la condició humana natural: la virtut és la força de l’ànima per fer el que és correcte, fins i tot quan els nostres desitjos personals ens empenyen en direcció contrària.
La bondat natural envers la virtut
Rousseau parteix de la base que l’ésser humà és bo per naturalesa (el mite del bon salvatge). En l’estat natural, no ens cal la virtut perquè ens guiem per l’amor de si (instint de supervivència sa) i la commiseració (la pietat natural en veure patir un altre).
La virtut només es fa necessària quan entrem en societat. Al bell mig de la civilització, la societat ens corromp i transforma l’amor de si en amor propi (orgull, vanitat i ganes de dominar els altres). És en aquest punt on amb la simple bondat natural no ni ha prou i ens cal la virtut com una eina de resistència.
El combat contra les passions
Mentre que la bondat és un impuls natural i sense esforç, la virtut és una victòria que ens costa de guanyar. Rousseau la defineix sovint com un autocontrol heroic:
No hi ha virtut sense combat, no n’hi ha sense força. Émile, ou De l’éducation, 1762
Ser virtuós significa que, quan topen el nostre interès particular i el de la comunitat, som capaços de vèncer les nostres passions egoistes per sintonitzar amb la voluntat general (el bé comú).
La veu de la consciència
On trobem la guia per saber què és el que cal fer? En la raó? No del tot. Per a Rousseau, la raó sovint busca excuses per justificar el nostre egoisme. La guia autèntica és la consciència, que ell descriu com un instint diví i immortal que resideix en el nostre cor. La virtut consisteix a tenir el coratge d’escoltar aquesta veu interior en lloc del soroll de les convencions socials.
Per a Rousseau l’home bo és el que es deixa portar pels seus impulsos naturals sans, però l’home virtuós és el que sap governar-se a si mateix quan la societat l’intenta corrompre. ↩︎ - La Llei de Prairial (Llei del 22 de Prairial de l’any II), aprovada el 10 de juny de 1794, és la màxima expressió del radicalisme jacobí i ha passat a la història amb un nom ben explícit: la Llei del Gran Terror.
El propòsit: purificar la República a contrarellotge
A la primavera de 1794, els jacobins sentien que la Revolució estava en perill constant per culpa de conspiracions internes. Per a ells, la virtut de la República s’havia de defensar mitjançant una justícia de guerra, ràpida i inflexible. Com que els tribunals ordinaris eren massa lents a l’hora de processar els sospitosos, els calia un mecanisme per jutjar els enemics del poble de manera gairebé instantània.
El resultat: destrucció de les garanties judicials
La Llei de Prairial va eliminar de cop qualsevol dret elemental de defensa, convertint els judicis en una farsa burocràtica:
Sense advocat: Es va suprimir el dret dels acusats a tenir un advocat defensor. El dret jacobí deia que als ciutadans de bé la llei els dona per advocats a la mateixa pàtria; als conspiradors no se’ls en deu cap.
Sense testimonis: Si el tribunal ja tenia proves morals o materials de la culpabilitat (encara que fossin simples rumors o delacions), no calia cridar a cap testimoni per declarar.
Només dos veredictes possibles: El Tribunal Revolucionari només podia dictaminar dues sentències: o l’absolució total o la pena de mort. Es van eliminar les penes de presó, les multes o el desterrament.
Definicions vagues: La definició d’enemic del poble es va ampliar tant que qualsevol hi podia caure. S’hi incloïa des d’intentar depravar els costums fins a escampar notícies falses, desmoralitzar la població o criticar el Comitè de Salut Pública. ↩︎








Deixa un comentari…