El mateix Peter Turchin (pare de la cliodinàmica) va analitzar de prop el cas català en els seus assajos sobre l’evolució cultural de les nacions i les crisis d’integració a Europa. Si apliquem la Teoria Estructural-Demogràfica de la cliodinàmica a la història recent i l’actualitat de Catalunya, el resultat és sorprenentment precís. La ciència d’Asimov feta realitat ens dona les claus per entendre el que ha passat al país des de dues perspectives diferents.
La bomba de pressió i la vàlvula nacional
En la cliodinàmica clàssica (com s’aplica als EUA o a França), les tensions socials acumulades (la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes o la frustració juvenil) solen esclatar en revoltes laborals, lluites de classes o polarització esquerra-dreta.
A Catalunya, la cliodinàmica detecta un comportament diferent a causa d’un factor estructural: la identitat nacional funciona com una vàlvula de pressió o un canalitzador.
La crisi econòmica del 2008 destrossa les perspectives de la classe mitjana catalana i de tota una generació de joves universitaris. S’acumula pressió (2008 – 2012). En una societat centralitzada, això hauria provocat una clàssica revolta social contra el govern.
A Catalunya, tota aquesta energia de frustració socioeconòmica, sumada a elements històrics de fons, es canalitza cap al moviment independentista (el Procés). El malestar es converteix en un pols d’identitat geopolítica. La cliodinàmica ens diu que la massa necessitava un objectiu comú per reaccionar a la pèrdua de futur, i el va trobar en el projecte nacional (canalització cliodinàmica).
La Sobreproducció d’Elits a la catalana
Si recordem, el pilar principal que fa caure els sistemes segons la cliodinàmica és que una societat generi més aspirants a líders (elits) que llocs reals de poder disponibles. Això crea contra-elits disposades a sacsejar el sistema. A Catalunya això es veu clarament en dos nivells durant l’última dècada:
Xoc d’elits Barcelona-Madrid: Des de la perspectiva cliodinàmica, el conflicte català és també un xoc entre l’elit política i econòmica regional (Catalunya) i l’elit burocràtica central (Madrid) pel repartiment i control dels recursos de l’Estat (per exemple, el dèficit fiscal o les infraestructures). Quan l’espai i els recursos es redueixen, les elits es divideixen en faccions irreconciliables.
Fragmentació interna (el post-procés): Un cop el moviment massiu es frena, la cliodinàmica prediu exactament el que ha passat després a la política catalana: una lluita interna ferotge. En haver-hi tants actors polítics, activistes i quadres formats lluitant per un espai de poder que s’ha reduït, l’elit catalana s’ha fragmentat en multitud de partits i subfaccions que es barallen entre elles per l’hegemonia de l’espai, generant fatiga i desafecció en la població.
Què prediu la cliodinàmica per al futur de Catalunya?
Segons els models de Turchin, les crisis de col·lapse i alta inestabilitat no duren per sempre; solen tenir períodes de baixa intensitat o congelació d’uns anys on la societat esgota la seva energia violenta o mobilitzadora (el que estem vivint actualment, amb una desmobilització evident al carrer).
Per justificar científicament les tendències i el futur de Catalunya segons els models de la cliodinàmica, hem d’utilitzar l’Índex d’Inestabilitat Política () formulat per Peter Turchin. Aquest índex s’expressa mitjançant una equació matemàtica abstracta on el risc d’esclat social o canvi de cicle depèn de tres grans variables corelacionades:
On N és el pou de frustració de les elits (sobreproducció), S és la fallida o debilitat fiscal de l’Estat per cohesionar, i W és el benestar de la població (quan disminueix el benestar, l’índex es dispara). Si passem aquestes variables de la pissarra matemàtica a la realitat catalana actual del 2026, la justificació de les prediccions es fonamenta en tres pilars estructurals:
1. Justificació de la fase actual de calma o congelació
La cliodinàmica descriu que després d’un pic de conflictivitat (2017-2020), els sistemes entren en un període de refredament.
Esgotament de l’energia social (Entropia): La mobilització de grans masses humanes requereix un desgast d’energia psicològica i material enorme. Els models de dinàmica de poblacions demostren que les masses no poden mantenir un estat d’alta pressió de manera indefinida. El sistema busca de manera natural un retorn a l’equilibri baixant la intensitat de la confrontació per pura fatiga sistèmica.
La paradoxa de la contra-elit integrada: Molts dels líders o quadres intermedis que van néixer de la crisi de 2008 i que van actuar com a contra-elits (activistes, nous partits, líders de plataformes) han estat absorbits, amb el pas dels anys, per les mateixes institucions o llocs de l’administració. En el moment que la contra-elit aconsegueix un espai de poder o de supervivència material, deixa d’actuar temporàniament com un agent dinamitzador del sistema, rebaixant la variable N de l’equació a curt termini.
2. Justificació de la fragmentació de l’elit (el post-procés)
Quan els recursos d’un sistema disminueixen, la competència interna entre els qui estan a dalt es torna ferotge.
Tancament de la vàlvula d’expansió: Durant els anys del Procés, l’elit catalana va actuar cohesionada perquè tenia un objectiu d’expansió horitzontal (crear un nou Estat, noves ambaixades, noves estructures). En tancar-se aquesta expectativa d’expansió, el pastís a repartir ha tornat a ser el mateix de sempre (la política autonòmica, diputacions, pressupostos locals).
El joc de suma zero: La cliodinàmica demostra matemàticament que quan el nombre d’aspirants a líders supera amb escreix els recursos disponibles, el conflicte deixa de ser exterior i passa a ser fratricida. L’elit es fragmenta en subfaccions perquè cadascuna necessita canibalitzar l’altra per poder mantenir el seu propi estatus, raó de la divisió i fragmentació absoluta del panorama polític català actual.
3. La pressió tornarà a pujar?
El risc d’una nova tempesta no es mesura per les declaracions dels polítics, sinó per les variables socioeconòmiques de fons (W).
Deteriorament del benestar estructural (W): Tot i que la política sembli calmar-se, els indicadors microeconòmics de Catalunya segueixen la tendència de col·lapse malthusià1 a petita escala. La impossibilitat d’accedir a un habitatge digne, l’asfíxia de les classes mitjanes per la inflació i la precarietat crònica fan que la base de la fórmula (W) sigui cada vegada més petita, provocant que el resultat final de l’Índex d’Inestabilitat () torni a créixer perillosament.
Una nova generació sense memòria del trauma (cicle de 50 anys d’Onada de Pares i Fills): Actualment, s’està gestant una nova fornada de joves que eren infants o que ni havien nascut en les èpoques d’alta confrontació social o econòmica. Aquesta nova massa poblacional no comparteix el trauma o desgast de la generació anterior i, per tant, el seu llindar de tolerància a la frustració és diferent. Quan aquesta nova massa es trobi amb el mur econòmic actual, no buscarà la calma, sinó l’acció.
Les condicions que van provocar el xoc de la dècada passada a Catalunya no s’han solucionat, només s’ha canviat el focus d’atenció. Com que el motor matemàtic de la inestabilitat (desigualtat + frustració de les elits joves) segueix funcionant en segon pla, la ciència de Turchin ens adverteix que el sistema tornarà a buscar un punt d’esclat d’aquí a uns anys. L’única incògnita que la cliodinàmica no pot resoldre és quina forma o quina ideologia agafarà aquest nou malestar.
Si les causes estructurals de fons no es resolen, la tempesta torna. Si Catalunya (i Espanya en general) manté els preus de l’habitatge inaccessibles, salaris que no competeixen amb la inflació, i una frustració creixent entre els joves altament formats que no troben el seu lloc (sobreproducció d’elits), el Polvorí de Seldon segueix ple.
La cliodinàmica ens diu que l’actual fase de calma política a Catalunya és només un miratge estadístic: l’energia social acumulada està buscant una nova via d’escapament. Si no es rebaixa la pressió econòmica i generacional, el següent pic del cicle tornarà a sacsejar el país d’aquí a uns anys, potser sota una bandera o un motiu completament diferent.
Enfilall
- Un col·lapse malthusià (o catàstrofe malthusiana) és una situació en què una població supera de llarg la capacitat de producció d’aliments del seu entorn, fet que provoca una caiguda dràstica de la població a causa de la fam, les malalties o les guerres. Aquest concepte neix de les idees de Thomas Robert Malthus, un economista i demògraf britànic que l’any 1798 va publicar una teoria molt influent sobre el creixement de la població.
Malthus va observar que la població humana i els recursos que necessitem per sobreviure creixen a ritmes completament diferents. Ho podem entendre fàcilment comparant dues progressions matemàtiques:
La població creix de manera geomètrica (exponencial): Si no hi ha frens, la població es duplica cada poques dècades. Segueix una sèrie com: 2, 4, 8, 16, 32…
Els recursos creixen de manera aritmètica (lineal): La producció d’aliments augmenta a un ritme constant i molt més lent, degut a la limitació de la terra cultivable. Segueix una sèrie com: 1, 2, 3, 4, 5…
Quan la línia de la població creua la línia dels recursos disponibles, ens trobem en el punt crític. Com que no hi ha prou menjar per a tothom, el sistema s’ajusta de manera natural a través dels anomenats frens malthusians:
Frens positius (viscerals): Fam, epidèmies, pestes i guerres pel control dels recursos. Són els que fan augmentar la taxa de mortalitat de cop.
Frens preventius: Mesures que redueixen la taxa de natalitat, com el retard en l’edat de casar-se o l’abstinència voluntària.
Tot i que el col·lapse malthusià ha funcionat històricament en moltes societats preindustrials o en el món animal, les prediccions catastròfiques de Malthus per a la humanitat no es van complir a escala global durant els segles XIX i XX. Ens cal tenir en compte el factor clau que ell no va poder preveure: la Revolució Industrial i la innovació tecnològica.
L’arribada dels fertilitzants químics, la maquinària agrícola i, més tard, la Revolució Verda a mitjans del segle XX, van fer que la producció d’aliments fes un salt exponencial, superant amb escreix el creixement demogràfic. A més, a mesura que els països es desenvolupen, la taxa de natalitat tendeix a baixar de manera natural (transició demogràfica).
El neomalthusianisme
Avui dia, el terme s’ha tornat a posar sobre la taula adaptat als reptes moderns. Els neomalthusians adverteixen que, tot i que hem solucionat temporalment el problema del menjar, el planeta té límits absoluts. En lloc de parlar només de blat o arròs, ara ens cal fixar-nos en el col·lapse ecològic: l’esgotament de l’aigua dolça, els combustibles fòssils, els minerals rars i els efectes del canvi climàtic sobre la capacitat de càrrega de la Terra. ↩︎
Deixa un comentari…