Ohkwá:ri-tón

La cliodinàmica (terme encunyat pel biòleg i científic de dades rus-americà Peter Turchin l’any 2003) és el que més s’apropa a la psicohistòria d’Asimov en el món real. El nom prové de Clio, la musa de la història en la mitologia grega, i dinàmica, l’estudi de com canvien les coses amb el temps.

A diferència dels historiadors tradicionals, que analitzen el passat a través de relats, cartes i esdeveniments únics, els cliodinamics tracten la història com una ciència natural. Agafen milers d’anys de dades sobre civilitzacions (població, salaris, revoltes, canvis dinàstics) i hi apliquen equacions matemàtiques per trobar-hi patrons repetitius.

I el cert és que n’han trobat.

Els Cicles de la Història: com prediu el futur?

La cliodinàmica postula que les societats humanes no progressen en línia recta, sinó que es mouen en cicles d’uns 200 o 300 anys d’estabilitat i col·lapse. Segons els seus models, gairebé totes les grans crisis històriques (com la caiguda de l’Imperi Romà, la Revolució Francesa o la Guerra Civil Americana) comparteixen els mateixos tres símptomes matemàtics previs:

1. La sobreproducció d’elits

Aquest és el concepte clau de Turchin. Quan una societat és pròspera, cada vegada més gent s’enriqueix o aconsegueix títols universitaris i vol accedir a llocs de poder (política, grans empreses, jutges). Arriba un punt on hi ha molts més aspirants a líders que llocs de treball disponibles. El resultat? Les elits es divideixen en faccions irreconciliables que lluiten entre elles per aconseguir el control, dinamitant el consens social.

2. La depauperació popular

Mentre les elits lluiten a dalt, les condicions de vida de la gran massa de la població (la classe mitjana i treballadora) es deterioren. Els salaris reals s’estanquen, el cost de la vida puja i la riquesa es concentra en un percentatge molt petit. Això genera un ressentiment massiu i una pèrdua de confiança absoluta en les institucions.

3. La fallida fiscal de l’Estat

L’Estat es va endeutant progressivament per intentar mantenir l’ordre, l’exèrcit i l’aparell burocràtic. Quan els impostos ja no cobreixen les despeses i la societat està polaritzada, qualsevol espurna (una mala collita, una pandèmia o una crisi financera) provoca el col·lapse de l’estructura.

L’encert més famós de la Cliodinàmica

L’any 2010, Peter Turchin va publicar un estudi a la prestigiosa revista Nature. Aplicant els seus models matemàtics a la història dels Estats Units, va pronosticar que l’any 2020 el país patiria una crisi d’inestabilitat política i violència social sense precedents, provocada precisament per la sobreproducció d’elits i la polarització.

Quan va arribar el 2020, amb les protestes massives del Black Lives Matter, l’assalt al Capitoli poc després (gener de 2021) i la fractura social extrema, molts científics van quedar bocabadats. Turchin havia fet una predicció Seldon amb deu anys d’antelació.

La diferència amb Asimov

Tot i el seu èxit, la cliodinàmica té un límit que la separa de la ciència-ficció: no és determinista.

Hari Seldon sabia exactament quin dia cauria l’Imperi. La cliodinàmica, en canvi, funciona com els mapes del temps. Un meteoròleg pot dir que hi ha un 90% de probabilitats de tempesta perquè la pressió és baixa i l’aire és calent, però no pot dir exactament on caurà el primer llamp.

Turchin sempre diu que el propòsit de la seva ciència no és veure el col·lapse i seure a esperar, sinó avisar els governs perquè canviïn les polítiques (per exemple, reduint la desigualtat) i així evitar la tempesta.

Apart de amb la cliodinàmica, també es pot fer un paral·lelisme entre psicohistòria i la sociofísica o l’anàlisi predictiva. Funcionen exactament sota la premissa d’Asimov: analitzar grans masses de dades per predir tendències col·lectives:

Mercats financers i borsa: És l’exemple més pur. Els algorismes de High-Frequency Trading (trading d’alta freqüència) no intenten saber què farà un inversor concret de la borsa de Nova York. Analitzen milions de transaccions per segon per predir cap a on es mourà el preu d’una acció.

Epidemiologia: Durant les pandèmies, els models matemàtics no et diuen si tu et contagiaràs demà anant al súper. Però calculen amb una precisió mil·limètrica quin percentatge de la població estarà malalt d’aquí a tres setmanes basant-se en la mobilitat col·lectiva.

Algorismes de recomanació (TikTok, Instagram, Netflix): Aquestes plataformes utilitzen la conducta de milions d’usuaris per saber quina mena de contingut farà que la massa social es quedi enganxada a la pantalla. Prediuen el comportament de l’audiència global de l’aplicació.

El perill real: La profecia autocomplerta

Segons la segona regla d’or de la psicohistòria d’Asimov la població ha de desconèixer la predicció. En el món real, això és gairebé impossible de complir, i genera fenòmens molt curiosos: si una IA predictiva llança una alerta dient que d‘aquí a tres dies hi haurà escassetat de benzina, la gent correrà en massa a omplir els dipòsits per por. El resultat? La benzina s’acaba en poques hores. La mateixa predicció ha provocat el desastre, invalidant el ritme natural de les equacions.

A les xarxes socials passa el mateix: quan un algorisme prediu que un tema generarà crispació i el comença a ensenyar a tothom, el que fa realment és crear i amplificar aquesta crispació, modificant el comportament de la societat.

Per què encara estem lluny de Hari Seldon?

Si l’aplicació és possible, per què no tenim un pla per als pròxims 100 anys? Per tres motius que Asimov ja va intuir:

• La mida de la població: Asimov parlava de quintillons d’habitants a tota la galàxia. A la Terra som uns 8.000 milions. Per a la macro-estadística pura, encara som una mostra petita i massa caòtica.

• L’efecte papallona de les anomalies: En el nostre món, un sol individu (com El Mul de la novel·la) pot canviar el rumb de la història en un segon. Un canvi polític sobtat, un invent disruptiu o una decisió personal d’un líder mundial poden fer miques qualsevol model predictiu.

• Els sistemes caòtics: La història humana no és com la física dels gasos. Les societats canvien les seves pròpies regles de joc constantment gràcies a la tecnologia i la cultura.

Avui dia fem servir una micro-psicohistòria per vendre productes, predir trànsit o anticipar moviments econòmics, però la història humana segueix sent massa salvatge i imprevisible per encabir-la en una sola equació.

Enfilall