La crítica d’Hannah Arendt a Frantz Fanon (i especialment al pròleg de Jean-Paul Sartre) es troba principalment en el seu assaig Sobre la violència (1969). Arendt reconeix la legitimitat del patiment dels colonitzats, però alerta que la glorificació de la violència de Fanon és un error polític i filosòfic perillós.
Confusió entre poder i violència
Aquesta és la distinció més famosa d’Arendt. Per a ella, són conceptes oposats:
- El Poder: Neix de l’acció concertada, de la paraula i del consens entre persones que actuen soles. El poder és un fi en si mateix.
- La Violència: És instrumental; necessita eines (armes) i s’utilitza per obligar o destruir.
Arendt sosté que on la violència domina absolutament, el poder desapareix. La violència pot destruir el poder (l’Estat colonial), però mai pot crear poder nou. Critica Fanon per creure que la violència crea una nació, quan en realitat només en destrueix una altra.
Violència com a catarsi o processos biològics
Fanon (i Sartre més) defensava que la violència té un efecte curatiu i creador d’humanitat per al colonitzat.
Arendt troba aquesta idea animalística i perillosa. Arendt critica que Fanon recorri a metàfores biològiques (com si la violència fos una força de la natura que regenera la vida). Per a Arendt, la política ha de basar-se en la raó i el discurs, no en impulsos vitals o instints de destrucció.
El perill de la Fraternitat en la violència
Fanon argumenta que la violència uneix el poble contra l’enemic.
Arendt admet que la violència crea un vincle de fraternitat, però alerta que és una fraternitat buida i efímera. La unió basada en l’odi a un enemic comú s’esvaeix tan bon punt l’enemic desapareix. Sense institucions polítiques i llibertat pública (que no depenen de la violència), el nou estat caurà inevitablement en la tirania o el caos.
La responsabilitat de Sartre
Arendt és sovint més dura amb el pròleg de Jean-Paul Sartre que amb el mateix Fanon. Considera que Sartre eleva la violència a un nivell metafísic gairebé religiós (matar un europeu és matar dos ocells d’un tret… queda un home mort i un home lliure). Arendt creu que aquesta retòrica intel·lectual és irresponsable i que ignora les conseqüències reals de la sang i el terror.
La violència pot ser justificada (per exemple, contra una opressió insuportable), però mai serà legítima en el sentit de crear un ordre polític estable. Per a ella, el gran risc del pensament de Fanon és que l’alliberament (fer fora el colonitzador) es confongui amb la llibertat (construir una república).
Enfilall
Deixa un comentari…