La cliodinàmica s’ha convertit en un camp fascinant on la història deixa de ser una col·lecció de biografies de reis i batalles per transformar-se en un sistema dinàmic complex, molt similar a l’ecologia o la meteorologia. Anem a aprofundir en com funciona exactament aquesta psicohistòria real, quines són les seves bases de dades i quins debats genera en la comunitat científica actual.
El Big Data de la història: Seshat
Per poder aplicar equacions de la física a la història, primer calia digitalitzar el passat. El 2011, Peter Turchin, juntament amb un equip internacional d’antropòlegs, historiadors i arqueòlegs, va fundar Seshat: Global History Databank (anomenada així per la deessa egípcia de la saviesa i l’escriptura).
Seshat és el laboratori de la cliodinàmica. És una base de dades gegantina que conté informació d’unes 400 societats humanes del passat, cobrint els darrers 10.000 anys. Per a cada societat es recullen centenars de variables quantificables:
- Mida del territori i població de la ciutat més gran.
- Nivells de jerarquia (quants estrats de funcionaris o militars existien).
- Sistemes d’escriptura, textos legals i sofisticació de la moneda.
- Tecnologies agrícoles, de transport i militars (metalls, tipus d’armes).
Gràcies a aquest combustible, els ordinadors poden buscar patrons que l’ull humà trigaria vides senceres a detectar.
Les equacions rere el caos: els Cicles Secundaris
Quan s’analitzen les dades de Seshat, els cliodinamistes utilitzen sistemes d’equacions diferencials similars a les que usen els ecòlegs per mesurar la relació entre depredadors i preses (els models de Lotka-Volterra). En la història, els dos factors que oscil·len són la població i l’estructura de l’elit.
Això dona lloc a dos grans tipus de cicles:
1. El Cicle Malthusià (llarg: de 200 a 300 anys)
És el cicle de creixement i contracció de les civilitzacions:
Quan la població creix massa per sobre de la capacitat de la terra per alimentar-la, els salaris baixen i la societat es torna fràgil. El més mínim sotrac (un canvi climàtic o una mala collita) inicia la davallada.
El Cicle d’Onada de Pares i Fills (curt: d’uns 50 anys)
Dins dels grans cicles de 200 anys, Turchin va detectar un subcicle d’inestabilitat que batega aproximadament cada mig segle. Es coneix com la dinàmica de pares i fills o cicle generacional de la violència:
Generació 1 (col·lapse): Viu una guerra civil o una gran crisi. En pateix el trauma directe i aprèn a valorar la pau i el compromís per sobre de tot.
Generació 2 (estabilitat): Creix en temps de pau gràcies als pactes dels seus pares. Les coses funcionen.
Generació 3 (polarització): No ha viscut mai els horrors de la violència real. Comencen a oblidar el valor del consens, es radicalitzen i demanen trencar el sistema, preparant el terreny per a una nova crisi.
Als EUA, per exemple, els pics de violència política es van fixar matemàticament al voltant de 1870 (després de la Guerra Civil), 1920 (revoltes laborals i anarquisme), 1970 (protestes pels drets civils i Vietnam) i 2020.
La bomba de descontentament de l’actualitat
En el seu darrer llibre, End Times: Elites, Counter-Elites, and the Path of Political Disintegration (2023), Turchin aplica la cliodinàmica al món occidental contemporani i adverteix que estem patint el que ell anomena Bomba de Descontentament.
Segons els seus indicadors matemàtics, el problema actual més greu del segle XXI no és la pobresa absoluta, sinó la frustració de les elits rebutjades:
Produïm molts més llicenciats en dret, ciències polítiques o MBA dels que el sistema pot absorbir en llocs de decisió. Aquestes persones, altament formades però amb feines precàries o sense el reconeixement que esperaven, es converteixen en contra-elits.
Són els líders perfectes per organitzar moviments populistes o radicals, ja que tenen les eines intel·lectuals per atacar el sistema des de dins utilitzant el ressentiment de les classes baixes.
Crítiques: és realment una ciència?
Malgrat el seu atractiu, la cliodinàmica rep fortes crítiques de l’acadèmia tradicional:
Reduccionisme excessiu: Molts historiadors defensen que la història humana és producte de la contingència, de les idees i de la cultura, coses que no es poden puntuar de l’1 al 10 en un full de càlcul.
Biaix de les dades antigues: Com mesurem exactament el PIB de la Xina de la dinastia Han o el descontentament social de la Roma de l’any 200 a.C.? Els crítics argumenten que les dades històriques són massa fragmentàries per sustentar models matemàtics rigorosos.
Determinisme: Igual que passava amb la Fundació d’Asimov, el perill de creure que estem atrapats en cicles matemàtics és que pot portar a un fatalisme polític (el col·lapse és inevitable, així que no cal fer res).
Enfilall
Deixa un comentari…