Trobo que, malgrat el volum de reclamacions contra les mesures de verificació d’edat a internet, es parla poc del negoci que aquesta qüestió suposa per les Big Tech. Hi ha motius estructurals i financers molt clars pels quals la verificació d’edat afavoreix immensament les grans tecnològiques (i als polítics), tot i que la dinàmica del lobbying té matisos interessants.
La verificació d’edat augmenta el valor de les Big Tech
L’activitat principal de gegants com Meta (Facebook, Instagram), Alphabet (Google, YouTube) o Bytedance (TikTok) és el negoci de les dades i la publicitat dirigida. La verificació d’edat els convé perquè:
Poden eliminar els perfils fantasma: Els perfils no verificats, anònims o de menors tenen una monetització publicitària molt baixa perquè els anunciants paguen molt menys per impressions no garantides o amb restriccions de privacitat per a menors.
Acumulen perfils 100% confirmats i valoritzen les accions (stocks): Quan un usuari ha de verificar la seva edat (fent servir el DNI, un escaneig facial o la identitat digital del govern), l’empresa passa a tenir un perfil d’identitat real verificat. Això augmenta directament l’indicador d’ARPU (Average Revenue Per User), una de les mètriques que més miren els inversors de Wall Street per fer pujar el valor de les accions.
Poden muntar un fons de comerç inexpugnable (efecte de xarxa): Només les Big Tech tenen prou capacitat econòmica i tecnològica per assumir el cost que suposa verificar la identitat de milions d’usuaris sense perdre convertibilitat. Les plataformes petites o emergents no s’ho poden permetre i acaben tancant o havent de subcontractar els serveis d’autenticació de Google o Apple, la qual cosa reforça el monopoli de les grans.
La paradoxa del lobbying: de la pressió política a la victòria de mercat
El paper de les Big Tech pel que fa a les lleis de verificació d’edat ha passat per una estratègia molt calculada:
Discurs públic vs. realitat de la pressió política
Fase inicial (resistència pública): En un inici, les tecnològiques es van oposar a aquestes lleis al·legant la defensa de la privacitat dels usuaris i la llibertat d’expressió1.
Quan governs d’arreu del món (com el Regne Unit amb l’Online Safety Act, Austràlia o la UE) van començar a aprovar regulacions estrictes per a la protecció de menors, la tàctica va canviar (lobbying de desviació).
Pressionar per descarregar la responsabilitat: Meta o Google van començar a fer lobby actiu no per evitar la verificació, sinó per traslladar la responsabilitat a les botigues d’aplicacions o als sistemes operatius (App Store d’Apple i Google Play Store) o directament als DNI digitals governamentals (que no es l’ideal per ells). D’aquesta manera, obtenen les dades verificades i netes des de la capa del sistema sense haver de fer la feina bruta d’emmagatzemar documents oficials als seus servidors.
La negativa a fer la feina bruta vol dir que no els interessa gestionar el risc legal i la privacitat directa dels documents d’identitat. El seu interès es que la verificació es faci a les botigues d’aplicacions (App Store d’Apple i Google Play Store) per raons de control i negoci pur. Cap gran empresa (ni Meta, ni TikTok, ni la mateixa Google) vol que un usuari li hagi d’enviar una foto del seu DNI o un escaneig de la cara a la seva aplicació concreta per tres raons:
Risc de seguretat massiu: Si a Meta o TikTok els roben una base de dades amb milions de DNIs o dades biomètriques de menors, les multes de la Unió Europea i el dany reputacional seran gegantins.
Cost operatiu: Validar milions de documents d’arreu del món requereix una infraestructura legal i tècnica caríssima.
Fricció amb l’usuari: Si per obrir Instagram o TikTok has d’esperar a validar el DNI, la gent abandona l’aplicació.
Empreses com Meta no tenen un sistema operatiu ni una botiga d’aplicacions pròpia als mòbils. A aquestes els va de primera que Apple o Google facin el treball d’identificació perquè reben l’usuari ja netejat: Meta només rep un senyal digital que diu usuari: major d'edat = SÍ, no han de guardar cap DNI als seus servidors i, amb aquest certificat, poden continuar venent publicitat hiperdirigida i molt cara sense incórrer en cap delicte legal.
I per què a Apple i Google els interessa assumir aquest paper?
Quan les Big Tech pressionen per no fer el treball brut i traslladar la comprovació a les botigues d’aplicacions, no estan fugint d’estudi: estan demanant el monopoli de la identitat digital. Per a Apple i Google, validar l’edat des del sistema operatiu o la botiga d’aplicacions no és un càstig, és el negoci del segle:
A. Es converteixen en el peatge d’entrada a internet
Si la llei diu que l’edat s’ha de comprovar al mòbil (a l’App Store o Google Play), ningú pot utilitzar cap aplicació del món sense passar primer per ells. Passen de ser simples plataformes a ser els duaners digitals de la humanitat.
B. Ja tenen la informació de pagament i la identitat
Apple i Google ja tenen les nostres dades reals: la nostra targeta de crèdit, el nostre nom, la nostra adreça de facturació i la verificació en dos passos vinculada al nostre número de telèfon. Per a ells, comprovar si ets major d’edat no requereix guardar fotos de DNIs, sinó simplement mirar les dades bancàries que ja tenen. El cost per a ells és pràcticament zero.
C. Domini absolut sobre la competència
Si ells gestionen el filtre d’edat, qualsevol nova aplicació o xarxa social que vulgui sortir al mercat els ha de demanar permís per saber si l’usuari és apte o no. Això reforça el seu monopoli.
A la pràctica, deixar fer o donar suport tàcit a aquestes lleis és una jugada mestre per a ells. Als departaments d’afers públics de les grans tecnològiques saben molt bé quina llei fa soroll fa soroll i quina no. Oposar-se obertament a lleis que es venen com a protecció de la infància és un suïcidi en relacions públiques. Per això, la millor estratègia és no bloquejar el procés legislatiu:
Discurs de responsabilitat: Poden presentar-se davant els inversors i la societat com a plataformes segures, regulades i madures, netejant la seva imatge de Far West sense haver hagut d’iniciar ells el debat.
La coartada perfecte: Si el govern obliga a demanar la identificació, ells ja no són els dolents que demanen el DNI o el reconeixement facial a la gent; simplement compleixen la llei.
Captura de la regulació (regulatory capture)
Hi ha un concepte clàssic en economia i ciència política anomenat captura regulatòria: les grans empreses d’un sector sovint donen la benvinguda a regulacions complexes perquè són les úniques que les poden complir.
A part de la barrera d’entrada (efecte de xarxa) ja mencionada podem també veure un precedent en la protecció de dades (RGPD): les grans empreses van dedicar milions a adaptar-s’hi i, lluny de perdre el control, van consolidar el seu domini perquè les petites empreses no podien assumir el cost legal. Amb la verificació d’edat passa exactament el mateix.
Situació legislativa actual
L’ofensiva legislativa s’ha accelerat globalment i afavoreix aquest escenari:
A l’Unió Europea l’estratègia de la Comissió Europea d’impulsar el Digital Identity Wallet (Wallet d’Identitat Digital) i les recomanacions de verificació d’edat obligatòries per a plataformes sota la Digital Services Act (DSA) preparen el terreny per a una xarxa 100% identificada.
Al Estats Units i Regne Unit les lleis estatals i iniciatives legislatives per exigir verificació biomètrica o de DNI per a xarxes socials i contingut adult estan forçant el mercat a adoptar estàndards d’identitat digital única.
Ens trobem davant d’una situació on la bandera de la protecció dels menors s’alinea de manera gairebé perfecta amb els interessos financers de les Big Tech: el requisit legal de verificar l’edat destrueix l’anonimat a la xarxa2, augmenta les barreres d’entrada per a nous competidors i converteix la base d’usuaris de les grans plataformes en una base de dades d’identitats reals hipermonetitzable.
- Els polítics empenyen aquesta normativa per una barreja de pressió social, oportunitat política i la necessitat de donar respostes fàcils a problemes complexos (val a dir: ràpid i malament). Si bé la narrativa oficial és la protecció dels menors, analitzant les dinàmiques del poder i la política, veiem els motius profunds que expliquen aquesta febre legislativa global:
Rendiment electoral de la causa infantil
En política, pocs temes generen un consens tan absolut com la protecció dels nens. Oposar-se a aquestes lleis és electoralment molt perillós. Si un polític vota en contra argumentant la privacitat o l’anonimat a la xarxa, el titular de l’oposició serà immediatament: El partit X vota en contra de protegir els menors de la pornografia o l’assetjament.
La preocupació dels pares per l’accés primerenc al porno, el cyberbullying o l’addicció a les pantalles és real i creixent. Prometre una solució de control d’edat és una mesura molt tangible que ven bé en campanya electoral.
Recuperació de la sobirania perduda (control de la xarxa)
Durant dues dècades, els estats i els governs han vist com el control de la informació, el debat públic i la seguretat se’ls escapava de les mans en favor d’internet i de les empreses nord-americanes.
L’anonimat a la xarxa ha estat un dels grans mals de cap per als governs, ja que dificulta la fiscalització, el control de la informació i la identificació d’usuaris. Exigir identificació per edat és la forma més acceptada socialment de posar fi a l’anonimat a internet sense que sembli una mesura d’estat policial.
Un cop s’estableix la infraestructura per verificar qui és qui a internet (ja sigui mitjançant DNI digital o la Wallet europea), el govern guanya una capacitat de regulació i control sense precedents sobre qualsevol contingut.
Esperança en la solució màgica (tech-fix)
Davant de problemes socials extremadament complexos (la manca d’educació sexual, la salut mental dels adolescents o la crisi de les cures), els polítics tenen la temptació de buscar una solució tecnològica ràpida.
A molts legisladors no els importa tant que la mesura sigui 100% eficaç, sinó que existeixi: l’Estat i les empreses es renten les mans. És molt més fàcil, ràpid i visible aprovar una llei que obligui a posar un filtre d’edat que no pas invertir milions d’euros en reformar el sistema educatiu, formar els professors o donar suport a les famílies. Permet als governs dir: Nosaltres ja hem fet la nostra feina fent la llei, si els joves se la salten (amb una VPN, per exemple), ja és responsabilitat dels pares o de les empreses.
També, com passa amb els controls dels aeroports, moltes d’aquestes mesures funcionen com una il·lusió de control que calma l’opinió pública, tot i que qualsevol persona iniciada sap com esquivar-la.
Pressió dels lobbies tradicionals i de mitjans
A més de les Big Tech, hi ha altres grups d’interès que pressionen fortament els polítics:
Els mitjans de comunicació tradicionals: Veuen en la regulació de les plataformes una manera de restar poder i audiència a xarxes com TikTok o Instagram, obligant-les a jugar amb regles tan estrictes com les de la televisió o la premsa.
Empreses de verificació d’identitat (RegTech): Existeix un sector industrial emergent que es dedica exclusivament a desenvolupar programari de reconeixement facial, validació de documents i identitat digital. Aquestes empreses fan un lobby intens als parlaments per convertir els seus productes en un requisit legal obligatori.
Per als polítics, la verificació d’edat és la combinació perfecta: els fa semblar protectors de la infància davant dels electors, els permet recuperar el control sobre el territori d’internet i els ofereix una resposta fàcil a un problema d’enorme complexitat social. ↩︎ - L’anonimat a la xarxa és l’elefant a la habitació que qualsevol persona amb uns coneixements mínims de tecnologia veu a la primera. De fet, la història d’internet demostra una vegada i altra que la tecnologia sempre va uns quants passos per davant de la legislació.
Ens trobem davant del que en l’àmbit tecnològic es coneix com el fenomen del Whack-a-Mole (el joc de picar al talp): tan bon punt el govern posa un límit, surten mil maneres de saltar-se’l. Aquí tenim les principals dreceres que els joves ja fan servir o faran servir de manera massiva:
Eines que fan inútil el control geogràfic
Xarxes Privades Virtuals (VPN): És la drecera més elemental. Amb una VPN gratuïta o de pocs euros, un adolescent pot fer veure que es connecta des d’un país on la llei no s’aplica o no és tan estricta. Ja s’ha vist als EUA: quan estats com Utah o Texas van aprovar lleis de verificació d’edat per a webs d’adults, les cerques i descàrregues de VPNs en aquells estats es van disparar un 300-500% en qüestió d’hores.
Navegadors alternatius i xarxes descentralitzades: L’ús de navegadors com Tor o d’eines que xifren el trànsit fa que identificar l’origen o l’edat de l’usuari sigui tècnicament impossible per a les plataformes convencionals.
Migració cap al mercat negre digital
Quan es bloqueja o es complica l’accés a les plataformes mainstream (les que sí que compleixen la llei per por a les multes), el consum no desapareix: es desplaça (aquest fenomen capitalista es compleix més sovint que el mercat s’autoregula). Els joves deixaran d’utilitzar els serveis oficials i passaran a servidors de Discord no moderats, canals de Telegram, fòrums alternatius o plataformes allotjades en països fora de la jurisdicció europea o nord-americana.
Això genera l’efecte contrari al desitjat. En lloc de navegar per entorns controlats i amb certs filtres (com YouTube o Instagram), se’ls empeny cap a zones d’internet molt més fosques, sense cap mena de moderació de continguts, amb risc d’infecció per virus o directament xarxes d’assetjament.
Tràfic d’identitats i enginy social
Des de fer servir el mòbil dels pares o germans grans, fins a la utilització de fotos de DNIs trobats a la xarxa, passant per programes d’intel·ligència artificial que generen cares o documents falsos capaços de burlar el reconeixement facial bàsic. I si hi ha demanda es crearà oferta: un mercat secundari on usuaris majors d’edat creen i venen comptes verificats a menors per uns pocs diners.
En definitiva, s’intenta posar portes al camp i l’únic que s’aconsegueix és que els joves adquireixin competències digitals d’evasió ràpidament, mentre que la ciutadania general perd privacitat pel camí. ↩︎
Deixa un comentari…