El pròleg de Jean-Paul Sartre a Els condemnats de la terra és un dels textos més incendiaris, radicals i polèmics de la història del pensament modern. Més que una introducció, és un crit de guerra dirigit no als colonitzats, sinó als europeus, per posar-los davant del mirall de la seva pròpia brutalitat.
El destinatari: Un nosaltres europeu
Mentre Fanon escriu per als germans africans i asiàtics, Sartre s’adreça a l’audiència europea. Els diu que el temps de parlar en nom de la humanitat s’ha acabat.
Europa s’ha construït sobre el mite de l’humanisme (llibertat, igualtat, fraternitat) mentre explotava el món. Sartre afirma que aquest humanisme és una impostura: A Europa tot és veritat, però tot és mentida, fins i tot la veritat.
La violència com a mirall
Sartre adopta la tesi de Fanon sobre la violència però la porta a un nivell metafísic gairebé absolut: la violència no és només un mètode polític, sinó l’única eina que té el colonitzat per refer-se com a home (l’home nou).
Matar un europeu és matar dos ocells d’un tret, suprimir alhora un opressor i un oprimit: queden un home mort i un home lliure.
Aquesta frase va horroritzar Hannah Arendt i molts altres intel·lectuals.
El concepte de còmplice
Sartre destrueix la idea de l’europeu innocent o liberal que no participa directament en la guerra.
Si vius a la metròpoli i gaudeixes dels beneficis econòmics de la colònia (el cafè, el sucre, la riquesa estatal), ets un explotador. El silenci és complicitat. Sartre afirma que els europeus són monstres que han creat el monstre del colonitzat, i ara aquest monstre es gira contra ells per justícia poètica.
La fi de l’excepcionalisme europeu
Sartre adverteix que el món està canviant d’eix. Europa ja no és el centre del pensament ni de la història. El llibre de Fanon, diu Sartre, no necessita el permís d’Europa per existir. Europa ja no és el jutge; ara és l’acusada.
La diferència entre Fanon i Sartre
Fanon escriu des de la urgència d’un psiquiatre i revolucionari que veu el patiment real. La seva crida a la violència té una funció política i psicològica concreta.
Sartre escriu des del seu existencialisme. Per a ell, la violència és gairebé una neteja espiritual. Molts crítics consideren que Sartre va ser més extrem i menys humà que Fanon, convertint la descolonització en un exercici de retòrica intel·lectual violenta.
Aquest pròleg va fer que el llibre fos segrestat per la policia francesa en diverses ocasions. Va convertir Els condemnats de la terra en un manual per a moviments de tot el món, des dels Black Panthers als EUA fins a les guerrilles d’Amèrica Llatina i l’independentisme radical a tot el planeta.
Molts van acusar Sartre de traïdor a França. Tanmateix, Fanon, tot i agrair el suport, va trobar que Sartre de vegades no entenia del tot la realitat del terreny i es perdia en la seva pròpia abstracció filosòfica.
Enfilall
Deixa un comentari…