Advertència de contingut
La caiguda de Maximilien Robespierre el 27 de juliol de 1794 (el 9 de Termidor segons el calendari revolucionari) no va ser un accident, sinó el resultat d’una olla de pressió política que va acabar esclatant. Podem analitzar aquest desenllaç a través de quatre motius clau que expliquen per què l’Incorruptible es va quedar completament sol.
La por: la supervivència de la Convenció
El motiu més immediat i visceral va ser el pànic generalitzat entre els mateixos diputats de la Convenció Nacional. Després d’aprovar la Llei de Prairial (que eliminava el dret a un judici just), ningú no es sentia segur.
La gota que va vessar el got va ser el discurs de Robespierre del 26 de juliol (8 de Termidor). Va pujar a la tribuna i va llançar una amenaça rotunda: va afirmar que hi havia una llista de traïdors dins del mateix Parlament que calia purgar, però es va negar a dir els noms. Amb aquesta indefinició, va cometre un error estratègic fatal: tots i cadascun dels diputats van pensar que eren a la llista negra. La mateixa nit, moderats i radicals extremistes es van aliar en secret per arrestar-lo abans que ell els pogués guillotinar.
En l’àmbit purament parlamentari i tàctic, les seves últimes setmanes van ser un seguit d’errors de manual. Amb la Llei de Pairal del Gran Terror, va despullar els diputats de la seva immunitat parlamentària: a partir d’aquell moment, podien ser enviats al Tribunal Revolucionari sense permís de la mateixa Convenció.
Això, sumat al discurs de la llista de traïdors dins de la cambra, va aconseguir el que semblava impossible: unir tots els seus enemics. Moderats, radicals de dretes i terroristes corruptes que temien ser purgats es van aliar per una simple qüestió de supervivència.
L’aïllament polític: purgues a esquerra i dreta
Robespierre va anar destruint sistemàticament els seus propis suports polítics a base de purgar diferents faccions revolucionàries. El Comitè de Salvació Pública va caure en la paradoxa de governar en nom del poble mentre en desmantellaven el seu poder real al carrer:
- Per centralitzar el poder i controlar la situació, va tancar els clubs polítics de barri i les societats populars de París.
- Va imposar un màxim salarial als treballadors per intentar frenar la crisi econòmica.
Els moderats (Dantonistes): En enviar Georges Danton a la guillotina per demanar que es relaxés el Terror, Robespierre va perdre el pont amb els sectors més centristes i pragmàtics.
L’extrema esquerra (Hébertistes): Va executar els líders més radicals que connectaven directament amb les demandes dels sans-culottes (les classes populars de París).
Amb aquestes purgues dobles, el Comitè de Salvació Pública es va quedar en un buit ideològic, alienant tant els polítics de les institucions com el poble del carrer que abans el defensava.
Quan la Convenció es va rebel·lar contra ell el 9 de termidor, els treballadors i les classes baixes de París ja no van sentir la necessitat de sortir a defensar-lo de manera massiva com havien fet en altres crisis de la Revolució.
L’èxit militar: el Terror ja no es veia necessari
El Regnat del Terror s’havia justificat sempre com una mesura d’excepció extrema per salvar la República de la invasió estrangera i la guerra civil. Però a l’estiu de 1794, la situació havia canviat radicalment: l’exèrcit francès havia guanyat la decisiva Batalla de Fleurus (26 de juny de 1794), allunyant definitivament l’amenaça de les potències estrangeres, i les revoltes internes estaven pràcticament sufocades.
Un cop desaparegut el perill imminent, la societat francesa i la burgesia ja no veien cap motiu per continuar suportant el clima de paranoia i execucions diàries. El Terror va perdre la seva raó d’ésser.
L’error de Robespierre va ser no entendre la psicologia humana bàsica. L’any 1794, després de cinc anys de revolució, guerres, gana i execucions constants, la societat francesa estava profundament exhausta. La gent ja no volia més virtut imposada per la força; volia estabilitat, pau i seguretat jurídica. Robespierre no va saber frenar l’engranatge a temps i es va convertir en l’últim obstacle per a aquesta normalització.
Excentricitat religiosa: el culte a l’Ésser Suprem
A mesura que es radicalitzava, Robespierre va intentar substituir el cristianisme (que havia estat prohibit) per una nova religió d’estat de tall deista: el Culte a l’Ésser Suprem.
El 8 de juny de 1794, va organitzar una massiva i teatral Festa de l’Ésser Suprem a París, on ell mateix va actuar gairebé com un gran pontífex o messies, vestit amb un mantell blau cel. Això va ser vist per molts dels seus col·legues de la Convenció (molts d’ells ateus i materialistes convençuts) com una mostra de deliri de grandesa, un ridícul espiritual i un intent clar d’instaurar una dictadura personal de caire teocràtic.
Intentar canviar la religió de tot un país per un culte abstracte de disseny propi va ser un error sociològic monumental. Amb el Culte a l’Ésser Suprem va aconseguir el pitjor de dos mons: a més del menyspreu dels revolucionaris ateus i anticlericals es va guanyar l’enemistat dels catòlics tradicionals, que veien el culte com una farsa blasfema.
La caiguda de Robespierre va ser un acte d’autodefensa de la classe política. En el moment en què la por que ell infringia va superar la por a la invasió estrangera, el seu destí va quedar segellat.
Enfilall
Deixa un comentari…