L’adopció o l’alineament amb ideologies d’extrema dreta o feixistes resulta estratègicament contraproduent per al moviment independentista català per motius estructurals, geopolítics i sociològics.
Aïllament internacional
L’estratègia històrica del sobiranisme català ha estat apel·lar a la Unió Europea i als valors democràtics occidentals (drets humans, autodeterminació, dret internacional). Una deriva feixista o d’extrema dreta tanca automàticament qualsevol porta de reconeixement o simpatia a l’estranger, ja que les institucions europees i la diplomàcia internacional prioritzen la protecció de l’estabilitat democràtica.
Fins i tot en un escenari internacional més escorat cap a la dreta radical, el càlcul estratègic per al sobiranisme català continuaria sent altament desavantatjós per tres motius geopolítics:
I. Els sobiranismes d’extrema dreta prioritzen la immutabilitat de les fronteres estatals
L’extrema dreta europea i global (des de la d’Orban a Hongria fins als moviments de dreta sobiranista a França, Itàlia o Alemanya) es fonamenta en la defensa de l’Estat-nació tradicional i la sobirania estatal centralitzada. Per definició, aquests moviments tenen una aversió natural als processos d’autodeterminació o secessió interna, ja que senten un precedent perillós per a la integritat territorial dels seus propis estats.
II. La solidaritat entre forces d’extrema dreta afavoreix l’Estat establert
En la geopolítica europea, les aliances de l’extrema dreta internacional tendeixen a connectar amb els seus homòlegs estatals (com Vox a Espanya o moviments similars). En cas de conflicte territorial, les forces de dreta radical d’altres països s’alinearan de manera pràcticament automàtica amb l’estat central o mantenidors de l’ordre constitucional per defensar la unitat nacional davant del que perceben com a fragmentació.
III. Pèrdua de xarxa de suport real sense guanyar-ne una de nova
Si el moviment català adoptés postulats feixistes o d’extrema dreta perdria immediatament el suport dels seus aliats tradicionals a l’estranger (partits liberals, verd, d’esquerra democràtica, sobiranismes progressistes com el d’Escòcia i entitats de drets humans). Però no guanyaria el suport de la nova dreta radical internacional, ja que aquesta prioritza les relacions entre estats rellevants i, com s’ha dit, la protecció del statu quo territorial.
Per tant, tot i que el panorama internacional estigui canviant, la naturalesa ideològica de la dreta radical fa que la secessió o autodeterminació d’una minoria nacional sigui una causa que no encaixa en la seva agenda política, deixant el moviment en un aïllament doble.
Trencament de transversalitat i majoria social
L’independentisme necessita sumar una majoria inapel·lable per mantenir la seva legitimitat. L’adopció de postulats feixistes o d’extrema dreta genera una divisió interna insuperable, expulsant automàticament els sectors progressistes, d’esquerres, liberals i de centre democràtic, i dinamitant la capacitat de construir majories àmplies.
Pèrdua de legitimitat moral davant l’Estat
Un dels grans arguments del sobiranisme ha estat la defensa de la democràcia i la crítica a les manques democràtiques de l’Estat espanyol. Si el moviment adopta pràctiques o idees autoritàries, perd la superioritat moral i valida el discurs dels seus opositors, facilitant que l’Estat justifiqui la repressió o la manca de negociació davant la comunitat internacional.
Incompatibilitat amb la realitat demogràfica i social
La societat catalana contemporània és plural, diversa i multicultural. Un projecte d’estat basat en l’exclusió, l’etnonacionalisme o l’autoritarisme aliena grans capes de la població (com la població immigrant o la descendència), convertint la independència en un projecte amenaçador per a la convivència interna en lloc d’un projecte d’inclusió o millora social.
Quan un projecte d’autodeterminació passa d’un model d’adscripció cívica i democràtica a un d’etnonacionalista o d’extrema dreta, genera automàticament una oposició interna massiva, un bloc social d’inadaptats o directament hostils al nou projecte d’estat.
Alienació de sectors claus: En una societat on un percentatge molt alt de la població té orígens migratoris (ja sigui d’altres punts d’Espanya o de fora d’Europa), un discurs d’exclusió fa que aquests col·lectius percebin la independència com una amenaça directa als seus drets, estatus o convivència.
Militarització del conflicte intern: Aquesta part de la població deixa de veure el debat sobiranista com una discussió sobre gestió política i passa a veure’l com una qüestió de supervivència. Això porta a organitzar-se en contra de la ruptura, facilitant que l’Estat central utilitzi aquesta divisió per justificar intervencions directes en nom de la protecció de les minories o de l’ordre públic.
Cap projecte de construcció estatal pot prosperar si una part significativa de la seva pròpia ciutadania opera com una força de resistència interna que no reconeix la legitimitat de les noves institucions.
Per tant, l’etnonacionalisme o l’autoritarisme no només resten vots, sinó que transformen una part de la mateixa societat en un actor refractari i organitzat en contra, fent ingovernable el territori abans, durant i després d’una hipotètica ruptura1.
Vulnerabilitat en la confrontació de poder
En un enfrontament de tipus autoritari o de força bruta, un moviment d’alliberament nacional sense exèrcit ni estructures d’estat coercitives sempre estarà en desavantatge enfront d’un Estat consolidat. La força de l’independentisme recau en la mobilització civil, la desobediència pacífica i la legitimitat democràtica; renunciar a aquests elements per adoptar el terreny de la força o l’autoritarisme el deixa sense eines efectives de victòria.
En resum, l’extrema dreta o el feixisme redueixen la base social del moviment, destrueixen la seva projecció internacional i anul·len la principal eina de legitimitat que té un moviment d’autodeterminació sense estat propi: la democràcia.
- Els moviments d’independència que han tingut èxit a l’hora d’incorporar poblacions demogràficament heterogènies o amb orígens diversos han hagut de dissenyar estratègies de cohesió molt clares. L’objectiu principal ha estat sempre evitar que una part de la població percebi el nou estat com una amenaça o una eina de dominació d’un grup sobre un altre.
Històricament, la gestió d’aquesta diversitat per evitar fracturar la societat s’ha articulat a través de quatre grans models:
Model de nacionalisme cívic i dret de sòl (Canadà / Quebec)
El sobiranisme quebequès dels anys 80 i 90, liderat per figures com René Lévesque, va haver de fer front a una societat cada vegada més diversa per la immigració angloparlant i internacional. Es va passar d’un concepte d’identitat basat en la sang o l’origen francocanadenc a una identitat basada en el territori, la llengua comuna com a eina d’integració (Llei 101) i l’adhesió a valors democràtics.
El mecanisme de cohesió va ser definir que és quebequès qui viu i treballa a Quebec, oferint serveis públics de qualitat i drets socials garantits per a tots els residents independentment del seu origen, convertint el projecte d’estat en una promesa de millora del benestar general.
Model de garanties multinacionals i drets lingüístics (Finlàndia)
Quan Finlàndia es va independitzar de l’Imperi Rus el 1917, comptava amb una minoria sueca històrica que controlava gran part de l’economia i l’administració, el que generava un fort risc de conflicte intern.
En lloc d’imposar un estat monolingüe o d’excloure la minoria sueca, la nova República de Finlàndia va establir des del primer moment el bilingüisme oficial a la Constitució (finès i suec) i va atorgar un estatut d’autonomia especial a les illes Åland (de majoria sueca). La cohesió es va assolir convertint la minoria potencialment hostil en un actor amb drets blindats dins del nou estat, neutralitzant el risc que actuessin com una oposició interna o busquessin el suport de Suècia.
Construcció d’una identitat inclusiva postcolonial (Singapur)
En independitzar-se el 1965, Singapur era una illa amb
una barreja de població xinesa (majoritària), malaia i índia, amb fortes tensions ètniques i religioses prèvies. El govern de Lee Kuan Yew va imposar una política de neutralitat ètnica absoluta. Es van establir quotes d’habitatge públic obligatòries perquè cap barri fos un gueto d’una sola ètnia i es va triar l’anglès com a llengua neutral de treball i administració, al costat del reconeixement de les quatre llengües oficials.
Cap grup ètnic va sentir que l’Estat pertanyia en exclusiva a un altre. La legitimitat de l’Estat es va basar en la meritocràcia, la seguretat i el desenvolupament econòmic compartit.
El Pacte de Drets Cívics en processos de transició (Irlanda del Nord / Acord de Divendres Sant)
Tot i no ser un procés d’independència clàssic, la resolució del conflicte sobiranista a Irlanda del Nord és un dels exemples moderns més clars de gestió de la diversitat. L’estratègia es va basar en reconèixer la doble identitat de la població. Qualsevol persona nascuda a Irlanda del Nord té dret a la nacionalitat britànica, irlandesa o a totes dues.
En cas d’un canvi de sobirania futur, l’acord preveu que les institucions han de mantenir la neutralitat rigorosa, la paritat de drets lingüístics i socials, i la representació garantida per a la minoria que no hagi votat a favor de la unificació.
Lliçó teòrica dels processos d’èxit
L’evidència històrica mostra que cap procés d’autodeterminació ha aconseguit estabilitat si s’ha basat en l’exclusió o en la reducció dels drets de qualsevol segment de la seva població. La cohesió social s’ha aconseguit quan el projecte d’estat s’ha ofert com un pacte d’adhesió voluntària i de millora de condicions de vida per a tots els residents del territori, independentment de la seva llengua, origen o sentiment identitari inicial. ↩︎
Deixa un comentari…