Ohkwá:ri-tón

La tesi central de Picker és que la reclusió i marginació del poble gitano (Roma) a les ciutats europees no és un accident geogràfic ni una conseqüència directa de la pobresa, sinó el resultat d’una lògica racial estructural que l’Europa contemporània ha heretat directament del seu passat colonial.

Les Àrees Urbanes Gitanes (GUA)

Picker defineix i utilitza el concepte de Gypsy Urban Areas (Àrees Urbanes Gitanes) per referir-se a barris perifèrics, blocs de pisos degradats, assentaments temporals o camps nòmades on es concentra la població gitana en condicions deplorables. Exemples d’això són Pata Rât a Cluj-Napoca (el barri construït literalment al costat de l’abocador municipal), a Romania, o els camps gestionats per l’Estat a Itàlia.

L’autor denuncia que les institucions europees actuals pateixen d’una ceguesa racial (color-blindness). Els governs prefereixen parlar de problemes d’integració, manca d’higiene o exclusió socioeconòmica per evitar admetre que la raça continua sent el criteri organitzatiu que dicta qui té dret a viure dignament a la ciutat i qui no.

Els quatre mecanismes locals de segregació

A partir d’una recerca etnogràfica de gairebé una dècada en cinc ciutats europees diferents, Picker detecta quatre estratègies de governança que l’Estat i els municipis fan servir per mantenir les GUA aïllades:

1. Desplaçament (Displacement)

Ciutat d’estudi: Cluj-Napoca (Romania).

A Cluj-Napoca, el desplaçament s’ha utilitzat com una eina de neteja social sota el pretext del desenvolupament econòmic modern.

El desembre de 2010, l’ajuntament va desallotjar per la força unes 350 persones gitanes que vivien al carrer Coastei, a prop del centre de la ciutat i d’una zona universitària en plena revalorització immobiliària.

L’administració va traslladar aquestes famílies a Pata Rât, una zona a la perifèria industrial de la ciutat que es troba a escassos metres de l’abocador municipal d’escombraries i d’una planta de residus tòxics. Allà se’ls va allotjar en mòduls prefabricats hipercongestionats, sense aïllament tèrmic adequat ni accés a un transport públic regular.

El desplaçament funciona expulsant els cossos racialitzats de les àrees de valor econòmic (el centre històric o comercial) i confinant-los en zones d’abocament de residus. S’estableix un paral·lelisme simbòlic i material: la comunitat gitana és empesa cap a llocs que la ciutat rebutja (les escombraries), allunyant-la de la vista de la ciutadania mitjana i dels turistes.

2. Omissió (Omission)

Ciutat d’estudi: Pescara (Itàlia).

L’omissió no és una manca d’acció per negligència; és la decisió política activa de no intervenir en les estructures que perpetuen la desigualtat, justificant-ho a través de la retòrica cultural o criminal.

Picker analitza barris de blocs públics com Rancitelli (conegut com Il Ferro di Cavallo), on la població gitana ha estat històricament concentrada. En lloc de rebre inversió per a la millora urbana, l’accés a l’ocupació o la reparació d’infraestructures, el barri ha estat aïllat.

Les autoritats locals i els mitjans de comunicació han utilitzat durant dècades una narrativa basada exclusivament en la criminalitat (un cau de delinqüents i narcotraficants) o en una suposada incapacitat cultural dels gitanos per adaptar-se a la vida en comunitat.

En centrar tot el discurs públic en la seguretat ciutadana i la policia, l’Estat omet la seva responsabilitat d’oferir condicions de vida dignes. L’omissió permet a l’administració estalviar recursos i, alhora, consolidar el discurs que la degradació del barri és culpa exclusiva dels seus habitants, naturalitzant d’aquesta manera la segregació.

3. Contenció (Containment)

Ciutats d’estudi: Florència (Itàlia) i Montreuil (França).

La contenció és el disseny i la gestió d’espais específicament tancats per retenir a la població gitana, sovint disfressats de mesures humanitàries o de protecció d’una suposada identitat nòmada.

A l’inici dels anys 2000, les autoritats florentines van promoure els campi nomadi oficials (com el del Poder Nuovo o el de San Donnino). Aquests espais es trobaven separats de les zones residencials per tanques, barreres geogràfiques (vies de tren, autopistes) i sovint vigilats amb càmeres.

També, a la perifèria de París, a Montreuil, Picker va estudiar com la creació de petits assentaments oficials i temporals per a famílies gitanes procedents d’Europa de l’Est es venia com un projecte d’inserció progressiva. No obstant això, aquests llocs tenien reglaments interns superestrictes (prohibició de visites, control d’horaris i l’amenaça constant d’expulsió si no es complien certs itineraris burocràtics).

Administrativament es defineix el poble gitano com a essencialment nòmada (encara que el 95% de la comunitat a Europa sigui sedentària) per justificar que visquin en allotjaments precaris o segregats. La contenció permet controlar els moviments d’aquest col·lectiu i evitar que es barregi amb el teixit residencial comú de la ciutat.

4. Cohesió (Cohesion)

Ciutat d’estudi: Salford / Manchester (Regne Unit).

Aquest és el mecanisme més pervers i subtil, ja que utilitza el mateix vocabulari dels drets humans, la inclusió social i el multiculturalisme progressista per bloquejar qualsevol canvi estructural.

A Salford, les polítiques europees i estatals per a les comunitats Roma i de Travellers es gestionaven a través de fons de cohesió social. L’administració subcontractava la gestió de la comunitat a ONGs, experts i treballadors socials.

En lloc de tractar l’exclusió de les famílies gitanes com un problema polític de dret a l’habitatge o de discriminació en el mercat laboral, els projectes se centraven en tallers educatius, mediació intercultural o activitats artístiques i folklòriques per celebrar la diversitat (despolitització del racisme).

Aquest enfocament individualitza el problema. Si una família continua marginada, la culpa es desvia cap al fracàs del programa de mediació o a la manca d’esforç individual per integrar-se. El discurs de la cohesió pacifica el conflicte social, crea una burocràcia que viu d’aquests fons i evita fer la pregunta real: per què les estructures de propietat i accés a la ciutat continuen vetades al poble gitano?

Aquests quatre mecanismes operen com un sistema complementari. Sigui expulsant per la força (desplaçament), deixant degradar les zones (omissió), tancant la comunitat en espais controlats (contenció) o adormint la dissidència amb discursos burocràtics benintencionats (cohesió), l’Estat aconsegueix el mateix objectiu secular de l’imperi colonial: governar la ciutat mantenint les distàncies racials intactes.

La connexió colonial: de Rabat i Addis Abeba a l’Europa moderna

La gran aportació teòrica de Racial Cities és que connecta el present d’aquestes ciutats amb la història imperial europea. Picker traça un paral·lelisme directe entre les tècniques de segregació actuals i els experiments colonials del segle XIX i XX en ciutats com:

• Rabat (sota domini francès).

• Addis Abeba (sota ocupació feixista italiana).

• Nova Delhi (sota l’Imperi britànic).

A les colònies, el poder metropolità utilitzava la divisió de l’espai urbà per separar els civilitzats dels indígenes, utilitzant arguments d’higiene, ordre públic i moralitat. Picker demostra que, encara que el colonialisme exterior va acabar, Europa ha importat aquestes mateixes tecnologies polítiques espacials per aplicar-les internament contra el poble gitano, el qual és tractat com l’Altre estrany dins de les pròpies fronteres europees.

L’obra de Giovanni Picker és una crítica demolidora a la pretesa neutralitat de l’urbanisme modern a Europa. Ens recorda que les ciutats no són espais neutres; estan travessades per una història de jerarquies racials on les institucions utilitzen el disseny urbà i les polítiques de governança per mantenir determinats grups en una condició permanent de subordinació i exclusió, invisibilitzada sota el mantell de la burocràcia benintencionada.

Traducció al castellà (pdf)

Enfilall