Si Tots ens diem Alí mostrava el racisme i el pes del judici social, Les amargues llàgrimes de Petra von Kant (1972) és l’experiment de laboratori definitiu de Fassbinder sobre el capitalisme dels sentiments. Adaptada d’una obra de teatre que ell mateix havia escrit, la pel·lícula compta amb un repartiment exclusivament femení i transcorre íntegrament dins d’una única habitació: el dormitori-estudi de la protagonista.
Aquesta claustrofòbia espacial serveix per magnificar, sota un microscopi estètic, com els éssers humans militaritzem l’amor per dominar-nos els uns als altres.
La piràmide de la dominació (els tres rols)
Per entendre la dinàmica de l’obra, ens cal analitzar la relació triangular que es llança entre els tres personatges principals. Fassbinder dibuixa una estructura de poder on els rols de botxí i víctima s’intercanvien de manera brutal:
Marlene (l’esclava absoluta): És la secretària i assistenta de la Petra. No diu ni una sola paraula en tota la pel·lícula, però la seva presència és crucial. Tecleja a la màquina de escriure, serveix el te i rep els abusos i menyspreus de la Petra amb una submissió gairebé masoquista. La seva existència es defineix exclusivament a través del servei a l’ama.
Petra von Kant (la tirana vulnerable): Una dissenyadora de moda d’èxit, rica, arrogant i divorciada. Es creu completament lliure i emancipada de la moral burgesa. No obstant això, la seva llibertat és un miratge basat en el fet que té els diners i el poder. Tot canvia quan coneix la Karin.
Karin (l’explotadora freda): Una jove d’origen humil, de classe treballadora. La Petra s’enamora bojament d’ella i li ofereix viure juntes, finançar-li la carrera com a model i omplir-la de luxes. Però la Karin, que entén perfectament el materialisme del món, utilitza la passió de la Petra com un capital. No l’estima; la fa servir de trampolí econòmic per aconseguir la seva pròpia independència, capgirant la relació fins a esdevenir la mestressa emocional de la situació i deixar la Petra completament destrossada.
El simbolisme de la posada en escena
Com que la pel·lícula no surt mai de l’habitació, Fassbinder i el seu director de fotografia, Michael Ballhaus, utilitzen l’espai per explicar el que els personatges callen. Ens cal parar atenció a dos elements visuals aclaparadors:
El mural barroc de fons
Tota l’habitació està presidida per una reproducció gegant de la pintura Mides i Bacus de Nicolas Poussin. En el mite, tot el que Mides tocava es convertia en or, un do que el va acabar matant de gana i solitud. És la metàfora perfecta de la Petra: ha convertit la seva vida i els seus sentiments en una mercaderia daurada, i el preu que en paga és la destrucció afectiva.
Els maniquins
L’estudi està ple de maniquins nus i fragmentats. Sovint, la càmera es col·loca de manera que confon els cossos de les actrius amb els d’aquests ninots de plàstic. Fassbinder ens està dient que, en aquest món, les persones són tractades com a objectes o possessions. Quan la Petra diu que estima la Karin, el que realment vol és posseir-la, com si fos un vestit més de la seva col·lecció.
Lliçó política: el fracàs de la igualtat en el capitalisme
El clímax de la pel·lícula arriba quan la Karin abandona la Petra per tornar amb el seu marit. La Petra pateix una crisi histèrica monumental a terra, envoltada de ampolles de ginebra, insultant la seva mare i la seva filla. Ha perdut la seva propietat.
El final de l’obra és on resideix la ironia política més amarga de Fassbinder. Quan la Petra es recupera de la ressaca emocional, té una mena de revelació. S’adona de com ha estat de cruel amb la Marlene i li demana perdó. Li diu que, a partir d’aquell moment, les coses canviaran: ja no serà la seva esclava, sinó la seva companya, i vol que li parli de la seva vida.
Davant d’aquesta oferta d’igualtat i llibertat, la Marlene es manté en silenci, fa la maleta de manera metòdica, agafa la seva petita màquina de escriure i marxa de la casa per sempre.
Marianne renuncia a la Petra precisament quan aquesta li ofereix la llibertat. Per què? Perquè la identitat de la Marlene s’havia construït sobre la base de la submissió total; un cop es trenca el vincle clar de dominació, el joc s’ha acabat. Fassbinder ens mostra que el sistema ens ha corromput tant que, de vegades, som incapaços de concebre una relació basada en la igualtat real; només sabem moure’ns en les estructures de poder que hem après.
Enfilall
Deixa un comentari…