Ohkwá:ri-tón

La gran genialitat d’aquest llibre no és només la diagnosi de la crisi, sinó la seva estructura. Žižek agafa el conegut model psicològic d’Elisabeth Kübler-Ross sobre les 5 etapes del dol (el procés emocional que viu una persona quan sap que es morirà o quan perd un ésser estimat) i l’aplica a la societat occidental. Per a ell, la humanitat està passant col·lectivament per aquestes cinc fases mentre assisteix, en estat de xoc, a la mort del sistema capitalista tal com el coneixem.

L’anàlisi es detalla a través de dos eixos: els detonants de l’apocalipsi i les fases del dol social.

Els quatre genets de l’Apocalipsi

Abans d’entrar en el dol, Žižek identifica quines són les quatre amenaces reals (els quatre genets) que estan fent fallar l’engranatge global de manera irreversible:

• La crisi ecològica mundial: La destrucció del medi ambient i el canvi climàtic.

• La revolució biogenètica: La capacitat de la ciència de modificar l’ADN humà, que amenaça de mercantilitzar la mateixa naturalesa de l’espècie i crear noves divisions biològiques.

• Els desequilibris del mateix sistema econòmic: La propietat intel·lectual extrema, l’especulació financera i les guerres pels recursos (aigua, energia, aliments).

• L’augment explosiu de les divisions socials: L’exclusió social massiva, la creació de barris marginals globals i els murs (físics i legals) entre els de dins i els de fora.

Les 5 etapes del dol social

Davant d’aquest escenari de col·lapse, la cultura i la política moderna reaccionen reproduint exactament les fases d’un malalt terminal:

1. Negació (denial)

És la primera reacció de l’ordre ideològic i dels mitjans de comunicació. Es manifesta en el discurs oficial de aquí no passa res greu, són crisis passatgeres i el mercat es recuperarà. També s’hi inclou el fenomen del New Age o l’espiritualitat de consum: teràpies d’autoajuda que ens diuen que el problema no és el sistema, sinó que cadascú ha de canviar la seva ment per vibrar alt i adaptar-se a l’entorn. És la negació de la catàstrofe estructural.

2. Ira (anger)

Quan la negació ja no funciona, la frustració esclata. Žižek analitza les explosions d’ira desorganitzada de la nostra època: des de les revoltes violentes de joves als suburbis de les grans ciutats europees, fins al creixement del fonamentalisme religiós i els populismes de dreta dura. Són mostres de ràbia impotent: la gent sap que el sistema falla, però com que no tenen una alternativa política clara, l’ira es canalitza destruint el mobiliari urbà o buscant caps de turc (com els immigrants o altres minories).

3. Negociació (bargaining)

És l’intent de pactar amb la catàstrofe per salvar els mobles. Es veu clarament en l’anomenat capitalisme verd o l’ecologisme de mercat. El sistema proposa: d‘acord, el planeta corre perill, però si recicles, compres cotxes elèctrics i pagues un impost de carboni, podrem continuar mantenint el nostre estil de vida consumista. També és la fase de la socialdemocràcia que intenta regular mínimament els bancs per evitar que el sistema caigui del tot. Són pedaços per no haver de fer canvis estructurals reals.

4. Depressió (depression)

És el buit, el moment on la negociació fracassa i caiem en el nihilisme. Žižek descriu el subjecte posttraumàtic modern: un ciutadà cremat (burnt-out), apàtic, desconnectat de la política, que sent que no hi ha futur possible i que qualsevol intent de canviar les coses està condemnat al fracàs. És la melancolia de viure directament en la decadència acceptant que la fi del món és inevitable.

5. Acceptació (acceptance)

Aquest és el punt d’inflexió o el punt zero que Žižek veu com una oportunitat emancipadora. L’acceptació no és resignar-se i rendir-se; és acceptar la veritat traumàtica que el capitalisme està mort i que el món tal com el coneixíem s’ha acabat.

Només quan passem aquesta fase de dol i perdem la por, podem començar a construir des de zero. Žižek utilitza una famosa frase de Mao Zedong per il·lustrar-ho:

Hi ha un gran desordre sota el cel; la situació és excel·lent.

El capitalisme xinès modern, el tecnofeudalisme de Silicon Valley o el capitalisme de crisi (on es monetitza el desastre ecològic i la inestabilitat geopolítica) mostren que el sistema no necessita estabilitat per funcionar. No obstant això, Žižek recorda que l’acumulació de desordre sense una alternativa política no porta automàticament a l’emancipació, sinó a noves formes de control autoritari o a l’abisme.

Aquest desordre, aquest caos, és l’espai on neix la llibertat per crear noves formes d’organització col·lectiva i una nova cultura comunal (en el sentit d’alliberar els bens comuns com l’aigua, el coneixement i el medi ambient de les urpes del mercat).

Living in the End Times és un mapa de supervivència intel·lectual. Žižek ens avisa que els intents desesperats de salvar el capitalisme (les fases de negació i negociació) només allarguen l’agonia i ens porten cap a un ecofeixisme o un autoritarisme tecnològic. La destrucció de la fantasia pràctica, en aquest llibre, implica tenir el coratge de fer el dol complet, pair la pèrdua de la seguretat capitalista i assumir el risc de dissenyar un futur radicalment nou.

Enfilall