Rainer Werner Fassbinder no va ser només un director de cinema; va ser un autèntic huracà cultural. En tot just quinze anys de carrera (abans de morir prematurament a les trenta-setanta anys), va dirigir més de quaranta pel·lícules, a més de nombroses obres de teatre i sèries de televisió.
La seva visió artística i la seva visió política són completament indestriables: per a ell, les relacions íntimes i amoroses són el camp de batalla on es reprodueixen les estructures d’opressió de l’estat i del capitalisme.
El melodrama com a arma de destrucció burgesa
Per entendre el cinema de Fassbinder, ens cal analitzar la paradoxal barreja de dues influències que semblaven irreconciliables: el melodrama de Hollywood i el teatre marxista.
La influència de Douglas Sirk (el melodrama): Fassbinder es va obsessionar amb els melodrames clàssics de Hollywood de l’alemany exiliat Douglas Sirk. S’adona que les històries de llàgrimes, amors impossibles i xocs familiars són perfectes per connectar amb el gran públic. Però en lloc de fer-les servir per entretenir, Fassbinder les buida de sentimentalisme barat per mostrar com les convencions socials aixafen l’individu.
El distanciament de Bertolt Brecht: Tot i que la trama de les seves pel·lícules busca l’emoció del melodrama, la posada en escena utilitza el Verfremdungseffekt (l’efecte de distanciament) de Brecht. Els actors actuen de manera continguda o artificial, es queden estàtics de cara a la càmera, i els diàlegs tenen silencis incòmodes. Això evita que ens perdem en la llàgrima fàcil i ens obliga a pensar analíticament en el perquè de la situació.
La claustrofòbia visual: La seva posada en escena és pur teatre geometritzat. Utilitza constantment elements de l’entorn (marcs de portes, baranes, finestres o miralls) per enquadrar els personatges, creant una sensació visual de gàbia. Els seus protagonistes estan, literalment, atrapats per l’espai i per la societat.
Visió política: la ferida d’Alemanya i el capitalisme dels sentiments
Políticament, Fassbinder s’enquadrava en l’esquerra radical alemanya de la postguerra, però el seu enfocament era molt més humà, pessimista i domèstic que el de les consignes de partit.
La denúncia del miracle econòmic i l’amnèsia nazi
Fassbinder va ser un crític ferotge de la República Federal d’Alemanya (RFA) dels anys cinquanta i seixanta. Creia que el país havia comprat el capitalisme i el consumisme nord-americà (el Wirtschaftswunder o miracle econòmic) per tapar de pressa i corrent la culpa col·lectiva del nazisme.
Aquesta tesi vertebra la seva famosa Trilogia de la RFA: El matrimoni de Maria Braun (1979), Lola (1981) i L’ansietat de Veronika Voss (1982). En aquests films, les protagonistes femenines simbolitzen el propi país: dones que es prostitueixen, s’activen o es destrueixen moralment per tal de sobreviure i prosperar econòmicament en la postguerra.
El capitalisme dels sentiments
Aquesta és, segurament, la seva gran aportació al pensament polític a través de l’art. Fassbinder afirmava que el sistema de mercat havia colonitzat el racó més pur de l’ésser humà: els sentiments.
L’amor és l’eina d’opressió més eficaç, més estúpida i més perillosa de la societat.
En les seves pel·lícules (Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, Fox i els seus amics), les parelles operen com una empresa: hi ha un explotador i un explotat. El qui estima més es converteix en la part feble, i l’altre utilitza aquest amor com a capital per dominar-lo, exigir-li submissió i, finalment, desitjar la seva destrucció quan ja no li és útil.
La mirada als marginats (sense santificar-los)
A diferència d’altres directors d’esquerres de l’època, Fassbinder va donar veu als grans oblidats: els treballadors immigrants o Gastarbeiter (com a Tots ens diem Alí), les dones madures, els homosexuals obrers o les prostitutes.
Per herència de Genet i el seu propi esperit crític, Fassbinder mai els va idealitzar. No els mostrava com a víctimes perfectes o sants; mostrava de manera crua com els mateixos marginats, un cop tenien una engruna de poder, aplicaven els mateixos mecanismes racistes, masclistes o classistes contra algú encara més feble que ells.
En resum, la visió de Fassbinder ens ensenya que la veritable revolució política no es fa només canviant el govern o les lleis d’un país; la revolució ens cal començar-la a la cuina, al menjador i al llit de casa nostra, desemmascarant els petits feixismes quotidians que practiquem en nom de l’amor.
Enfilall
Deixa un comentari…