Com seria una entitat creadora, un Déu, des d’un punt de vista científic? Analitzant la qüestió des de la física teòrica i la cosmologia actuals, el concepte d’una entitat o causa creadora no s’entén com un ésser conscient en sentit teològic, sinó com un mecanisme o font d’origen. Perquè una entitat hagués pogut generar l’univers que observem, la ciència ens indica que hauria de complir unes propietats molt específiques derivades de la relativitat general, la mecànica quàntica i la termodinàmica.
Atemporalitat i absència d’espai propi
D’acord amb la teoria de la relativitat general, l’espai i el temps no són contenidors buits, sinó propietats del mateix teixit de l’univers que van néixer en el Big Bang. Qualsevol entitat causant de l’inici no pot estar continguda dins del temps ni de l’espai que ha creat; ha de ser estructuralment atemporal i no espacial1.
Capacitat de generar una entropia inicial quasi nul·la
La segona llei de la termodinàmica estableix que l’entropia (el desordre) de l’univers augmenta sempre amb el temps. Això significa que l’origen de l’univers va requerir un estat inicial d’ordre extremadament alt i homogeni. La font d’origen hauria de tenir la propietat de configurar aquestes condicions d’alta organització sense violar la conservació d’energia2.
Fixació de les constants fonamentals
Podem observar que el nostre univers depèn d’un conjunt de valors numèrics molt precisos (la constant de gravitació, la velocitat de la llum, la massa de les partícules subatòmiques). Petitíssimes variacions en aquests valors haurien impedit la formació d’estels o d’àtoms. La causa creadora hauria de disposar d’un mecanisme capaç de determinar o seleccionar aquestes constants (ja sigui per disseny, per selecció en un multivers o per una teoria unificada del tot).
Incompatibilitat amb la causalitat temporal clàssica
No podem fer servir la lògica de causa i efecte de la nostra vida quotidiana per explicar l’origen de l’univers, perquè el temps mateix forma part de la creació. Abans del Big Bang no hi havia un temps buit on una entitat pogués esperar i decidir: d’aquí a cinc minuts crearé l’univers. El temps va néixer amb l’univers, no abans.
Imaginem que l’univers és una pel·lícula i nosaltres som els personatges de dins. Per als personatges, el temps passa escena rere escena (causalitat normal: el fotograma 1 va abans que el fotograma 2). Si preguntem qui o què va crear la pel·lícula?, la resposta no és un fotograma que hi havia abans del fotograma 1. La causa és el projector de cinema.
El projector no forma part de la línia temporal de la pel·lícula; existeix fora d’ella i la sosté sencera (des de l’inici fins al final) en cada instant. Si existís una entitat o causa primigènia, no podria ser un agent que va actuar abans (perquè no hi havia un abans). Hauria de ser com el projector: la base o el fonament que permet que el temps, l’espai i les lleis físiques existeixin i funcionin.
Inaccessibilitat empírica directa
Tota la informació que podem mesurar científicament viatja a través de senyals (fotons, ones gravitatòries) dins l’espai-temps. Una entitat situada fora del marc de l’univers observable queda, per definició, fora de l’abast directe del mètode científic empíric, podent-se inferir només mitjançant les empremtes deixades en les lleis de la física.
I què passa amb el coneixement i la informació?
Si acceptem la hipòtesi d’una entitat o mecanisme primordial capaç de satisfer aquests requisits físics (atemporalitat, capacitat de determinar constants i d’establir un estat d’entropia nul·la), travessem la línia de la física teòrica per entrar de ple en la filosofia de la ciència, la metafísica i la teoria del coneixement.
L’existència d’aquesta causa primordial tindria implicacions profundes en la nostra manera d’entendre la realitat.
Dissolució de la frontera entre ciència i teologia
Històricament, el pensament humà ha dividit la realitat entre el món natural (regit per la ciència) i el transcendental (regit per la religió o la metafísica). L’existència d’una entitat creadora que actua com a condició de contorn3 o origen de les lleis naturals desdibuixa aquesta frontera:
Aquesta entitat s’assemblaria més al Déu de Spinoza4 o al Primer Motor d’Aristòtil5 que no pas a una deïtat personal que intervé en la història humana. Seria la font de la necessitat lògica i matemàtica del cosmos, no un ésser amb voluntat, moral o emocions. A més, la ciència hauria d’ampliar la seva definició de món natural. Si l’origen de l’univers prové d’una dimensió superior o d’un camp quàntic primordial, allò que anomenàvem sobrenatural simplement passaria a ser física d’un ordre superior que encara no entenem.
El dilema del determinisme i el propòsit (Teleologia)
Un dels debats filosòfics més antics és si l’univers té una intencionalitat o si és el resultat del pur atzar.
| Perspectiva | Implicació filosòfica |
|---|---|
| Univers com a disseny (Ajust fi) | Si l’entitat va seleccionar expressament les constants i la baixa entropia inicial, l’existència de la complexitat i la vida seria un propòsit inherent de la realitat. L’ésser humà deixaria de ser un accident biològic per esdevenir una conseqüència necessària de les condicions primordials. |
| Univers com a necessitat lògica (Multivers/Atzar) | Si l’entitat és simplement un mecanisme impersonal (com un generador de multiversos que crea infinitat de cosmos amb diferents lleis), el nostre univers seria només una combinació guanyadora entre trilions de fracassos inhabitables. El propòsit desapareix, retornant-nos a l’atzar existencial. |
Els límits de la raó i la pèrdua de la causalitat
Des de David Hume i Immanuel Kant, la filosofia ha reflexionat sobre com els humans processem el món mitjançant la relació de causa i efecte, i a través de les intuïcions de l’espai i el temps. Però si l’entitat creadora existeix fora de l’espai-temps (o en una dimensió superior), la raó humana topa amb un límit cognitiu. Conceptes com abans del Big Bang o creació sense temps són incomprensibles per a una ment evolucionada en aquest univers per sobreviure en un entorn tridimensional i lineal.
I si tot requereix una causa, què va causar l’entitat creadora? Si l’entitat no necessita causa perquè és atemporal, per què hauria de necessitar-la el mateix univers? L’existència d’aquesta entitat desplaça el problema de l’origen un pas enrere, però no el resol del tot des del punt de vista lògic.
El canvi en l’estatus de la consciència
En la física actual, la consciència se sol tractar com un fenomen emergent: una propietat secundària que apareix quan la matèria s’organitza de manera molt complexa (com en el cervell).
Tanmateix, si l’entitat creadora hagués operat amb algun tipus de projecte o tria de paràmetres, la informació o el coneixement serien anteriors a la mateixa matèria. Això aproparia la filosofia a posicions com l’idealisme o el panpsiquisme, on la ment o la informació no són conseqüències de la matèria, sinó els blocs de construcció fonamentals de tota la realitat.
A favor o en contra
1. Argument que augmenta la probabilitat (l’ajust fi)
Si considerem que l’entitat és la responsable d’establir les condicions inicials:
Com s’explica a les notes, la probabilitat que l’univers nasqués per pur atzar amb una entropia tan baixa (geometria llisa i uniforme) és d’1 entre (un valor pràcticament zero). A més, la probabilitat que les constants fonamentals (gravetat, força nuclear, etc.) tinguessin exactament els valors necessaris per permetre la matèria és extremadament baixa.
Conclusió: Des d’aquest punt de vista, la hipòtesi d’una causa o regla d’origen ordenada sembla més probable que un atzar en brut.
2. Argument que redueix la probabilitat (navalla d’Occam)
En el mètode científic s’aplica el principi de parsimònia (la navalla d’Occam): en igualtat de condicions, la explicació més senzilla sol ser la correcta.
Afegir una entitat creadora afegeix capes de complexitat: si l’univers requereix una causa complexa per existir, la causa creadora requeriria una explicació encara més complexa; i models com la inflació eterna, la cosmologia quàntica o l’existència d’un multivers mostren que un estat d’entropia baixa o unes constants concretes poden sorgir de manera natural per lleis quàntiques sense cap agent o selecció.
Conclusió: Introduir una entitat és redundant; per tant, en termes de probabilitat d’hipòtesi, se li assigna un valor tendent a zero.
- Per eludir aquest condicionant es pot considerar que l’entitat resideix en una dimensió espacial o temporal superior (el que en física s’anomena el Bulk o hiperespai). Aquest enfocament resoldria immediatament la paradoxa aparent de l’atemporalitat i la manca d’espai des del nostre punt de vista:
Atemporalitat relativa (per a nosaltres, no per l’entitat): De la mateixa manera que un dibuix en un full de paper (2D) no pot moure’s en la tercera dimensió d’alçada, nosaltres estem atrapats en les nostres 3 dimensions espacials més el temps. Una entitat que existeixi en una 5a o 11a dimensió no estaria limitada pel nostre temps. Per a nosaltres seria atemporal perquè viuria fora de la nostra línia temporal, tot i que podria tenir la seva pròpia dinàmica en el seu hiperespai.
El model de la cosmologia de branes (Brane Cosmology): Imaginem que el nostre univers és com una fulla de paper de tres dimensions flotant dins d’una habitació molt més gran (una dimensió superior). Segons aquesta teoria, la creació o el Big Bang no va ser un inici des del no res, sinó el moment en què aquesta fulla de paper va xocar contra una altra fulla paral·lela. L’impacte d’aquest xoc va generar tota la matèria, la llum i la calor del nostre món. Així, la causa de l’univers no seria un miracle, sinó el simple fregament o xoc entre aquestes dues estructures en un espai més gran. La causa creadora seria aquesta mecànica de dimensions superiors, que l’entitat hauria de saber manipular.
La gravetat com a únic pont: La ciència ha determinat que la matèria i les forces que coneixem (electromagnetisme, força nuclear) estan enganxades a la nostra membrana (la nostra dimensió). Tanmateix, la gravetat (a través dels gravitons) sí que podria viatjar i escapar-se cap a les dimensions superiors. Si aquesta entitat existís en una dimensió superior, la seva única forma d’interacció o petjada física en el nostre univers seria mitjançant efectes gravitatoris o alteracions de la geometria de l’espai-temps.
La física teòrica demostra que quan diem que una causa ha de ser atemporal i no espacial, ens referim estrictament al nostre temps i al nostre espai. Una estructura o entitat existent en una dimensió superior satisfaria perfectament aquesta condició des de la nostra perspectiva. ↩︎ - Perquè l’univers evolucionés tal com el coneixem (formant galàxies, estrelles i vida), el Big Bang no va poder ser una explosió caòtica, sinó un estat d’ordre extrem (entropia quasi nul·la). Segons la física clàssica, per organitzar un sistema des d’un estat d’entropia baixa cal injectar-hi una quantitat ingent d’energia. Com es pot generar aquesta energia sense violar el principi de conservació?
Un univers d’energia zero (la suma que dona zero)
Una de les explicacions teòriques més acceptades (desenvolupada per físics com Edward Tryon o Lawrence Krauss) proposa que la creació de l’univers no viola la conservació de l’energia perquè l’energia total de l’univers és exactament zero. L’energia de l’univers es divideix en dos grans blocs:
Energia positiva (): La matèria, la radiació i la massa de tot el que existeix.
Energia negativa (): La força gravitatòria. En la relativitat general, la gravetat és un camp atractiu que actua com un pou d’energia negativa.
Si l’energia neta del cosmos és zero, la font creadora no necessita crear energia des del no res ni violar cap llei de conservació; només requereix un mecanisme que separi la matèria (+E) de la gravetat (-E) en un estat inicial d’altíssima precisió.
Relativitat general: l’energia no sempre es conserva
En la física quotidiana i la mecànica quàntica plana, el teorema de Noether dicta que l’energia es conserva sempre que les lleis de la física no canviïn amb el temps. Tanmateix, en la cosmologia de grans escales, això canvia: dins de la relativitat general d’Einstein, l’espai-temps mateix s’està expandint. Quan la geometria de l’univers canvia amb el temps, la conservació global de l’energia deixa d’aplicar-se de la manera clàssica.
Durant la inflació (el primer instant de l’univers), el cosmos estava dominat per l’energia del buit (una forma d’energia inherent al mateix espai). A diferència de la matèria ordinària, que es dilueix quan l’espai s’eixampla, la densitat de l’energia del buit no baixa mai. Cada nou centímetre cúbic d’espai que es crea per l’expansió neix amb la mateixa quantitat d’energia del buit. En aquesta etapa, quan l’univers es va expandir exponencialment en una fracció de segon, la densitat d’energia del buit es va mantenir constant mentre l’espai creixia. Això va crear quantitats immenses d’energia útil a partir de l’expansió mateixa del teixit espai-temporal, resolent la necessitat d’una font externa d’energia continguda.
Com configura l’entitat creadora un estat d’entropia tan baixa?
Si l’energia pot equilibrar-se o generar-se mitjançant la geometria de l’espai, el veritable desafiament per a l’entitat o mecanisme creador és el ajustament de l’entropia. Com s’aconsegueix un estat tan ordenat inicialment?
Ajustament geomètric: El físic Roger Penrose va calcular que la probabilitat que l’univers nasqués per pur atzar amb una entropia tan baixa és d’1 entre (un número absurdament petit). Aquesta entitat hauria hagut de seleccionar una geometria inicial de l’espai-temps perfectament lisa i uniforme: sense arrugues, sense forats negres primordials i amb tota la matèria i la temperatura repartides de manera idèntica a tot arreu.
Fluctuació quàntica o buit primordial: Si la font creadora actua com un camp quàntic fonamental (estat de mínima energia possible que pot tenir un sistema o camp), l’estat d’entropia baixa es pot generar mitjançant una fluctuació del buit. Un estat quàntic fonamental no conté matèria ni desordre; per tant, el punt de partida natural d’un buit quàntic pur és, per definició, un estat d’entropia mínima.
Per tant, si una entitat o mecanisme va crear l’univers, no li va caldre subministrar o gastar energia externa violant les lleis físiques. Només li va caldre establir les condicions geomètriques i quàntiques inicials on l’energia positiva de la matèria s’equilibrés amb la gravetat, donant lloc a un cosmos completament ordenat des d’un balanç energètic zero. ↩︎ - Conjunt de regles o valors fixats als límit de l’espai o del temps que determinen quina d’aquestes solucions s’aplica exactament al nostre univers. Aplicat a la cosmologia, és la regla d’inici o la forma geomètrica que s’imposa a les vores de l’espai-temps per determinar com ha de néixer i evolucionar el cosmos. ↩︎
- Per al filòsof Baruch Spinoza, Déu no és un ésser personal, ni un creador extern, ni té voluntat ni emocions. Déu i la Natura són exactament la mateixa realitat (Deus sive Natura): és una substància única, infinita i eterna que ho engloba tot. Tot el que existeix en l’univers són manifestacions o modes d’aquesta única realitat. I funciona com el conjunt de les lleis naturals i la necessitat lògica de l’univers. No crea el món des de fora; el món és Déu expressant-se. És el model que més va admirar Albert Einstein. ↩︎
- Per Aristòtil, tot el que es mou o canvia en el món ho fa perquè alguna altra cosa el mou. Per evitar una cadena infinita de causes cap enrere, va deduir que cal un origen primer. És el Primer Motor (primum movens): la causa primera que mou tot el cosmos sense ser moguda per res. No mou l’univers mitjançant una acció física o una creació temporal, sinó com a causa final (com un objecte de desig o perfecció cap al qual tot el cosmos tendeix de manera natural). Existeix en un estat de pura activitat intel·lectual i atemporal. ↩︎
Deixa un comentari…