En un moment determinat, entra en escena un tal Esquieu de Floyran.
Sembla que, mentre és a la presó per delictes desconeguts i a punt de ser condemnat a mort, comparteix la cel·la amb un templer renegat, també ell a l’espera del patíbul, i del qual escolta terribles confessions.
A canvi del perdó i d’una suma respectable, Floyran ven el que ha arribat a saber. Que no és més que el que ja està en boca de tothom. Però ara el que era un rumor s’ha convertit en declaració sumarial. El rei comunica les sensacionals revelacions de Floyran al papa, que ara és Climent V, el que traslladarà la seu papal a Avinyó. El papa no sap què pensar i, a més, sap que no és fàcil ficar la mà en els afers del Temple.
Però el 1307 autoritza una investigació oficial. Molay n’és informat i declara que se sent tranquil. Continua participant, juntament amb el rei, en les cerimònies oficials, príncep entre prínceps. Climent V dona llargues a l’assumpte; el rei sospita que el papa vol donar temps als templers perquè puguin eclipsar-se. Totalment fals: els templers continuen bevent i blasfemant a les seves capitanies sense adonar-se de res. I aquest és el primer enigma.
El 14 de setembre de 1307, el rei envia missatges segellats a tots els seus batlles i senescals ordenant la detenció en massa dels templers i la confiscació dels seus béns. Entre l’enviament de l’ordre i la detenció, que es produeix el 13 d’octubre, transcorre un mes. Els templers no sospiten res. El matí de la detenció cauen tots al parany i, segon enigma, es rendeixen sense fer ús de les armes. Tingueu en compte que en els dies precedents els oficials del rei, per estar segurs que res no escapés a la confiscació, havien dut a terme una mena de cens del patrimoni templer en tot el territori nacional, valent-se de pretextos administratius puerils. Però els templers com si res: passi vostè senyor batlle, miri on vulgui, com si fos a casa seva.
El papa, així que s’assabenta de la detenció, intenta protestar, però ja és massa tard. Els comissaris reials han començat a treballar amb el ferro i la corda, i molts cavallers, sotmesos a tortura, han confessat. A aquestes alçades només queda transferir-los als inquisidors, que encara no recorren al foc, però és igual. Els confessos confirmen. I aquest és el tercer misteri: és cert que els van torturar, i amb afany, atès que trenta-sis cavallers varen morir, però entre aquells homes de ferro, habituats a fer front al cruel turc, no n’hi ha ni un capaç de fer front als batlles. A París només quatre d’un total de cent trenta-vuit cavallers es neguen a confessar. Els altres ho confessen tot, entre ells Jacques de Molay.
El pèndul de Foucault, Gevurah, Umberto Eco
TEL:3 minuts
Deixa un comentari…