Mastodon

TEL:7 minuts

Alta Estratègia

L’enfocament de Charles Hill a Grand Strategies és únic perquè defensa que la geopolítica i el poder no es poden entendre només mitjançant grans teories de ciències polítiques, xifres econòmiques o moviments de tropes. Per a Hill, les idees que mouen els líders i creen els ordres mundials tenen el seu origen en la cultura, la religió i, sobretot, la literatura.

Hill articula la seva visió al voltant de tres punts:

La literatura entesa com a mapa de l’estat. Argumenta que els grans escriptors de la història (com Homer, Virgili, Maquiavel, Shakespeare o Mark Twain) van comprendre les dinàmiques del poder i la naturalesa humana millor que molts teòrics polítics.

L’Alta estratègia (Grand Strategy) entesa com la capacitat d’articular els recursos d’un estat per assolir objectius d’abast nacional i internacional a llarg termini, unificant la política, la diplomàcia i la força militar.

I explora com les diferents civilitzacions han intentat construir un ordre internacional estable i com la pèrdua de visió estratègica o d’aixopluc cultural pot portar al col·lapse polític (ordre i desordre).

Literatura i geopolítica

La gran literatura capta la psicologia dels líders, la supèrbia (hibris), la por i la cerca de legitimitat de manera molt més profunda que els models d’anàlisi estratègica convencionals.

Hill ressegueix com les històries que les societats s’expliquen a si mateixes defineixen com s’organitzen políticament, des de les ciutats-estat gregues fins a l’estat-nació modern i el sistema de Westfàlia. Tota gran estratègia requereix una narrativa coherent que justifiqui l’ús del poder i convenci tant la població pròpia com la resta del món.

Les estructures polítiques no s’inventen en el buit; són la cristal·lització d’idees, mites i relats compartits. La literatura funciona com un registre fòssil d’aquesta evolució política1.

El caràcter humà i la motivació

Els models d’anàlisi de riscos geopolítics assumeixen sovint que els líders prendran decisions racionals basades en la maximització de beneficis o la minimització de danys. La literatura demostra que la història la mouen passions humanes que no encaixen en un full de càlcul.

La diplomàcia com a narrativa

Per a Hill, la diplomàcia és, en la seva essència, l’art de crear i mantenir un relat en què altres nacions vulguin participar o que, com a mínim, respectin.

Un estat pot tenir la força militar, però sense un argument convincent sobre per què utilitza aquesta força, serà vist com un agressor tirànic. En la campanya de Troia, o en les negociacions de la Pau de Westfàlia, el poder real es consolida quan es tradueix en un acord narrat que tots els participants accepten com a just. El discurs funciona com a arma geopolítica.

Cal projectar una visió de món. Durant la Guerra Freda, el combat entre els EUA i la URSS no va ser únicament nuclear, sinó una batalla entre dues narratives literàries i filosòfiques sobre el futur de la humanitat (el capitalisme individualista contra el col·lectivisme socialista). La nació que perd el control de la seva pròpia narrativa acaba perdent la seva influència internacional.

I cohesió interna per a l’acció exterior. Perquè un país pugui sostenir una alta estratègia durant dècades (com la contenció del comunisme o la construcció de la Unió Europea), la seva població ha de compartir una història sobre qui són i quin és el seu paper al món. Quan aquesta narrativa interna es trenca, la política exterior del país es torna inestable i aïllacionista.

Origen de l’ordre i la tragèdia (antiguitat)

Homer (La Ilíada i L’Odissea): Analitza la tensió entre la glòria individual i les necessitats de la comunitat. L’Odissea esdevé un manual sobre la reconstrucció d’un ordre social destruït per la guerra.

A L’Ilíada, Agamèmnon pren la desastrosa decisió d’humiliar Aquil·les no per cap raó estratègica, sinó per pur orgull. Hill utilitza aquests episodis per il·lustrar com l’egocentrisme dels governants crea crisis geopolítiques gens necessàries. La literatura ens ensenya a detectar quan un líder actua mogut pel seu ego abans que la doctrina militar o la burocràcia puguin preveure-ho.

Els poemes d’Homer van definir les virtuts del ciutadà grec. La polis va néixer com un espai on l’honor individual s’havia de subordinar al bé comú, una tensió constant que la tragèdia greca (Èsquil, Sòfocles) va explorar per ajudar la societat a processar els seus propis conflictes de lleialtat.

Tucídides (Història de la Guerra del Peloponès): El text fundacional del realisme geopolític, on Hill destaca com les decisions dels estats sovint vénen determinades per tres motivacions principals: l’interès, la por i l’honor.

Tucídides assenyala que allò que va fer inevitable la guerra va ser l’augment del poder d’Atenes i la por que això va crear a Esparta. La literatura dramàtica mostra com la por paralitza el pensament racional i condueix a guerres preventives, un concepte que la psicologia política moderna tot just intenta codificar.

Virgili (L’Eneida): L’exemplificació de l’estratègia imperial romana, on l’estat exigeix el sacrifici personal dels seus líders (pietas) per complir una missió civilitzadora global.

L’Eneida no és només una obra poètica, sinó un encàrrec ideològic per justificar l’Imperi Romà sota August. Crea el concepte de la mission civilitzadora: el poder imperial no s’exerceix només per dominar, sinó per portar l’ordre i la llei (pax romana) al caos. Aquest model narratiu serà replicat segles més tard pels imperis britànic i estatunidenc.

Gestió del poder i legitimitat (edat moderna)

Maquiavel: Analitza la ruptura amb la moral religiosa i la necessitat d’adaptar les eines de l’estat a la realitat tal com és, no com hauria de ser.

Shakespeare (tragèdies i històries reials): Explora la fragilitat de la legitimitat del poder. En obres com Enric V o Macbeth, Hill demostra com la inestabilitat interna d’un governat destrueix immediatament la seva capacitat de projecció exterior.

En el cicle d’obres històriques de Shakespeare (Enric IV, Ricard III), el focus no és el poder en brut, sinó la legitimitat. Un governant que accedeix al poder per mitjans il·legítims passa tota la seva vida política cautiu de la paranoia interna, fet que condueix a una política exterior erràtica i agressiva per compensar la feblesa domèstica.

Hugo Grotius i el dret internacional: Com la literatura i la filosofia jurídica van establir les bases per a la Pau de Westfàlia (1648), creant el sistema d’estats sobirans que coneixem avui.

Després de la devastació de la Guerra dels Trenta Anys, la literatura europeu (com el Don Quixot de Cervantes o els Escrits de Baltasar Gracián) reflecteix el desencís amb les grans Guerres de Religió. La narrativa passa d’un ideal de comunitat cristiana universal a la necessitat d’estats sobirans delimitats per fronteres clares, on la religió deixa de ser motiu de guerra internacional.

El món modern i la crisi de l’Alta Estratègia (segles XIX i XX)

Jane Austen i la pau social: Analitza com les seves novel·les reflecteixen un ordre social estable i madur a la Bretanya del segle XIX, condició indispensable per al posterior expansió de l’Imperi Britànic.

Joseph Conrad (El cor de les tenebres): Crítica dels perills de l’expansió imperialista desconnectada de principis morals, mostrant com el poder absolut sense una visió estratègica ètica porta al col·lapse intern.

Hill conclou que el món contemporani pateix una crisi de l’alta estratègia perquè els líders polítics moderns han après a gestionar la burocràcia i la tecnologia, però han perdut el contacte amb les grans idees humanístiques. Sense una comprensió profunda del bagatge cultural i literari, els estats queden a la deriva, incapaços d’anticipar els canvis geopolítics o de construir un ordre internacional durador.

Enfilall

  1. Un dels exemples més il·lustratius que Charles Hill utilitza a Grand Strategies per connectar la literatura clàssica amb la política moderna és l’anàlisi de la Guerra del Golf (1990-1991) i la posterior gestió de l’ordre a l’Orient Mitjà.

    Per a Hill, la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein i la resposta de la coalició internacional liderada pels Estats Units no es poden entendre del tot si no es llegeixen a través de la lents de La Ilíada d’Homer i el concepte grec de violació de l’ordre internacional.

    La invasió de Kuwait com la caiguda en l’estat d’assalt homèric

    Hill compara Saddam Hussein amb personatges homèrics dominats per la supèrbia. En invadir un estat sobirà veí per simplement annexar-se’l i extorsionar el mercat del petroli, Saddam va actuar com els antics reis que no reconeixien cap llei superior a la seva pròpia força bruta.

    A L’Ilíada, la Guerra de Troia no comença només per un raptat individual (Helena), sinó perquè Paris viola les lleis sagrades de l’hospitalitat (xenia), la norma no escrita que mantenia unida la civilització mediterrània.

    Saddam Hussein va violar el principi de Westfàlia sobre la sobirania dels estats i la Carta de les Nacions Unides. Hill argumenta que, exactament com Agamèmnon i els grecs van entendre que calia respondre a la violació de Troia per evitar que tot el sistema de regles col·lapsés, la comunitat internacional va entendre la invasió de Kuwait com un atac directe al mateix concepte d’un Nou Ordre Mundial.

    La diplomàcia de George H. W. Bush com una cerca de legitimitat clàssica

    L’actuació del president nord-americà George H. W. Bush durant la crisi és, segons Hill, un exemple de manual d’execució d’una alta estratègia fonamentada en la narrativa literària de la legitimitat:

    Construcció d’una narrativa d’aliança (Aqueus): Igual que Agamèmnon va haver de viatjar per tota Grècia per convèncer els diferents reis (Odisseu, Aquil·les, Àiax) que la causa era comuna, Bush no va actuar de manera unilateral. Va construir una coalició sense precedents de més de 30 nacions, incloent-hi països àrabs.

    El discurs del dret internacional: Bush va justificar la guerra no pas en termes de dominació imperial o d’interès econòmic pur (petroli), sinó utilitzant el relat de la restauració del dret i la protecció dels febles. Aquesta narrativa va ser el que va permetre a la coalició mantenir-se unida sense desencadenar una revolta generalitzada al món d’orient.

    L’error posterior: desatendre la lliçó de L’Odissea. Si L’Ilíada tracta de com fer la guerra per restaurar un ordre après, L’Odissea tracta de com construir la pau posterior (el retorn a casa, la reconstrucció de les institucions a Ítaca).

    Hill assenyala que l’administració nord-americana va fallar en la segona part de l’estratègia. En decidir no marxar cap a Bagdad el 1991 per enderrocar el règim de Saddam (per tal de no trencar el mandat de l’ONU) van deixar el conflicte en un estat de resolució incompleta.

    La conseqüència estratègica: De la mateixa manera que Odisseu va trigar deu anys a restaurar l’ordre a la seva terra perquè va deixar serps vives pel camí, la decisió de 1991 va deixar una ferida oberta a l’Orient Mitjà que va acabar conduint directament a la Guerra de l’Iraq del 2003.

    Per a Hill, la incapacitat dels líders moderns de preveure les conseqüències a llarg termini de no tancar un conflicte amb una narrativa completa de pau (com sí que van saber fer els diplomàtics a la Pau de Westfàlia el 1648) exemplifica per què la manca de lectura dels clàssics porta a errors geopolítics de primer ordre. ↩︎

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.