Un cop vista la pel·lícula i llegides algunes crítiques, la majoria comparant-la amb l’obra original d’Homer, m’atreveixo a dir la meva, on provo d’obviar referències i centrar-me en el que he vist. A parer meu, l’obertura de la pel·lícula marca directament el full de ruta: desmuntar el mite heroic per exposar els engranatges freds del poder.
Aquest article conté espòilers
Quan Odisseu, allitat al costat de Penèlope, li diu que Elena només és un pretext i que el vertader motor de la guerra de Troia és el control de les rutes comercials, la narrativa s’allunya de la tragèdia romàntica o de la fabula mitològica per constituir-se com un estudi analític sobre el poder.
De la retòrica a la realitat material
La frase inicial funciona com una declaració d’intencions. La mitologia tradicionalment disfressa ambicions imperials sota el vel de l’honor, la venjança o la voluntat dels déus.
En fer que Odisseu identifiqui l’interès econòmic d’Agamèmnon, la història despulla el discurs del poder: Elena no és la causa, sinó el relat justificatiu per mobilitzar la població i legitimar l’agressió, el mite és només propaganda. La guerra no és una gesta cavalleresca, sinó una disputa per l’hegemonia comercial i el domini territorial, la verdadera naturalesa de la guerra.
Odisseu executor i víctima de la lògica del poder
Odisseu no és un heroi alienat d’aquesta dinàmica; n’és el seu arquitecte més brillant. La seva tragèdia personal neix precisament de la seva complicitat amb el sistema que descriu: el cavall de Troia no és una mostra de valor, sinó una manipulació freda i pragmàtica.
Utilitza la raó com a eina de domini. I l’odissea de tornada a casa es converteix en el preu que paga l’individu quan deixa de ser útil a les estructures de poder. Un cop assolits els objectius d’Agamèmnon, els soldats i els reis menors passen a ser prescindibles. Ja n’estic tip de seguir Agamèmnon, diu Odisseu a la tripulació, i s’allunyen del gruix de la flota imperial sense que ningú els reclami.
La naturalesa de les forces enfrontades
L’enfocament sobre el poder reconfigura els obstacles del viatge de tornada respecte a l’original: Polifem sorprèn Odisseu i la tripulació dins la cova, i ni tan sols s’atura un segon a mirar-los. No fa ni un esglai de disgust o sorpresa. Bloqueja l’entrada amb parsimònia i, amagat en la foscor, devora un parell d’homes. Odisseu no s’ho pensa dos cops. En adonar-se que un cop el monstre ha menjat fa migdiada, ja sap el que ha de fer.
Els monstres son al·legories de l’excés. Les topades amb deus i altres criatures durant la travessia ja no remeten a cap ensenyança moral, son expressions de poder pur i dur. Les amenaces (Polifem, Circe, Escil·la) són representacions de l’abús d’autoritat, el control tirànic o la violència desmuntada de qualsevol codi moral i, per tant, sense possibilitat d’entesa. No hi ha cap mena de lligam, ni una trista Llei de Zeus. L’únic diàleg es dona amb Circe, que es veu enxampada i ha de cedir.
El poder es pragmàtic
Durant tota la travessia Odisseu es mostra descregut, pragmàtic i racionalista. Quan la tripulació vol pregar a Neptú ell rebutja la fe dels seus homes, fins i tot s’arrisca a un motí per aquesta causa. Aquesta actitud el consolida com un líder purament maquiavel·lià, un representant del poder secular i tecnocràtic que afronta o s’enfronta directament a la religió com a eina o com a fre.
Per als mariners, la pregària i els rituals són l’únic mecanisme per gestionar la por, la incertesa i el dolor. En canvi, per a Odisseu, els déus no són entitats protectores, sinó variables incontrolables o simples excuses retòriques. El governant eficient confia en la tàctica, la navegació i l’estratègia, no en el favor diví.
El poder només creu en l’acció humana. Menysprea la passivitat, veu en la pregària, si no li fa servei, una pèrdua de temps executiu i una mostra de feblesa. Demanar ajuda als déus equival a renunciar al control i a la pròpia responsabilitat política.
Però si es descobreix buit de fe o d’empatia, perd la legitimitat moral davant la població. Un líder que no comparteix els valors ni les creences del seu poble acaba governant només mitjançant l’autoritat imposada, la qual cosa genera el terreny ideal per a la revolta (com passa amb l’intent de motí i finalment a l’illa del Sol amb bous d’Hèlios, on la tripulació desobeeix i desencadena la tragèdia final).
El trencament de tot lligam
Un cop a Ítaca, quan Odisseu rememora l’engany amb el cavall de Troia i la massacre diu quelcom semblant a em trencat tots els lligams amb la humanitat. No es troba sol. També la resta, com els pretendents al tron, que han corromput la Llei de Zeus segons els seus interessos. Ens trobem davant el punt de ruptura moral i el clímax temàtic.
Si l’inici de la pel·lícula exposa el poder com un càlcul fred sobre el poder (les rutes comercials), aquest moment final en mostra la conseqüència humana inevitable: la buidor, l’alienació i el preu de la pròpia ànima.
El cavall de Troia i l’abús de la Llei de Zeus són el triomf suprem de la raó instrumental sobre la moral. No conclouen amb resultats basats en el valor o l’honor, sinó en la manipulació i la traïció de les lleis de l’hospitalitat i el sagrat: perquè la lògica del poder funcioni a la perfecció, l’estrateg ha de desconnectar de qualsevol empatia.
En reconèixer que han trencat tots els lligams amb la humanitat, Odisseu pren consciència que l’estat o l’imperi requereix un sacrifici que va més enllà de la vida física: exigeix el sacrifici de l’ètica. En començar el conflicte entenia la manipulació del poder, però acaba adonant-se que ell mateix ha sigut l’instrument més devastador d’aquesta manipulació. La posterior odissea per la mar ja no és només una condemna imposada pels déus, sinó la conseqüència psicològica i existencial de qui ha perdut la seva condició humana. No pot tornar a la llar de la mateixa manera perquè la persona que era va morir a Troia.
L’enginy d’Odisseu aconsegueix l’objectiu polític d’Agamèmnon, però ho fa convertint els conqueridors en monstres. La massacre de l’enemic i de les conviccions pròpies és l’únic resultat possible quan la guerra es redueix a un pur exercici d’eficiència.
La desmitificació definitiva de la victòria
En el discurs tradicional del poder, el vencedor escriu la història i celebra el triomf. En canvi, el lament d’Odisseu transforma la victòria en una derrota moral absoluta:
És un mirall per a Ítaca. Aquesta confessió anticipa la tragèdia del seu retorn. Per recuperar el seu propi regne davant els pretendents, haurà de tornar a aplicar la mateixa violència deshumanitzada, demostrant que el cercle del poder exigeix ser permanentment un monstre.
I és un poder sense legitimitat humana. Un poder que s’aconsegueix tallant els lligams amb la humanitat és un poder buit, basat únicament en el terror i la destrucció.
Al final, la narració planteja si és possible escapar d’aquesta lògica. Per recuperar el seu propi regne, Odisseu s’ha de rebaixar a la mateixa violència calculada que va aplicar, i ara condemna, a Troia. La pau no s’aconsegueix mitjançant la gestió justa, sinó restablint el monopoli de la força.
No hi ha esperança
L’Odissea de Nolan no condueix a cap salvació, és la confirmació d’un buit absolut: la raó instrumental i el pragmatisme fred del poder no són eines per a la victòria, sinó un mecanisme d’autodestrucció irreversible. En desmuntar el mite per revelar la guerra com un pur càlcul mercantil, l’individu queda reduït a un simple engranatge d’una maquinària monstruosa que primer el deshumanitza i després el descarta. La tragèdia d’Odisseu no rau en la distància física que el separa d’Ítaca ni en les proves dels déus, sinó en la certesa que l’home que va obrir camí a la matança de Troia ja no té cap llar on tornar; la persona capaç d’estimar, de tenir fe o de sentir empatia va morir en el moment que va decidir que la moral era un obstacle per a l’eficiència.
El retorn a la llar no aporta cap redempció ni cap restauració de la pau, sinó la necessitat d’exercir novament la mateixa violència mecànica, buida i despietada per recuperar el domini sobre Ítaca. En haver tallat tots els lligams amb la humanitat, el líder pragmàtic triomfa convertint-se exactament en allò que rebutja: una força cega, tirànica i alienada. La victòria es revela així com la derrota més absoluta, un exercici de poder basat únicament en el terror on no queda espai per a l’esperança ni la legitimitat moral.
Nolan dinamita el mite original i n’enfonsa tot el contingut mitològic i pedagògic tradicional. Algunes crítiques es queixen del to fosc i ombrívol de la pel·lícula, o de la poca rellevància que hi tenen les dones si es compara amb el que va escriure Homer. Jo crec que el missatge que pretén enviar és tan negre, tan pessimista, que no hi ha lloc per a cap mena de llum en la foscor.
No mencionaré algunes estranyíssimes singularitats de bronze que surten a la narració, ni d’altres. El que si sembla és que gairebé tothom diu que les tres hores passen volant.
Deixa un comentari…