La tesi de Bruna Frascolla recollida per Xavier Diez a l’article Wokisme i anarcocapitalisme: dues cares d’una mateixa moneda permet constatar que les idees de la pensadora brasilera no només s’apropen a les de Slavoj Žižek, sinó que comparteixen la mateixa línia de flotació teòrica. Tots dos autors identifiquen un mateix fenomen: determinats moviments culturals d’esquerres aparentment subversius acaben actuant com a cooperadors necessaris del capitalisme global.
La fragmentació identitària com a nínxol de mercat
La idea central de Žižek és que el capitalisme global és perfectament multicultural. Per a la lògica del mercat, la fragmentació de la societat en infinites subcultures i identitats no és cap amenaça, sinó un avantatge: crea nous nínxols de consum, segmenta el mercat i mercantilitza el desig de singularitat.
El filòsof eslovè utilitza el concepte de fetitxisme de la mercaderia (Marx) per explicar que el mercat actual no ens ven només un objecte, sinó una experiència identitària o una postura ètica. Quan comprem un cafè de comerç just o roba dissenyada per a un col·lectiu molt concret, no satisfem una necessitat material; comprem la nostra pròpia redempció i l’adscripció a una subcultura. Per a ell, la proliferació de noves sigles i micro-identitats és música per als departaments de màrqueting corporatiu.
Convergència amb Frascolla
En l’article de Xavier Diez s’exposa com Frascolla detecta exactament el mateix efecte: el wokisme i l’anarcocapitalisme són aliats en la desestructuració dels vincles comunitaris. Per a la pensadora brasilera, aquesta atomització és destructiva per a qualsevol projecte polític col·lectiu.
Quan la identitat individual es divideix en tantes capes d’exclusivitat que es fa impossible trobar un denominador comú, la idea mateixa de poble o classe treballadora s’evapora, el subjecte polític es desintegra, i l’anarcocapitalisme troba aquí el seu terreny ideal: una societat hiperindividualitzada, incapaç d’organitzar-se de manera solidària perquè està massa ocupada dirimint conflictes interns de reconeixement micro-identitari. Un escenari idíl·lic per l’anarcocapitalisme.
Destrucció de l’Estat del benestar i del bé comú
Žižek ha insistit sovint que la fixació de l’esquerra cultural en les batalles lingüístiques i de reconeixement identitari ha deixat via lliure per desmantellar les estructures de protecció social i econòmica dels treballadors. L’esquerra ha abandonat l’anàlisi materialista: llança la seva artilleria contra les superestructures culturals (el llenguatge, els símbols, els monuments), mentre les elits econòmiques executen la reestructuració material del món. Com recorda el filòsof, l’esquerra es baralla pel control de l’acadèmia i els mitjans mentre la dreta econòmica es queda amb les fàbriques, els fons d’inversió i els servidors de dades.
La tenalla descrita per Frascolla
Xavier Diez sintetitza el nucli del text de Frascolla com una tenalla que esclafa el bé comú des de dos fronts:
Atac econòmic (anarcocapitalisme): L’objectiu és reduir l’Estat a la mínima expressió institucional per privatitzar la totalitat dels serveis públics (salut, educació, pensions) i deixar que el mercat s’autoreguli.
Atac cultural (wokisme): Perquè l’atac econòmic triomfi, primer cal destruir la base moral que legitima l’Estat del benestar: la noció de fraternitat i pertinença a una comunitat compartida. El wokisme, en impugnar sistemàticament les institucions tradicionals com a inherentment opressores, genera una desafecció absoluta cap al teixit social.
El bé comú queda enmig d’una pinça: per una banda, desmuntat per la via econòmica (mercantilització i pèrdua del sector públic) i, per l’altra, fragmentat per la via cultural (pèrdua de valors compartits i teixit comunitari).
L’esquerra com a abrillantador del capitalisme
Una de les tesis més corrosives de Žižek és que la correcció política funciona com la ideologia perfecta del capitalisme tardà. Permet a les elits globals (el que ell anomena els comunistes liberals, estil Silicon Valley o fons d’inversió) adoptar una façana progressista i inclusiva mentre continuen precaritzant les condicions de vida. Si una gran corporació abraça la diversitat i la inclusió, es torna moralment immune a les crítiques sobre la seva fiscalitat, l’explotació laboral o l’especulació.
La globalització tecnocràtica en Frascolla
La tesi de Frascolla que recull Xavier Diez apunta en la mateixa direcció: la pulsió de desconstrucció total del wokisme serveix en safata de plata l’ideal anarcocapitalista.
Les fronteres, les lleis nacionals, les tradicions culturals i els llaços comunitaris són vistos pel progressisme identitari com a cotilles que cal destruir. Casualment, aquestes mateixes estructures són les barreres geogràfiques i morals que frenen la lliure circulació de mercaderies i la mercantilització absoluta de la vida humana.
Tant l’anàlisi de Žižek com la de Frascolla difosa per Diez conclouen que el wokisme i l’anarcocapitalisme operen en una simbiosi no programada. L’esquerra identitària subministra el programari ideològic (hiperindividualisme, desconstrucció de la tradició i fragmentació), mentre que l’anarcocapitalisme executa el maquinari material (privatització, precarització i dissolució del paper protector de l’Estat) sense trobar cap resistència col·lectiva organitzada.
Enfilall
Deixa un comentari…