L’urbanisme militar ha estat un dels factors més determinants en la configuració de la Barcelona actual. Durant segles, la ciutat no va créixer seguint criteris de desenvolupament civil o econòmic, sinó sota la rígida cotilla de les necessitats de defensa i, molt especialment a partir de 1714, de la repressió i el control social de la seva pròpia població.
L’evolució d’aquest urbanisme es pot dividir en tres grans eixos que encara avui defineixen la morfologia de la ciutat.
El binomi del control: la Ciutadella i Montjuïc
Després de la caiguda de Barcelona el l’11 de setembre de 1714, Felip V va transformar radicalment l’urbanisme de la ciutat per assegurar-ne la submissió. L’estratègia es va basar en una pinça militar:
La Fortalesa de la Ciutadella: Per construir aquesta enorme fortalesa pentagonal (una de les més grans d’Europa en el seu moment), es va enderrocar una vuitena part del barri de la Ribera, deixant milers de persones sense casa. Els seus canons no miraven cap a l’exterior per defensar la ciutat, sinó cap a l’interior, apuntant directament als ciutadans.
El Castell de Montjuïc: Reformat a fons pel model de fortificació de Vauban, completava el control visual i balístic de Barcelona des de l’altura.
El disseny i la col·locació de les casernes militars dins la trama urbana de Barcelona no responien a criteris de comoditat per a la tropa, sinó a una estricta estratègia d’ocupació i control policial. Després de 1714, la ciutat es va convertir, a efectes pràctics, en una plaça ocupada.
Per evitar grans revoltes, l’exèrcit borbònic va dissenyar una xarxa de casernes que funcionaven com a fortaleses autònomes escampades per punts neuràlgics, fragmentant l’espai civil.
Les muralles i les zones polèmiques
Fins a mitjan segle XIX, Barcelona va viure tancada dins de les seves muralles medievals i modernes. El gran problema de l’urbanisme militar no eren només els murs en si, sinó les anomenades zones polèmiques: es coneixia com a zona polèmica l’espai d’un quilòmetre i mig a l’entorn de les muralles on el Ministeri de la Guerra prohibia taxativament edificar res per garantir una línia de tir neta per als canons.
Aquesta prohibició va tenir conseqüències crítiques: va provocar una densificació asfixiant de la ciutat vella, on la població es multiplicava però l’espai continuava sent el mateix, causant greus problemes de salut pública i epidèmies. I va obligar els pobles del pla (com Gràcia, Sants o Sant Andreu) a créixer aïllats, separats de Barcelona per un gran buit militar.
Disseny defensiu cap a l’interior
A diferència de les casernes d’altres ciutats europees, que miraven cap a l’exterior de les fronteres, les casernes de Barcelona es van dissenyar per protegir-se dels mateixos barcelonins.
Façanes cegues i baluards urbans: Els edificis es construïen com a blocs massissos, amb finestres altes i poques o nul·les obertures a la planta baixa per evitar que fossin assaltades fàcilment durant els avalots.
Autonomia logística: Estaven pensades perquè la tropa pogués resistir setges curts de la població civil. Disposaven de pous propis, grans magatzems de queviures i polvorins interns, actuant com a illes militars tancades en si mateixes.
Patis d’armes com a centres de mobilització: Els grans patis interiors permetien formar els regiments de cavalleria o infanteria de manera oculta per, tot seguit, sortir en massa directament cap als carrers en cas de protesta, agafant la població per sorpresa.
La xarxa de casernes i la fragmentació de la ciutat
L’exèrcit va triar ubicacions estratègiques per bloquejar els moviments dels ciutadans i dividir la ciutat en sectors controlables.
La Caserna de les Drassanes (la Rambla): Situada a l’extrem inferior de la Rambla, controlava l’accés al port i impedia que les manifestacions baixessin cap al front marítim. Tallava de soca-rel la connexió fàcil entre el Raval i el barri gòtic.
La Caserna de Sant Agustí Vell (la Ribera): Construïda aprofitant part del convent gòtic després de la destrucció del barri per fer la Ciutadella. La seva funció era vigilar el cor comercial de la ciutat i un dels barris històricament més rebels.
La Caserna del Bonsuccés (el Raval): Ubicada a l’actual plaça del Bonsuccés, servia per mantenir a ratlla un Raval que començava a industrialitzar-se i a omplir-se de proletariat.
La Caserna de Santa Mònica: A tocar de la Rambla, reforçava el control militar de l’eix central de la ciutat juntament amb les Drassanes.
Aquesta disposició estratègica feia que qualsevol protesta ciutadana es trobés immediatament encotillada per un front militar a menys de pocs minuts a peu, facilitant les càrregues i els talls de carrers.
Impacte sobre l’habitatge i la higiene
La presència d’aquests enormes complexos militars va tenir un efecte devastador en el dia a dia de la Barcelona emmurallada:
Les casernes ocupaven hectàrees valuosíssimes dins d’una ciutat que ja no tenia espai per créixer. Això va obligar a sobre-elevar els edificis de pisos de la població civil, creant carrers foscos, estrets i sense ventilació.
Els voltants de les casernes es convertien sovint en zones degradades, amb un fort control policial i on l’activitat econòmica civil quedava subordinada a les necessitats o restriccions de la tropa.
La transformació liberal i el retorn a la ciutat civil
El canvi de paradigma va començar amb la Revolució de 1868 (La Gloriosa), quan es va autoritzar l’enderroc de la Ciutadella, i es va consolidar amb l’enderroc general de les muralles que va permetre el naixement de l’Eixample d’Ildefons Cerdà.
A mesura que avançava el segle XIX i, especialment, amb la desamortització de Madoz i l’enderroc de les muralles, moltes d’aquestes estructures van canviar de mans. L’Eixample de Cerdà ja es va dissenyar amb una lògica completament civil, allunyada de l’obsessió pel control de les revoltes (tot i que més tard es construirien casernes perifèriques com la de Girona o la de Lepant).
Avui en dia, la reocupació civil d’aquells espais de control és gairebé total: la Caserna de Sant Agustí acull un centre cívic i espais culturals, la del Bonsuccés és la seu del districte de Ciutat Vella, i les Drassanes allotgen el Museu Marítim.
La paradoxa de l’urbanisme militar a Barcelona és que els seus espais d’opressió s’han acabat convertint en els grans pulmons verds i culturals de la ciutat:
| Antic espai militar | Transformació urbana actual |
|---|---|
| Fortalesa de la Ciutadella | Parc de la Ciutadella, zoo i seu del Parlament de Catalunya. |
| Zones polèmiques i talussos | Traçat actual de la ronda de Sant Antoni, ronda de Sant Pere i el passeig de Sant Joan. |
| Castell de Montjuïc | Espai de memòria històrica integrat al gran parc de la muntanya de Montjuïc. |
| Caserna de les Drassanes | Museu Marítim i obertura de la rambla de Santa Mònica. |
Enfilall
Deixa un comentari…