La Declaració Balfour del 2 de novembre de 1917 no va ser un acte d’altruisme de la Gran Bretanya, sinó el resultat d’una complexa combinació de geopolítica, estratègia militar durant la Primera Guerra Mundial i, en menor mesura, corrents ideològics o religiosos.
Cal precisar, abans de desglossar els motius, que el text britànic va evitar deliberadament la paraula estat i va utilitzar el terme expressament ambigu de llar nacional (national home), per no tancar les portes a diferents escenaris polítics un cop acabés la guerra.
Els motius principals pels quals el govern britànic (liderat pel primer ministre David Lloyd George i el ministre d’Afers Exteriors Arthur Balfour) va emetre aquesta declaració es resumeixen en els següents punts:
Interessos geoestratègics (El control del Canal de Suez)
L’Imperi Otomà (que controlava Palestina) estava a punt d’esfondrar-se a causa de la guerra. Gran Bretanya volia assegurar-se el control de la regió de Palestina després de la contesa per un motiu vital: protegir el Canal de Suez, la ruta marítima crucial que connectava la Gran Bretanya amb la seva colònia més important, l’Índia. Pensaven que una població jueva aliada i agraïda a la zona justificaria la presència britànica i serviria de coixí protector per als seus interessos imperials.
Guanyar el suport dels jueus en la Primera Guerra Mundial
El 1917, la guerra es trobava en un punt mort molt desgastador per als Aliats. El govern britànic tenia la creença (basada en part en prejudicis de l’època sobre la gran influència secreta del judaisme internacional) que donar suport al sionisme faria que les comunitats jueves del món pressionessin a favor dels Aliats:
- Als Estats Units: Volien que els jueus estatunidencs impulsessin el president Woodrow Wilson a implicar-se de manera encara més activa i decidida en la guerra.
- A Rússia: Amb la Revolució Russa en marxa, el govern tsarista havia caigut. Els britànics esperaven que els jueus russos (molts d’ells involucrats en els moviments revolucionaris) convencessin el nou govern de no retirar-se de la guerra i mantenir obert el front oriental contra Alemanya.
Sintonies personals i lobbying sionista
La Federació Sionista, especialment a través de la figura del científic i líder sionista Chaim Weizmann (instal·lat a Anglaterra), va fer una feina de diplomàcia i lobbying molt intensa. Weizmann s’havia guanyat el respecte del govern britànic en desenvolupar un mètode industrial per fabricar acetona, un component clau per a la producció de cordita (l’explosiu militar utilitzat per l’exèrcit britànic). Això li va obrir les portes dels alts cercles polítics de Londres.
El Sionisme Cristià de l’elit britànica
Tant Arthur Balfour com David Lloyd George havien crescut en ambients fortament marcats pel protestantisme evangèlic de l’època victoriana. Aquest corrent religiós incloïa sovint una visió romàntica i bíblica segons la qual el retorn del poble jueu a la Terra Promesa era el compliment d’una profecia i un deure històric de la cristiandat.
Un joc de promeses contradictòries
Per entendre l’impacte d’aquesta declaració, cal tenir en compte que Gran Bretanya estava fent promeses incompatibles a diferents bandes simultàniament:
- Als jueus: Els prometia una llar nacional a Palestina (Declaració Balfour, 1917).
- Als àrabs: Els havia promès la independència i la creació d’un gran regne àrab a la zona (a través de la correspondència Hussein-McMahon de 1915-1916) si es revoltaven contra l’Imperi Otomà.
- A França: Ja havien pactat en secret (l’Acord Sykes-Picot de 1916) com es repartirien formalment els territoris de l’Orient Mitjà un cop guanyada la guerra.
Aquesta superposició d’interessos imperials i promeses trencades va ser la llavor del conflicte que encara avui perdura a la regió.
Per complementar aquesta explicació i entendre millor el context històric de fa un segle, pots veure aquest resum a Declaración de Balfour: cien años de conflicto entre Israel y Palestina, que detalla gràficament l’origen i les conseqüències d’aquesta carta en el mapa d’Orient Mitjà.
Enfilall
Deixa un comentari…