L’enderroc de les muralles de Barcelona, iniciat el 1854, va ser el catalitzador de la major transformació urbana i social de la història de la ciutat. No va ser una simple reforma urbanística, sinó un autèntic clam de supervivència d’una ciutat que s’ofegava literalment dins de si mateixa.
Una situació límit: la ciutat-fàbrica asfixiada
A mitjans del segle XIX, la situació a l’interior de la Barcelona emmurallada era insostenible. La Revolució Industrial havia atret milers de treballadors, i la població s’havia duplicat en pocs anys (arribant a gairebé 150.000 habitants) sense que la ciutat hagués pogut créixer ni un sol metre quadrat a causa de les restriccions militars:
Densitat insalubre: La densitat de població era de les més altes d’Europa (més de 800 habitants per hectàrea, comparat amb els menys de 300 de París en aquella època).
Mortalitat i epidèmies: L’esperança de vida de les classes treballadores amb prou feines superava els 23 anys. Les epidèmies de còlera de 1834 i 1854 van fer estralls a causa de la manca de ventilació, sol i aigua neta.
Pressió econòmica: La burgesia industrial necessitava espai per estendre les fàbriques i connectar la ciutat amb el ferrocarril, però les muralles ho bloquejaven tot.
A baix les muralles!
La lluita civil per l’enderroc va durar dècades, liderada per metges, higienistes i polítics. L’any 1841, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per trobar la millor memòria que justifiqués la destrucció dels murs. El guanyador va ser el metge i polític Pere Felip Monlau, amb el seu cèlebre opuscle titulat ¡Abajo las murallas! Memoria sobre las ventajas que reportaría a Barcelona, y especialmente a su industria, la demolición de las murallas que circuyen la ciudad.
Tot i el suport popular, el govern central de Madrid (especialment el Ministeri de la Guerra) es va negar repetidament a autoritzar l’enderroc. Consideraven les muralles una eina indispensable per contenir la ciutat, tradicionalment rebel i revolucionària.
El moment clau: 1854
L’oportunitat d’or va arribar l’estiu de 1854. Coincidint amb el pronunciament militar del Bienni Progressista a Madrid i una terrible epidèmia de còlera que delmava Barcelona, la pressió popular es va fer insuportable.
Per calmar els ànims i evitar una revolta total, el nou govern del general Espartero va cedir. El 24 d’agost de 1854, una reial ordre signada per la reina Isabel II autoritzava l’enderroc de les muralles de terra (es van mantenir inicialment les de mar per motius fiscals de duanes).
La notícia es va rebre amb un entusiasme desbordant. L’Ajuntament va organitzar ràpidament brigades de treballadors en atur per començar a picar les pedres, convertint l’enderroc en una gran festa ciutadana i en una mesura contra la pobresa.
Xifres i logística de l’enderroc
L’eliminació de la cotilla militar va ser un repte d’enginyeria civil que va durar més d’una dècada (es va allargar fins a finals de la dècada de 1860):
Es van enderrocar prop de 6 quilòmetres de perímetre de muralles, que incloïen 11 baluards i diverses portes monumentals (com la del Àngel o la de Sant Antoni). Tota la pedra i la terra extretes es van utilitzar per a dues coses essencials: omplir els enormes fossars que envoltaven la ciutat (creant l’anivellament del sòl on avui hi ha les Rondes) i com a material de construcció per a les primeres illes de cases del nou Eixample.
Allà on s’alçaven els baluards i els murs es van obrir els actuals passejos i rondes de circumval·lació (Ronda de Sant Antoni, Ronda de Sant Pau, Ronda de la Universitat, Ronda de Sant Pere), que feien de frontera natural entre la Barcelona vella i la nova.
El naixement de la gran Barcelona
L’enderroc de les muralles va deixar un terreny completament lliure, l’antiga zona polèmica militar, que unia Barcelona amb els municipis rurals del pla. L’any 1859, el govern central va aprovar definitivament el projecte d’Ildefons Cerdà per dissenyar l’Eixample.
Sense la caiguda d’aquells murs de pedra, la Barcelona que avui coneixem, amb la seva característica quadrícula regular, els xamfrans i els carrers amples dissenyats per respirar, mai hauria estat possible.
Enfilall
Deixa un comentari…