Berlin Alexanderplatz (1980) és el monument absolut de la carrera de Rainer Werner Fassbinder. No parlem d’una pel·lícula convencional, sinó d’una adaptació televisiva monumental de més de 15 hores de durada (dividida en 14 episodis) de la famosa novel·la d’Alfred Döblin de 1929.
Per a Fassbinder, aquest projecte era profundament personal. Va llegir la novel·la quan tenia 14 anys durant una greu crisi d’identitat i va admetre que el llibre el va salvar i va modelar tota la seva visió del món. En l’epopeia de la destrucció del seu protagonista, Franz Biberkopf, el director alemany va trobar la síntesi definitiva de totes les seves obsessions polítiques i artístiques.
El laboratori social de la República de Weimar
Per entendre la magnitud d’aquesta obra, cal analitzar com Fassbinder utilitza els carrers de Berlín de finals dels anys vint per explicar els grans temes de la seva filmografia:
L’home que volia ser decent i el pes del sistema
La història comença quan en Franz Biberkopf (interpretat magistralment per Günter Lamprecht) surt de la presó de Tegel després de complir condemna per haver matat la seva xicota. En Franz jura davant del món que, a partir d’aquell moment, serà un home decent.
Però ens trobem davant d’una tragèdia clàssica: l’individu no té cap oportunitat contra la maquinària socioeconòmica. En una Alemanya devastada per la inflació, l’atur i la misèria que precediran l’ascens del nazisme, la societat llança en Franz directament als braços de la delinqüència. Fassbinder ens demostra que la decència o la moral lligada a les estructures benpensants són luxes burgesos que els marginats no es poden permetre si volen sobreviure.
El capitalisme dels sentiments portat a l’extrem
Si a Les amargues llàgrimes de Petra von Kant havíem vist la dominació en un pis de luxe, aquí la dinàmica es trasllada als baixos fons de la delinqüència berlinesa a través del vincle entre en Franz i en Reinhold (Gottfried John), un psicòpata tartamut i seductor de dones.
En Franz s’obsessiona amb en Reinhold d’una manera gairebé amorosa i submisa. En Reinhold, que utilitza la gent com a mercaderia de fer i desfer, esdevé el botxí d’en Franz: el traeix, fa que perdi un braç en una fugida i, finalment, assassina la Mieze (Barbara Sukowa), l’única dona que havia estimat en Franz de manera pura. De nou, l’amor i la fascinació esdevenen la debilitat que permet l’explotació i la destrucció de l’individu.
L’estètica del fang i de la foscor
Artísticament, la sèrie va ser molt polèmica en la seva estrena a la televisió alemanya per la seva posada en escena radical: Fassbinder i el seu càmera, Michael Ballhaus, van rodar gairebé tota la sèrie amb il·luminació crepuscular, tons ambre, marrons i sèpies, molt foscos, gairebé claustrofòbics.
Sembla que els personatges estiguin literalment atrapats dins del fang de la història, un fang que fins i tot es respira. L’atmosfera és asfixiant. Els espais interiors són petits, plens de fum i soroll, reflectint visualment el carreró sense sortida on es troba la República de Weimar.
Epíleg: un malson existencial i col·lectiu
L’últim episodi (un epíleg de dues hores de caràcter purament expressionista i surrealista) és on la visió artística i política de Fassbinder es torna més salvatge. En Franz, embogit de dolor després de la mort de la Mieze i tancat en un manicomi, pateix un deliri febril de dimensions apocalíptiques.
En aquest deliri, on es barregen imatges de la crucifixió de Crist, escorxadors i explosions, en Franz és jutjat pel seu passat. Fassbinder connecta directament l’apatia i la ceguesa d’en Franz amb el destí d’Alemanya: la incapacitat de l’home corrent de reaccionar davant del mal i de la manipulació política és el que obre de bat a bat les portes a la barbàrie del Tercer Reich.
Amb Berlin Alexanderplatz, Fassbinder va tancar la seva obra magna oferint un retrat colossal d’un personatge que, com la mateixa Alemanya, es va desintegrar moralment per no haver sabut entendre les estructures de poder i de desig que el dominaven de forma invisible.
Enfilall
Deixa un comentari…