Tots ens diem Alí (1974), el títol original de la qual és l’expressió en alemany incorrecte, com ho diria un immigrant nouvingut, Angst essen Seele auf (por menja ànima), és segurament l’obra més rodona, cèlebre i commovedora de Rainer Werner Fassbinder. Aquest títol original, de manera gramaticalment correcta en alemany, hauria de ser:
Angst frisst die Seele auf
Aquesta elecció de Fassbinder no és un descuit, sinó una declaració d’intencions directe al cor del relat. La frase la pronuncia el personatge d’Alí, un immigrant marroquí (un dels anomenats Gastarbeiter o treballadors convidats a l’Alemanya dels anys 70) que pateix el racisme i l’aïllament social.
Mantenir el títol en aquest alemany imperfecte serveix per evidenciar la distància cultural: mostra gràficament la barrera idiomàtica i la duresa d’intentar expressar un sentiment profund (la por que els rosega per dins a ell i a la seva parella, una dona alemanya molt més gran) en un país que el rebutja. I també per donar veu al protagonista: el títol adopta la perspectiva i la vulnerabilitat d’Alí.
A través d’un melodrama aparentment senzill (la història d’amor entre l’Emmi, una viuda alemanya de prop de seixanta anys que treballa fent neteges, i l’Alí, un immigrant marroquí vint anys més jove), el director basteix una de les crítiques més ferotges que s’han fet mai sobre el racisme institucional i les estructures de poder de la societat occidental.
Per analitzar com funciona aquesta opressió en la pel·lícula, ens cal desmuntar el relat en tres nivells diferents: el rebuig social exterior, la hipocresia econòmica del sistema i, finalment, la reproducció del poder dins de la mateixa parella.
El racisme quotidià
En la primera meitat de la pel·lícula, Fassbinder ens mostra un catàleg cru de la xenofòbia de la classe mitjana i obrera alemanya cap als Gastarbeiter (els treballadors convidats del nord d’Àfrica i Turquia que van arribar massivament durant la postguerra).
Aquest racisme no es manifesta a través d’una violència física explícita, sinó mitjançant violència ambiental i estructural:
Aïllament visual: Si ens fixem en la posada en escena, Fassbinder utilitza enquadraments on els veïns, el botiguer o les companyes de feina de l’Emmi es queden estàtics, mirant fixament la parella des de la distància (per sobre de baranes, darrere de finestres o agrupats en un racó). Aquestes mirades actuen com un tribunal invisible que jutja i deshumanitza l’Alí.
La reacció de la institució familiar: El rebuig més violent neix de la mateixa sang. Quan l’Emmi presenta l’Alí als seus fills, la reacció és brutal: un d’ells clava una puntada de peu al televisor (el tòtem del consumisme burgès) i marxen titllant la mare de puta. L’Estat i la família defensen la seva puresa arraconant qui gosa trencar la norma.
El cinisme del sistema: tolerància per interès
La gran lliçó política de la pel·lícula arriba a la meitat del metratge, quan es produeix un gir magistral. De cop i volta, la societat que havia aïllat completament l’Emmi i l’Alí comença a acceptar-los. Però Fassbinder, profundament marxista, ens demostra que aquesta acceptació no neix de la tolerància o d’un canvi moral, sinó de la pura utilitat econòmica i el benefici propi:
El botiguer, que es negava a atendre l’Alí amb males maneres, canvia d’actitud quan s’adona que està perdent clients a favor d’un supermercat més gran. De cop, els diners de l’immigrant tornen a tenir valor.
La veïna, que abans li feia fàstic de compartir escala amb ells, necessita utilitzar el soterrani de l’Emmi per guardar-hi trastos. L’altruisme té un preu de lloguer.
Les companyes de feina deixen d’ignorar l’Emmi quan arriba una nova treballadora iugoslava. El racisme simplement es desplaça cap a l’última baula de la cadena; l’Alí i l’Emmi són acceptats només perquè ara hi ha algú encara més vulnerable a qui poder trepitjar.
Feixisme interioritzat: el poder dins de la parella
Aquesta és la part més dolorosa i genuïnament fassbinderiana de l’anàlisi. El director ens adverteix que és impossible viure en una societat malalta i romandre completament sans. Quan la pressió de l’entorn afluixa, l’Emmi comença a internalitzar les mateixes estructures de poder que l’havien esclafat.
Un cop acceptada altra volta per les seves amigues, l’Emmi comença a utilitzar l’Alí com un objecte de consum o un trofeu exòtic. En una escena terrible, convida les veïnes a casa i les incita a tocar els músculs de l’Alí, lloant la seva força i la seva netedat, com si estigués descrivint un animal domèstic o una mercaderia barata. L’Emmi reprodueix la dinàmica de l’amo i l’esclau: per sentir-se integrada en la societat alemanya, necessita col·locar l’Alí en una posició de submissió.
Com a resposta a aquesta pèrdua de dignitat dins de la seva pròpia llar, l’Alí s’escapa, busca refugi en la cuina de la seva antiga amant i torna a jugar a fons el rol de immigrant problemàtic que la societat ja li havia assignat.
La por es menja l’ànima
La pel·lícula tanca amb una imatge desoladora. L’Alí pateix un col·lapse a causa d’una úlcera d’estómac perforada. El metge de l’hospital li explica a l’Emmi que és una malaltia extremadament comuna entre els treballadors estrangers a Alemanya: és el cos somatitzant l’estrès, el racisme quotidià i l’angoixa de la persecució. El metge conclou amb fredor que, encara que el curin ara, l’Alí tornarà a l’hospital al cap de sis mesos perquè el sistema no canviarà.
Amb Tots ens diem Alí, ens trobem davant d’un advertiment incòmode: el racisme no és una simple opinió individual o un prejudici de gent ignorant; és una estructura de poder econòmica i social que contamina fins i tot els nostres vincles més íntims.
Enfilall
Deixa un comentari…