L’objecte sublim de la ideologia (The Sublime Object of Ideology, 1989) és el llibre fundacional de Slavoj Žižek i la seva obra mestra. Amb aquest text, escrit directament en anglès, el filòsof va irrompre en l’acadèmia occidental, sacsejant tant els estudis culturals com la teoria política de finals del segle XX.
Per entendre el llibre, cal situar-se en el moment històric de la seva publicació: 1989, l’any de la caiguda del Mur de Berlín. Mentre el món occidental celebrava la fi de la història i el triomf de la democràcia liberal com si haguéssim sortit per fi de l’era de les ideologies, Žižek va aparèixer per dir exactament el contrari: la ideologia no ha mort; simplement ha canviat de forma i ara és més potent que mai.
Tradicionalment, des d’un marxisme ortodox, es veia la ideologia com una falsa consciència: una boira o una màscara que les elits et posen davant dels ulls per amagar-te l’explotació real. La famosa frase clàssica de Marx era: ells no ho saben, però ho fan. Sota aquesta visió antiga, la solució era senzilla: treure la màscara, destruir la il·lusió i revelar la veritat crua.
Žižek, utilitzant la psicoanàlisi de Jacques Lacan, diu que aquest mecanisme ha canviat radicalment. Avui en dia, la fórmula de la ideologia ha evolucionat a:
Saben perfectament el que fan, però de totes maneres ho fan.
Què és l’Objecte Sublim?
El títol del llibre prové d’una paradoxa filosòfica (manllevada d’Immanuel Kant i rellegida per Lacan). Un objecte sublim és un objecte ordinari, vulgar i corrent, però que rep un tractament que el col·loca en el lloc de la pulsió absoluta, de la perfecció o de la puresa de la comunitat.
L’objecte buit: Pot ser qualsevol cosa: la Nació, la Democràcia, la Llibertat o el Mercat Lliure. Si intentem definir exactament què són de manera purament objectiva, no trobarem res sòlid; són conceptes abstractes o buits.
L’efecte tap: Malgrat estar buits, funcionen com un imant sublim. La societat els col·loca al centre de la realitat per tapar el fet que la societat ideal és impossible. Ens diem a nosaltres mateixos: la societat seria perfecta si aconseguíssim la Vertadera Llibertat o la Vertadera Pàtria.
L’objecte sublim és la pastilla que ens empassem per no acceptar que la convivència humana està inherentment trencada pel conflicte.
El cinisme com a mecanisme de defensa
En la societat actual, la ideologia ja no necessita enganyar-nos. No som ingenus. Sabem perfectament que la roba es fabrica en condicions d’explotació en el tercer món, sabem que les grans tecnològiques comercien amb les nostres dades privades i sabem que el consum massiu destrueix el planeta. No hi ha ignorància.
La gràcia de la ideologia moderna és que ens permet conviure amb aquesta veritat sense embogir o rebel·lar-nos. El cinisme és la distància irònica que adoptem: Sé que el sistema està corromput, però com que jo ja ho sé i en soc conscient (i fins i tot en faig broma o me’n queixo a les xarxes), em sento lliure de continuar participant-hi. La il·lusió ja no és mental (creure’ns una mentida), sinó pràctica (el que fem).
Una lent que estructura la realitat
La gran audàcia de Žižek en aquest llibre és agafar la teoria del valor de Karl Marx i creuar-la amb la teoria del símptoma de Jacques Lacan. Marx va revelar el fetitxisme de la mercaderia: com els humans oblidem que els objectes tenen valor perquè hi ha treball humà darrere, i passem a creure de forma gairebé mística que les coses (com els diners) tenen valor per si mateixes.
Žižek hi afegeix la psicoanàlisi: la ideologia funciona exactament igual que un símptoma psíquic. Un símptoma (una fòbia, un tic, una obsessió) no és una simple errada del cervell; és una construcció plena de sentit que amaga un trauma subratllat. De la mateixa manera, la ideologia és la construcció social que amaga les esquerdes de la societat.
Quan Žižek diu que la ideologia és la realitat mateixa, utilitza una metàfora molt potent extreta de la pel·lícula de culte They Live (John Carpenter, 1988). En el film, el protagonista troba unes ulleres de sol que, al posar-se-les, li permeten veure la realitat buida de propaganda: un cartell publicitari de vacances diu en realitat OBEEIX, i els bitllets de dòlar diuen AQUEST ÉS EL TEU DÉU.
Žižek inverteix la metàfora: les ulleres de la ideologia no ens les posem per veure la il·lusió; la ideologia són les ulleres que ja portem posades per defecte per poder estructurar la realitat. Si ens traguéssim aquestes ulleres completament, no veuríem el món de manera objectiva i pacífica; ens enfrontaríem al que Lacan anomena El Real: un caos traumàtic, buit i insuportable de fets sense sentit. Necessitem la ficció ideològica (els diners tenen valor, les institucions funcionen, el futur anirà bé) per construir el nostre dia a dia.
Com funciona a través del consum?
La ideologia actual s’ha desplaçat de les grans creences (la Pàtria, la Religió) cap als objectes de consum reals. Žižek posa sovint dos exemples clau:
L’ecologisme de mercat (Cafè StarBucks): Quan comprem un cafè més car perquè l’empresa diu que destina un 1% a salvar els nens de la selva o a reforestar el planeta, estem comprant alguna cosa més que cafè. Estem comprant la redempció com a consumidors. La ideologia ja està inclosa en el preu del producte: ens permet consumir de manera salvatge sense sentir la culpa de estar destruint el món, perquè el mateix acte de consum ja inclou la reparació benèfica.
Els diners en si mateixos: Sabem perfectament que un bitllet de 50 € és només un tros de paper sense valor intrínsec. Intel·lectualment som conscient de la veritat. Però en la conducta pràctica, correm, treballem i patim per aconseguir aquest paper exactament com si fos un objecte sagrat. Per tant, la il·lusió no està en el nostre cap, està en el nostre comportament.
La fantasia ideològica
La tesi més trencadora del llibre és que la ideologia no es recolza sobre doctrines o teories, sinó sobre la fantasia.
En psicoanàlisi, la fantasia no és una llista de desitjos; és l’escenari que ens ensenya com hem de desitjar i com organitzar el nostre plaer. Traslladat a la política, la ideologia no intenta convèncer-te amb arguments lògics (perquè el ciutadà modern, com hem vist, és cínic i ja no es creu les promeses dels polítics). La ideologia funciona organitzant la nostra fantasia quotidiana.
El sistema diu: Pots criticar el capitalisme tot el que vulguis, pots ser irònic, pots no creure en el sistema… sempre que continuïs desitjant el model de vida que el capitalisme et proposa (el cotxe elèctric, les vacances exòtiques, l’èxit professional). La fantasia és el ciment que uneix la societat quan les creences fallen.
La paradoxa final
The Sublime Object of Ideology va capgirar el tauler de joc perquè va demostrar que l’antídot contra la ideologia no és la veritat. Podem exposar totes les dades i veritats que vulguem sobre un problema (per exemple, el canvi climàtic o la desigualtat), la realitat no canviarà mentre no es desmunti la fantasia pràctica i els objectes sublims que fan que la gent continuï actuant exactament igual en el seu dia a dia.
Per això, la conclusió de Žižek és tan incòmoda: la ideologia ens fa sentir lliures precisament quan estem més atrapats. El sistema no necessita que ens ho creguem, només necessita que obeïm els seus ritmes pràctics. El veritable acte subversiu avui no és saber la veritat (perquè ja la sabem), sinó trencar la distància cínica i actuar en conseqüència amb el que sabem.
Enfilall
Deixa un comentari…