L’independentisme màgic és la formulació política sorgida d’una determinada classe social, però no exclusiva d’aquesta, que intenta fer una revolució política de ruptura sense assumir els costos, els riscos ni la violència inherent a la destrucció d’un ordre estatal.
Es caracteritza per una base sociològica al·lèrgica al risc, una estratègia màgica inspirada en els mites de la democràcia neoliberal1 i unes fantasies recurrents, també màgiques, sobre el funcionament del poder2. La projecció de desitjos sobre la realitat i l’assumpció de quimeres irracionals substitueixen l’anàlisi de la correlació de forces per la voluntat moral.
Base sociològica: petita burgesia i aversió al risc
Per entendre les limitacions d’aquest moviment, analitzem primer el perfil socioeconòmic de la seva base principal:
Patrimoni i posició social a protegir: A diferència dels moviments d’alliberament nacional de base obrera o camperola (que sovint no tenien res a perdre excepte les seves cadenes), la petita burgesia catalana disposa de propietats, estalvis, negocis, llocs de treball a la funció pública o carreres professionals consolidades.
Aversió estructural al conflicte obert: Aquesta classe social té una necessitat inherent d’estabilitat jurídica i pau social per al seu funcionament diari. La idea d’una paràlisi econòmica sostinguda, de la fallida del sistema bancari o de la pèrdua d’accés als mercats europeus genera un pànic real que bloqueja qualsevol acció disruptiva de llarg abast.
El pacifisme com a dogma i com a escut: El compromís amb la no-violència no es va estructurar com una tàctica de resistència civil agressiva (estil xarxa de desobediència de Martin Luther King o la lluita no-violenta de la Revolució dels Cedres), sinó com un escut moral per evitar la confrontació física amb els cossos policials i justificar la retirada en el moment en què l’Estat va apujar el cost de la repressió3. Una excusa.
La Gran Estratègia Màgica Independentista
Un full de ruta fonamentat en una lectura completament errònia de la psicologia, les prioritats i la naturalesa de l’Estat espanyol, atribuint-li unes febleses i uns incentius que directament no existien.
Mite de la pressió social i la massa crítica
Es va donar per fet que treure dos milions de persones al carrer de manera sostinguda obligaria qualsevol govern democràtic a seure a negociar per pura saturació.
Per a un Estat, la manifestació pacífica (per massiva que sigui) és un problema de ordre públic o de gestió mediàtica, no un problema d’existència. Un Estat fort pot ignorar indefinidament la protesta del carrer si aquesta no es tradueix en una pèrdua real del control del territori o en la incapacitat de fer complir les seves lleis. L’Estat va calcular, encertadament, que la mobilització tenia un sostre i que el temps jugava a favor del seu desgast.
Mite de la por a la fallida econòmica o al caos financer
Es teoritzava que una declaració d’independència o la inestabilitat a Catalunya (que representa prop del 19% del PIB espanyol) provocaria pànic als mercats, faria pujar la prima de risc i forçaria el govern central, la banca i la Unió Europea a intervenir per evitar el rescat d’Espanya.
Es va infravalorar completament el mecanisme de protecció del Banco Central Europeu (BCE) i la capacitat de l’Estat per protegir el sistema financer. En qüestió d’hores, l’Estat va facilitar el canvi de seu social i fiscal de les grans entitats bancàries i empreses (via decret llei d’urgència), neutralitzant el xantatge econòmic i traslladant el pànic financer directament a la mateixa societat catalana. L’Estat va demostrar que estava disposat a assumir un cost econòmic temporal greu abans de cedir un sol centímetre de sobirania.
Mite de la imatge internacional i el prestigi democràtic
Aquest va ser, potser, el càlcul més naïf: pensar que l’amenaça de quedar malament davant el món, les fotos de càrregues policials o la pèrdua de reputació democràtica frenarien l’ús de la força.
En la realitat de les relacions internacionals, la integritat territorial i la seguretat jurídica estan infinitament per sobre de la reputació d’imatge. Cap estat de la UE ni cap potència occidental va prioritzar la foto de les caràcters policials del 1-O per sobre de l’estabilitat d’un membre de la nomenclatura europea i de la OTAN. Per a qualsevol Estat, el cost de la mala premsa és un peatge temporal i assumible; el cost de la secessió d’una part del seu territori és irreversible i inassumible.
L’error conceptual de fons
L’independentisme màgic va analitzar l’Estat espanyol des de la mentalitat d’una empresa o d’un actor postmodern, pensant que funcionava exclusivament per criteris de cost-benefici econòmic, reputació de marca i gestió de xarxes socials.
Es va oblidar que els Estats nacions moderns són, en la seva essència última, estructures de poder clàssiques regides per la lògica de la sobirania, el monopoli de la força i la preservació del seu propi territori com a bé suprem indivisible. Quan un Estat percep una amenaça existencial, cancel·la el càlcul de costos secundaris (imatge, mercats o pau social) i activa tots els recursos de la seva maquinària per suprimir-la.
Les Grans Fantasies Màgiques Independentistes
L’estratègia màgica es va sostindre sobre quatre mites que van col·lapsar a la tardor de 2017:
1. Fantasia del legalisme i de la llei a la llei
Es va vendre la idea que es podia passar de l’autonomia a la independència mitjançant la publicació de lleis al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) sense tenir la capacitat de fer-les complir sobre el territori.
Es va confondre el dret amb el poder. Una llei només és efectiva si la institució que la promulga té la capacitat de cobrar impostos, controlar la policia, gestionar les fronteres i jutjar els qui la incompleixen. Invocar el dret internacional o la legitimitat del referèndum sense un aparell de coacció al darrere no té cap efecte pràctic davant un Estat que aplica el seu codi penal.
2. Fantasia de la mediació internacional i la UE
Aquest discurs basava la seva victòria en la creença que la Unió Europea intervenia per principis democràtics humans quan un Estat membre reprimia una població pacífica.
Es va ignorar la naturalesa de la UE com un club d’Estats sobirans dissenyat per protegir la integritat i l’estabilitat dels seus membres. Cap potència internacional reconeix un nou Estat si aquest no té el control efectiu del territori o si el reconeixement no respon als seus propis interessos geopolítics directes.
3. Fantasia del post-materialisme i la revolució festiva
Concebre la mobilització política com un acte dominical, d’ambient familiar, gairebé estètic (cadenes humanes, concert de xiulets, gigafotografies), on l’exhibició de majories socials en un entorn urbà obligaria l’Estat a negociar.
La protesta festiva no genera cap cost econòmic o estructural directament inassumible per a un Estat. Els Estats no cedeixen sobiranies per pressió d’imatge si el cost de cedir és infinitament superior al cost de la mala premsa internacional.
4. Fantasia del bluf o l’esquer de negociació
La creença per part dels líders polítics de la petita burgesia que la declaració d’independència no s’havia d’executar realment, sinó que servia com a mesura de pressió extrema per obligar el govern central a posar-se a una taula de negociació per acordar un referèndum o un pacte fiscal.
L’Estat va llegir perfectament que no hi havia un pla posterior a la declaració ni la voluntat d’assumir un control territorial per la força. En veure el bluf, l’Estat no va negociar; va aplicar l’article 155 i la via judicial.
Resum de les limitacions estructurals
Perquè un moviment sobiranista d’aquesta naturalesa assolís la independència en les condicions existents, li haguessin calgut elements dels quals mancava (i manca) estructuralment:
| Requisit per a una ruptura real | Realitat de l’independentisme màgic |
| Control territorial i d’infraestructures | Dependència absoluta de les forces de seguretat i administració de l’Estat. |
| Disposició a assumir costos personals i econòmics greus | Por a la pèrdua de patrimoni, feina o penes de presó perllongades. |
| Finançament i sobirania econòmica | Dependència del crèdit de la banca privada i dels fons de liquiditat de l’Estat (FLA). |
| Capacitat de paràlisi econòmica sostinguda | Vagues o talls de carreteres limitats a poques hores per no perjudicar el comerç local. |
| Poder coercitiu o d’autodefensa | Rebuig ideològic i pràctic a qualsevol forma de resistència no-pacífica o de xoc. |
L’independentisme màgic va servir com un gran mecanisme de cohesió social i d’il·lusió col·lectiva per a la classe mitjana catalana durant una dècada, però va trobar el seu límit insuperable en xocar contra la naturalesa real del poder estatal: el monopoli de la força i la determinació per utilitzar-la.
- L’independentisme màgic beu directament dels mites de la democràcia liberal postmoderna, fonamentada en una visió idealitzada, gairebé religiosa, del que és i com funciona un Estat de dret al segle XXI. Aquest discurs va agafar els valors teòrics i les proclames de la democràcia occidental i els va confondre amb les regles del joc del poder real.
Els quatre mites democràtics que van estructurar la fantasia
1. El mite de les urnes com a força mística (el vot ho pot tot)
L’independentisme màgic va elevar el vot a la categoria d’un poder absolut, gairebé màgic, capaç de modificar la realitat física i jurídica per la seva sola existència. La fantasia dicta que que si un poble vota majoritàriament una opció, la mateixa existència d’aquest mandat democràtic obliga l’Estat a acatar-lo o al món a reconèixer-lo.
La democràcia liberal no funciona per principis morals purs, sinó per principis constitucionals. Les urnes només tenen poder efectiu si estan emparades per l’aparell d’un Estat que en valida i n’aplica el resultat. L’Estat espanyol va oposar la subjecció a la llei (la Constitució) a la voluntat popular, i en el marc d’un Estat modern, la llei sostinguda per la policia sempre s’imposa a la voluntat d’un cens paral·lel.
2. El mite del món democràtic i la Unió Europea com a àrbitres morals
Es va assumir que les institucions europees eren temples de la democràcia i dels drets humans que intervindrien per defensar uns ciutadans pacífics enfront d’un Estat que no els deixava votar. Es va creure en una jerarquia internacional on els valors democràtics teòrics estan per sobre de la sobiranies estatals.
La Unió Europea és un club intergovernamental de protecció mútua entre Estats sobirans, no un tribunal de justícia poètica. La prioritat de la UE és l’estabilitat dels seus membres, la seguretat jurídica i l’ordre financer. El principi de no ingerència en els afers interns d’un Estat membre sempre ha passat per sobre de qualsevol dret a l’autodeterminació que no estigui reconegut explícitament pel mateix Estat.
3. El mite que la democràcia ha eliminat la violència de la política
Es va metabolitzar el discurs que, en l’Europa del segle XXI, la violència d’Estat havia quedat obsoleta i que cap govern europeu s’atreviria a utilitzar la força física, la presó o el lawfare contra un moviment pacífic. Es va confondre el període de pau social i benestar d’Europa amb la desaparició de la naturalesa coercitiva de l’Estat.
Com recordava el sociòleg Max Weber, l’Estat es defineix precisament per tenir el monopoli de la violència legítima. La democràcia liberal no renuncia a l’ús de la força; simplement la reserva per als moments en què es qüestiona el seu propi fonament (la integritat territorial i el sistema constitucional). Quan el desafiament és real, l’Estat democràtic actua amb la mateixa duresa que qualsevol Estat històric.
4. El mite del diàleg com a imperatiu moral
Es va defensar de manera reiterada que en democràcia es pot parlar de tot i que la negativa a negociar d’un govern el deslegitimava automàticament fins al punt de fer-lo caure. Es creia que el diàleg és una obligació de la qual l’Estat no pot fugir sense autodestruir-se reputacionalment.
El diàleg en política només es produeix quan dues parts tenen una força equivalent o quan a la part fort li convé negociar per reduir costos. Un Estat no te la necessitat de negociar sobre la seva pròpia dissolució si té la capacitat de desactivar el rival mitjançant el codi penal i la policia.
En resum, l’independentisme de base petit burgesa va projectar una visió infantil de la democràcia occidental. Va creure que vivia en un món de regles post-nacionals on les idees s’imposaven pel seu valor debatut en un fòrum moral, quan en realitat vivia en un món d’Estats nació clàssics que protegeixen les seves fronteres i el seu poder amb tota la duresa que calgui.
Aquesta fe en els mites de la democràcia va ser el sedant perfecte: va permetre fer creure a la població que la independència era una qüestió d’anar a votar i protestar amb un somriure, estalviant-los la incòmoda realitat que cap independència s’ha aconseguit mai sense un xoc de poder material sostingut i d’alt cost. ↩︎ - Aquestes idees s’adscriuen de manera directa a l’idealisme de les relacions internacionals (en la seva versió més degradada) i al liberalisme institucionalista o postmodern. A nivell de teoria política, el pensament independentista d’aquesta darrera dècada ha estat una barreja de tres escoles d’enquadrament teòric:
1. L’idealisme i el constructivisme naïf
Aquesta corrent assumeix que la política internacional es regeix per principis morals, valors universals i el dret internacional, en lloc de per interessos de poder.
Postulat idealista: Creure que la legitimitat democràtica, els drets humans o la imatge pública són suficients per obligar els actors polítics a actuar.
L’error a Catalunya: Invocació constant del dret a l’autodeterminació o dels tractats europeus com si fossin tribunals de justícia divina, oblidant que el dret internacional és només una codificació dels acords entre els Estats guanyadors o forts.
2. Liberalisme institucionalista i política de procediment
Aquesta escola considera que les institucions, la negociació, la transacció econòmica i el procediment legal han d’estar per sobre de la força i de la sobiranies clàssiques.
Postulat liberal: En el món globalitzat, els conflictes ja no es resolen amb la força o la coacció, sinó mitjançant el pacte, el comerç, la diplomàcia i la cerca del consens win-win.
L’error a Catalunya: Tractar l’Estat com si fos una empresa o un soci comercial que cedirà si se li ofereix una sortida negociada o un pacte fiscal, ignora que la integritat territorial no és una mercaderia subjecta a negociació mercantil.
3. Post-estructuralisme i política del relat (postmodernisme)
Aquesta influència (molt pròpia de les elits culturals i mediàtiques de la petita burgesia) sosté que la realitat es construeix a través del discurs, del relat i dels símbols.
Postulat postmodern: Si controlem el discurs, si tenim la raó moral i fem una campanya de comunicació internacional impecable, la realitat canviarà.
L’error a Catalunya: Creure que la independència es podia declarar o construir simbòlicament al parlament (o al DOGC) sense el control fàctic de les fronteres, la policia o el territori. Va ser la victòria del relat sobre la matèria.
L’antítesi oblidada: el realisme polític (Realpolitik)
Totes aquestes escoles idealistes i liberals topen frontalment contra el realisme polític (des de Tucídides i Maquiavel fins a Thomas Hobbes o Max Weber). Per als realistes, les idees anteriors són fum, ja que en una política de ruptura només compten tres coses:
El poder material: La capacitat de controlar la violència, la gestió del territori i els recursos econòmics.
L’interès nacional d’Estat: Els Estats no actuen per moral o democràcia, sinó per la seva pròpia supervivència i conservació del poder.
La correlació de forces: La negociació només existeix quan la capacitat de fer dany del rival és tan alta que fa que cedir sigui menys costós que lluitar.
L’independentisme màgic va pretendre fer una revolució de ruptura amb les eines conceptuals de l’idealisme i del liberalisme postmodern, en un món que estava (i està) regit estrictament per la Realpolitik. ↩︎ - Les diferències entre la desobediència civil teòrica i pràctica de Martin Luther King Jr. i la no-violència promulgada per l’independentisme màgic són profundes. Tot i compartir l’absència d’armes o de violència física directa, responen a filosofies, tàctiques i disposicions al sacrifici completament oposades.
No-violència segons Martin Luther King: coacció, sacrifici i disrupció
Per a Martin Luther King, la no-violència no era un mecanisme per evitar el conflicte, sinó una eina per provocar-lo de manera controlada i obligar el poder a negociar o cedir. King definia la desobediència civil com una acció directa dissenyada per crear una crisi i una tensió dramàtica que fessin impossible mantenir l’statu quo. No buscava agradar a l’opressor ni evitar la confrontació, sinó bloquejar l’activitat econòmica i social (com el boicot als autobusos de Montgomery o la paràlisi comercial a Birmingham).
Un dels pilars de la teologia política de King era la disposició a assumir el càstig. L’activista desafiava una llei injusta i acceptava anar a la presó o rebre violència policial sense reaccionar de la mateixa manera, precisament per posar en evidència la brutalitat del sistema i fer inassumible el cost moral i polític per a l’Estat. Això requeria un entrenament intens per resistir la violència física, els gasos lacrimògens, les pèrdues de feina i els arrestos massius sense retirar-se de la línia de protesta.
No-violència segons l’independentisme màgic: escut moral i prevenció del dany
En l’independentisme de base petit burgesa, la no-violència es va redefinir com una actitud ètica passiva, enfocada a protegir el benestar i la seguretat dels participants (no-violència com a escut i autojustificació). El pacifisme del moviment es va utilitzar principalment per establir una superioritat moral sobre l’Estat (som gent de pau) i com a argument per esperar una intervenció o mediació internacional.
Quan l’Estat va fer ús de la força o de la via penal, la resposta no va ser l’aprofundiment de la desobediència o la saturació de les presons, sinó la retirada o el retorn a vies institucionals per evitar costos personals o patrimonials majors. Les accions es van dissenyar per no alterar de manera permanent la vida quotidiana, l’economia ni el patrimoni dels mateixos manifestants. Van predominar les mobilitzacions de cap de setmana o aturades simbòliques de poques hores que no generaven una crisi d’Estat real.
L’enfocament de King feia servir el cos i la llibertat personal com a moneda de canvi per forçar la transformació política; l’independentisme màgic va pretendre aconseguir la ruptura sense posar aquesta moneda sobre la taula. ↩︎
Deixa un comentari…