Advertència de contingut
El debat sobre el Terror es va revitalitzar amb força a mitjans del segle XX a través de dues de les ments més brillants i oposades de l’època: Jean-Paul Sartre i Hannah Arendt. Tots dos van utilitzar la Revolució Francesa i la figura de Robespierre com un mirall per explicar els totalitarismes del seu propi segle (el nazisme i l’estalinisme), però van arribar a conclusions radicalment oposades.
Jean-Paul Sartre: El Terror com a necessitat de la llibertat
Sartre, el màxim exponent de l’existencialisme francès i proper al marxisme en la seva maduresa (especialment a la seva obra Crítica de la raó dialèctica, 1960), fa una defensa teòrica i gairebé mística del Terror revolucionari.
El concepte de Grup en fusió i la Fraternitat-Terror
Per a Sartre, en moments normals, la societat viu en la serialitat: som individus aïllats, aliens els uns als altres (com la gent que espera l’autobús). Però quan hi ha una revolució, neix el grup en fusió: els individus s’uneixen lliurement per assolir un objectiu comú (com la presa de la Bastilla).
El problema ve l’endemà: com evitem que el grup es dissolgui i tornem a l’egoisme individual? La resposta de Sartre és el jurament, i el mecanisme per fer complir aquest jurament és el Terror.
Sartre encunya el concepte de la Fraternitat-Terror. Segons ell, el Terror no és el contrari de la llibertat, sinó la violència que el grup exerceix sobre si mateix per mantenir-se unit i lliure davant de l’enemic. El considera violència legítima.
Des de l’òptica sartriana, Robespierre és la encarnació d’aquesta necessitat històrica. La violència revolucionària és humanitzadora perquè destrueix l’opressió de l’antic règim. Si ens cal terror per salvar la revolució, el terror és moralment i políticament justificable.
Hannah Arendt: El Terror com el fracàs de la política
A l’altre extrem trobem la filòsofa alemanya Hannah Arendt, que en el seu cèlebre llibre Sobre la revolució (1963) llança una de les crítiques més demolidores a la tradició jacobina de Robespierre.
La qüestió social com a pèrdua de la llibertat
Arendt compara la Revolució Francesa amb la Revolució Americana del 1776. Es pregunta: per què l’americana va fundar una democràcia estable i la francesa va acabar en el Terror de la guillotina? La resposta d’Arendt és que la Revolució Francesa va ser desviada per la qüestió social (la pobresa i la misèria).
Segons Arendt, l’objectiu inicial de 1789 era la llibertat política (crear un espai on els ciutadans poguessin parlar i governar lliurement). Però quan les masses famolenques de París (els sans-culottes) van entrar en joc, Robespierre i els jacobins van canviar d’objectiu: van voler resoldre la pobresa de cop. Per a Arendt, la necessitat biològica (la gana) va envair l’espai polític. Es va passar de la llibertat a la necessitat.
Arendt fa una anàlisi psicològica brillant de Robespierre. Afirma que l’Incorruptible va substituir la política per la compassió. Però la compassió de Robespierre era abstracta, s’adreçava al Poble en majúscules, no als individus reals. Quan la compassió esdevé una ideologia política, es converteix en crueltat: qualsevol que sembli no tenir la virtut o el patiment adequat és vist com un traïdor hipòcrita i s’ha d’eliminar.
Per a Hannah Arendt, el Terror de Robespierre és el moment exacte on la política mor, substituïda per la força de la necessitat i la violència. El Terror francès va establir el precedent perjudicial que després seguiria Lenin i l’estalinisme: la idea errònia que una revolució ha de devorar els seus propis fills.
El xoc entre Sartre i Arendt resumeix perfectament el dilema davant el Terror com a eina revolucionaria: per a Sartre, el Terror és l’eina tràgica però necessària per fer néixer un món nou i defensar-se dels opressors. Per a Arendt, és el preu inevitable que es paga quan es vol utilitzar la violència de l’Estat per modelar la societat a la força, un camí directe cap al totalitarisme.
Enfilall
Deixa un comentari…