La interconnexió econòmica mundial no sempre genera pau o simetria, sinó que sovint crea noves i poderoses formes de vulnerabilitat i domini geopolític.
Tradicionalment, la teoria de les relacions internacionals (especialment el liberalisme) defensava que la globalització i la interdependència econòmica reduïen els conflictes perquè feien que la guerra fos massa costosa.
Farrell i Newman1 afirmen que les xarxes globals de la globalització són profundament asimètriques i estan altament centralitzades. Els estats que tenen jurisdicció sobre els nodes centrals d’aquestes xarxes poden armar (weaponize) aquesta posició per tal d’espiar els seus rivals o exercir coaccions coercitives sobre ells.
Els dos mecanismes del poder estructural
Existeixen dos efectes o mecanismes principals a través dels quals un estat pot utilitzar una xarxa global com a arma:
L’efecte panòptic (The Panopticon Effect)
Es basa en la capacitat de vigilància i recol·lecció d’informació. Quan una xarxa global està centralitzada, gairebé tota la informació o els fluxos passen per un únic punt o node central. L’estat que controla aquest node pot mapejar, rastrejar i interceptar fluxos d’informació crucials sobre el comerç, les finances o les comunicacions d’altres actors per obtenir un avantatge informatiu estratègic massiu sense que els adversaris se n’adonin immediatament.
L’efecte coll d’ampolla (The Chokepoint Effect)
Es basa en la capacitat de bloqueig i exclusió. Si un estat controla un node clau pel qual tothom ha de passar necessàriament per operar a nivell global (un coll d’ampolla), pot amenaçar de tallar l’accés a aquest node a determinats actors (estats, empreses o individus).
L’objectiu és exercir una coacció directa i asfixiant. Atès que trobar alternatives a aquestes xarxes és extremadament costós o impossible a curt termini, la víctima sol cedir a les demandes polítiques de l’estat coartador.
Estudis de cas clau
Per demostrar la seva teoria, Farrell i Newman analitzen com els Estats Units van aprofitar la seva posició dominant en dues infraestructures clau després dels atemptats de l’11 de setembre:
SWIFT (Finances) – Coll d’ampolla + Panòptic
SWIFT és el sistema de missatgeria global que permet les transferències bancàries internacionals. Tot i ser una cooperativa amb seu a Bèlgica, els EUA van utilitzar la pressió legal i el seu pes financer per obligar SWIFT a compartir dades i, posteriorment, a desconnectar bancs de països sencers (com l’Iran), aïllant-los efectivament del sistema financer mundial.
El nucli d’Internet (Comunicacions) – Panòptic
A causa del desenvolupament històric d’Internet, una part massiva dels cables de fibra òptica mundials i del trànsit de dades passa físicament pel territori dels EUA. A través de programes revelats més tard per Edward Snowden (com PRISM), l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) va poder monitoritzar el trànsit de dades global de governs i corporacions aliades i enemigues.
Condicions perquè es doni la Interdependència Armamda
La interdependència armada és una teoria en les relacions internacionals que descriu com els estats poden aprofitar la interdependència asimètrica dins de les xarxes de producció globals per coaccionar altres actors. No qualsevol país pot fer un ús d’aquesta eina. Els autors assenyalen tres condicions crítiques:
- Asimetria de la xarxa: La xarxa ha de tenir una estructura d’estrella o hub-and-spoke, on la majoria de connexions passen per un sol lloc, en comptes de ser una xarxa distribuïda o igualitària.
- Jurisdicció institucional: L’estat coartador ha de tenir autoritat legal o capacitat de pressió directa sobre les empreses o institucions que gestionen físicament o legalment el node.
- Alt cost de substitució: Per a les víctimes, crear una alternativa (p. ex., un Internet propi o un sistema financer alternatiu a SWIFT) ha de ser tan car o complex que no sigui viable immediatament.
Implicacions geopolítiques actuals (llegat de la teoria)
Fragmentació global (Balcanització): Sabent que la interdependència pot ser usada com a arma, potències com la Xina o Rússia busquen proactivament la sobirania tecnològica i financera (creant el seu propi SWIFT com el CIPS xinès, o xarxes d’Internet nacionals) per immunitzar-se contra el poder de coll d’ampolla dels EUA.
La guerra de semiconductors: Els controls d’exportació dels EUA sobre la tecnologia de xips cap a la Xina (bloquejant l’accés a maquinària clau com la de ASML als Països Baixos) és un exemple de llibre de text de l’efecte de coll d’ampolla aplicat a les cadenes de subministrament d’alta tecnologia.
El dilema de la Unió Europea: La UE s’ha adonat sovint que, tot i ser una potència econòmica, depèn d’infraestructures tecnològiques i financeres controlades per tercers (els EUA o proveïdors xinesos de 5G), cosa que ha impulsat el concepte modern d’Autonomia Estratègica.
L’obra de Farrell i Newman demostra que la globalització no va eliminar el poder dels Estats, sinó que va moure el camp de batalla de les trinxeres militars cap als servidors d’Internet, els nodes de comunicació i els sistemes de compensació bancària. En el món modern, qui domina la xarxa, domina la geopolítica.
Mark Leonard2 expandeix aquesta idea cap a l’àmbit social, psicològic i de l’opinió pública. La seva tesi és radical: les mateixes forces que havien d’unir el món (Internet, el lliure comerç, el turisme i els acords internacionals) són precisament les que l’estan dividint i creant un estat de conflicte permanent.
El concepte d’Unpeace (La No-Pau)
Leonard argumenta que el binomi clàssic de Guerra o Pau ha quedat completament obsolet. Ja no vivim en un món de guerres declarades entre exèrcits tradicionals, però tampoc en un món de pau. Vivim en l’Unpeace (la no-pau):
- Un estat de transició permanent on els països competeixen agressivament sota el llindar del conflicte militar obert.
- Les armes d’aquesta nova era no són els tancs ni els míssils, sinó els fluxos de connectivitat: les cadenes de subministrament, la informació digital, els fluxos migratoris, les divises i les vacunes.
La paradoxa de la connectivitat: Per què el contacte genera conflicte?
L’autor destrueix el mite de l’utopisme tecnològic dels anys 90, que afirmava que una major connexió entre humans generaria una comunitat global i empatia. Leonard explica tres motius pels quals la connectivitat ens ha fet més hostils:
L’enveja geopolítica i la visibilitat de la desigualtat
Abans de la hiperconnectivitat, les societats vivien relativament aïllades i es comparaven amb els seus veïns directes. Avui, gràcies a l’accés instantani a Internet i a les xarxes socials, els ciutadans dels països en desenvolupament veuen constantment la riquesa d’Occident, el que dispara el ressentiment i els fluxos migratoris. Al seu torn, les societats riques veuen els fluxos globals com una amenaça directa a la seva identitat i estabilitat econòmica.
El xoc d’identitats (la tribu digital)
En lloc de crear una ciutadania cosmopolita, Internet ha permès que la gent s’agrupi en tribus d’interès o nacionals. La proximitat digital forçada accentua les diferències culturals en lloc de diluir-les. Com més connectats estem, més conscients som de com de diferents som dels altres, generant dinàmiques de nosaltres contra ells.
La Guerra per altres mitjans
Com que la guerra nuclear fa que el conflicte militar directe entre grans potències sigui impensable (per la Destrucció Mútua Assegurada), els estats es veuen obligats a utilitzar els vincles econòmics i digitals per danyar els seus rivals. La interdependència esdevé el camp de batalla ideal perquè permet colpejar l’enemic sense necessitat de prémer un gallet.
Les 5 armes de la Connectivitat
Leonard detalla com els diferents vectors de la globalització s’han convertit en sistemes d’armament actius:
- Armes Econòmiques (L’economia com a camp de batalla): Sancions econòmiques, talls de subministrament energètic (com el gas rus a Europa) o bloquejos a l’exportació de tecnologia.
- Armes Informatives (Les xarxes com a desestabilització): Ciberatacs, campanyes de desinformació massiva (fakes news, interferència en eleccions democràtiques) utilitzant els algorismes de les xarxes socials per polaritzar l’enemic des de dins.
- Armes Demogràfiques (La migració instrumentalitzada): L’ús geopolític de persones. Un exemple clar va ser quan Bielorússia va facilitar vols a immigrants de l’Orient Mitjà per empènyer-los cap a les fronteres de Polònia i Lituània per generar una crisi política a la UE.
- Armes Sanitàries e Infraestructurals: La diplomàcia de les vacunes durant la pandèmia o el control dels nodes físics de transport de mercaderies.
El Divorci Global: Teràpia per a un món hiperconnectat
A la part final del llibre, Leonard no proposa un retorn al proteccionisme extrem o a l’aïllacionisme (ja que és impossible desconnectar el món del tot), sinó el que ell anomena desconnexió terapèutica o un realisme de la connectivitat, tres vies per gestionar l’Era de la No-Pau:
- Acceptar el conflicte: Deixar de banda la il·lusió que el comerç pacificarà nacions com la Xina o Rússia. Les democràcies liberals han d’entendre que la connectivitat comporta un risc inherent de seguretat.
- Resiliència i Aparcaments d’emergència: Els estats i blocs (com la UE) han de crear tallafocs estructurals. Això implica diversificar les cadenes de subministrament (friend-shoring), protegir les infraestructures crítiques i assegurar una autonomia bàsica en alimentació, energia, salut i tecnologia.
- Noves regles del joc: Igual que durant la Guerra Freda es van establir línies vermelles per evitar un cataclisme nuclear, el món actual necessita acords i tractats de limitació per a les guerres de connectivitat (acords de ciberseguretat, límits a la desinformació o regulació de les sancions econòmiques).
Si Farrell i Newman tenen els plànols d’enginyeria de com les xarxes globals es converteixen en armes, Mark Leonard explica la psicologia d’una societat globalitzada malalta d’enveja i por, on la proximitat no ha portat l’harmonia, sinó el conflicte permanent.
Enfilall
Deixa un comentari…