Aquelles regles del joc fixades en la foscor de la postguerra han evolucionat fins a esdevenir els grans reptes estructurals, socials i ecològics de la Catalunya d’avui. El que va començar com una drecera financera per blanquejar capitals i salvar un règim aïllat ha acabat mutant en un monocultiu econòmic i immobiliari que tensiona el benestar dels ciutadans i l’equilibri del territori.
Avui en dia, ens trobem davant de quatre grans crisis derivades directament d’aquell pecat original:
Crisi d’habitatge i dret a la ciutat
La trama històrica on el totxo és una mina d’or i un refugi opac per a grans capitals s’ha sofisticat amb els anys. Avui ja no parlem de xalets per a exmilitars alemanys, sinó de fons d’inversió internacionals, fons voltor i plataformes de lloguer de curta durada que buiden els barris de veïns.
Els preus de lloguer i compra han assolit màxims històrics, expulsant les generacions més joves de les seves pròpies localitats. El sòl i l’habitatge ja no es veuen com un dret social o un lloc per viure, sinó exactament com els veien els promotors dels anys quaranta: un actiu financer especulatiu altament lucratiu.
Col·lapse ecològic i gestió dels recursos
L’urbanisme a la carta dels inicis va ignorar completament els límits biofísics del nostre entorn. En l’actualitat, la crisi climàtica ens posa davant del mirall d’aquella irresponsabilitat històrica.
En els recurrents episodis d’emergència per sequera, la priorització dels recursos hídrics genera fortes tensions socials. Ens trobem amb situacions on s’apliquen restriccions severes al consum domèstic o a la pagesia mentre els grans complexos hotelers, les piscines de les urbanitzacions de costa i els camps de golf continuen consumint milers de litres per salvar la campanya turística.
La trampa del monocultiu econòmic i la precarietat laboral
La dependència que es va crear durant el franquisme (feina ràpida a la construcció i els serveis a canvi de pau social) ha esdevingut una rèmora per l’estructura productiva actual.
El sector vinculat al turisme de masses genera llocs de treball de poc valor afegit, estructurats en la temporalitat, la subcontractació i els sous baixos. Aquesta dependència asfixia la diversificació econòmica, col·locant el país en una situació de feblesa extrema davant de qualsevol crisi global.
La fractura social: del silenci a la protesta activa
Si a la postguerra l’empresari estranger o el promotor immobiliari eren vistos com a figures intocables que portaven el progrés a comunitats empobrides, avui la percepció ha canviat radicalment. Hem passat de la subordinació agraïda a la contestació activa als carrers.
Com es pot apreciar en les creixents mobilitzacions ciutadanes a Barcelona, Girona o les Illes Balears, la població ha començat a organitzar-se de manera massiva. Les protestes ja no demanen simplement gestionar millor els fluxos, sinó aplicar un decreixement turístic real i urgent per recuperar el control de l’espai públic, els recursos naturals i la dignitat de la vida quotidiana.
Un futur molt negre
Per trencar amb aquesta inèrcia històrica que fa vuitanta anys que s’arrossega, els pedaços reguladors a curt termini no porten enlloc. Cal un canvi de rumb estratègic molt més contundent, un canvi que no vindrà de dalt, perquè des dels cims no s’atenen les reclamacions del poble, només s’escolten per si cal militaritzar més els carrers.
Cal repensar el model productiu: Diversificant l’economia cap a sectors industrials d’alt valor afegit, la recerca, la transició energètica i la sobirania alimentària, deslligant el nostre èxit econòmic del recompte de milions de visitants anuals.
Cal posar fre a la mercantilització de la llar: Recuperant l’habitatge com un bé comú protegit mitjançant l’extinció de llicències de pisos turístics en zones tensionades i la creació d’un parc públic de lloguer realment significatiu.
Cal recuperar la governança del territori: Entenent que la riquesa d’un país no es mesura en el compte de resultats de la patronal hotelera, sinó en la capacitat dels seus veïns de poder viure, treballar i envellir dignament al mateix lloc on han triat construir la seva llar.
Enfilall
Deixa un comentari…