El text més corrosiu, cèlebre i demolidor de Slavoj Žižek sobre aquest tema és, sens dubte, el seu assaig de 1997: Multiculturalism, or, the Cultural Logic of Multinational Capitalism (El multiculturalisme o la lògica cultural del capitalisme multinacional), publicat originalment a la New Left Review.
Tot i que va ser escrit a finals dels noranta, dibuixa exactament la radiografia del que Bruna Frascolla i Xavier Diez anomenen avui wokisme i la seva simbiosi amb l’anarcocapitalisme.
Els arguments més àcids d’aquest text que connecten directament amb la tesi de Frascolla es resumeixen en tres punts:
El multiculturalisme com a racisme de saló corporatiu
En aquest assaig, Žižek llança un atac frontal a la tolerància progressista. Afirma que el multiculturalisme és la forma ideològica perfecta del capitalisme globalitzat. Defineix el respecte multicultural cap a les minories com una actitud eurocèntrica distant i paternalista: el capitalista global respecta la identitat local de l’altre precisament perquè la considera inofensiva i ja l’ha buidat de qualsevol potencial de resistència econòmica.
El filòsof argumenta que el multiculturalista ideal occidental adopta una posició de falsa neutralitat buida. Es col·loca en un punt superior des d’on tolera i respecta la cultura de l’altre (ja siguin minories ètniques, sexuals o culturals), però ho fa des del distanciament. Per a Žižek, aquest respecte només és possible perquè el capitalisme global ja ha despullat l’altre de la seva especificitat socioeconòmica real; s’accepta el seu folklore, el seu menjar o els seus rituals sempre que s’adaptin a les regles del joc del mercat. És el que ell anomena una posició eurocèntrica buida.
La diagnosi de Frascolla sobre el wokisme és exactament la descripció d’aquesta lògica portada al paroxisme actual. La fragmentació de la societat en subcultures i identitats altament específiques i híper-protegides genera una il·lusió de diversitat radical. Però Frascolla i Žižek coincideixen en el fet que aquesta fragmentació és el teixit perfecte per a l’anarcocapitalisme: un mercat globalitzat que ja no té fronteres ni estats forts necessita subjectes que es defineixin exclusivament per les seves preferències de consum identitari, no per la seva pertinença a una comunitat política o de classe amb capacitat de plantar cara a les elits econòmiques.
L’esquerra cultural obre camins al mercat
La crítica més corrosiva de Žižek és que l’esquerra, en abandonar la lluita de classes per centrar-se exclusivament en les batalles culturals (gènere, orientació sexual, ètnia), ha fet la feina bruta al mercat. Mentre el capitalisme multinacional reestructura els fluxos de riquesa planetaris, privatitza serveis bàsics i precaritza la classe treballadora a nivells extrems, l’esquerra acadèmica lliura batalles titàniques sobre el llenguatge inclusiu, la deconstrucció del text i la correcció política a les aules.
El filòsof ho veu com una capitulació: en no poder (o no voler) canviar les relacions de producció econòmica, l’esquerra es conforma a dissenyar un entorn culturalment amable dins de la mateixa presó capitalista.
Aquesta és la bomba nuclear de la qual parla Xavier Diez en analitzar Frascolla. El wokisme actua com a obridor de camins de l’anarcocapitalisme. Per desmantellar l’Estat del benestar, primer cal destruir el consens moral i la solidaritat que el sostenen. Quan la cultura woke titlla sistemàticament qualsevol tradició, institució clàssica o noció d’identitat nacional com a inherentment feixista o opressora, està executant la feina bruta que l’anarcocapitalisme necessita: deixar l’individu completament sol, desvinculat dels seus iguals, davant d’un mercat privatitzat i desregulat.
La falsa subversió
Žižek utilitza sovint una ironia molt esmolada per descriure com les grans empreses adopten el discurs de la diversitat. Avui en dia ho veiem constantment amb el greenwashing o el pinkwashing de les multinacionals de Silicon Valley o Wall Street. Per a ell, no hi ha res menys subversiu que una identitat cultural reconeguda i aplaudida pel mercat.
En l’assaig es descriu com el capitalisme no tolera la diferència cultural com un mal menor, sinó que la promou activament com a eina d’immunització. Si el conflicte central de la societat es desplaça de l’eix explotadors vs. explotats (econòmic) cap a l’eix tolerants vs. intolerants (cultural), les elits econòmiques guanyen sempre. Una multinacional pot tenir unes pràctiques laborals nefastes o evadir impostos de forma massiva, però si finança una fundació per la diversitat o fa campanyes publicitàries inclusives, adquireix automàticament una façana de legitimitat ètica.
Aquest punt enllaça directament amb la conclusió del llibre de Frascolla sobre la globalització tecnocràtica. El wokisme es presenta a si mateix com l’avantguarda de la subversió, però la realitat és que les seves demandes són perfectament assimilables pel capitalisme corporatiu i de plataformes (l’anarcocapitalisme pràctic). La destrucció dels límits nacionals, familiars o tradicionals que promou el progressisme identitari coincideix mil·limètricament amb la necessitat de l’anarcocapitalisme d’eliminar qualsevol barrera geogràfica, legal o moral que freni la mercantilització absoluta de la vida humana.
En essència, el text de Žižek serveix com a fonament teòric per al llibre de Frascolla: tots dos identifiquen que l’anarcocapitalisme necessita la dissolució de la societat que propicia el wokisme. Si la societat es divideix en milers de subcultures enfrontades entre si per qüestions de reconeixement, ningú té prou força per oposar-se a la privatització absoluta de la sanitat, l’educació o els recursos bàsics.
Enfilall
Deixa un comentari…