Mastodon

TEL:4 minuts

Una Alta Estratègia humanista

A la part final de Grand Strategies, Charles Hill fa un al·legat contra la supèrbia de la modernitat tardana. L’autor diagnostica que el món contemporani no pateix una manca de recursos econòmics ni de capacitat militar o tecnològica, sinó una fallida en l’arquitectura intel·lectual i moral dels seus líders.

Buit tecnocràtic i pèrdua de la visió humanística

L’educació dels elits polítiques i diplomàtiques s’ha especialitzat en la ciència política quantitativa, la gestió administrativa i la comunicació de masses. Això ha provocat un aïllament d’aquelles disciplines que ensenyen a llegir la naturalesa humana.

Curtterminisme electoral i de mitjans: La política exterior s’ha convertit en una successió de respostes reactives al cicle de notícies de 24 hores. La preocupació central d’un governant ja no és com estarà configurat l’ordre internacional d’aquí a cinquanta anys, sinó la narrativa del pròxim titular o de les pròximes eleccions. Aquest comportament elimina la possibilitat de desplegar una alta estratègia, la qual requereix paciència, continuïtat i voluntat de sacrifici a llarg termini.

Els polítics actuals actuen com a gestors d’imatge i comunicació (spin-doctors), reactius als titulars de premsa immediats, en lloc de com a estrategs capaços de dissenyar un ordre internacional durador a dècades vista.

L’amnèsia de la condició humana: Quan els diplomàtics obliden autors com Tucídides o Shakespeare, perden la capacitat de comprendre que les nacions no es mouen només per incentius financers. L’oblit de conceptes com la por, l’honor, la vergonya o la legitimitat impedeix preveure reaccions irracionals o fanàtiques d’altres actors globals, reduint la diplomàcia a un intercanvi de transaccions que sovint fracassa.

La diplomàcia moderna s’ha distanciat de la literatura, la història i la filosofia, les disciplines que històricament proporcionaven la comprensió del caràcter humà, la por, l’honor i la legitimitat.

Erosió del sistema de Westfàlia

L’ordre de Westfàlia (1648) va funcionar perquè establia un marc on els estats, reconeixent-se com a sobirans, podien pactar, negociar o fer la guerra sota regles delimitades. En l’era actual, aquest marc s’esfondra per dos fronts simultanis.

Buidatge des de baix i des de dalt: Per una banda, corporacions transnacionals, ONGs globals i organismes supranacionals buiden de poder l’estat-nació tradicional des de dalt. Per l’altra, grups terroristes, xarxes de crim organitzat i milícies no estatals el minen des de baix. Els estats continuen sent els únics responsables de la seguretat dels seus ciutadans, però han perdut el monopoli de l’acció en l’escena internacional.

Buit de legitimitat i narrativa: Ni la doctrina dels drets humans ni el lliure mercat han aconseguit articular un consens universal que substitueixi l’antiga legitimitat de l’estat sobirà. Sense una narrativa compartida sobre com s’ha de governar el planeta, les intervencions internacionals es perceben com a actes d’imperialisme arbitrari o d’hipocresia geoeconòmica.

La tornada de la barbàrie i l’anarquia

Charles Hill conclou amb un avís d’aires profètics: l’ordre internacional no és l’estat natural del món, sinó un constructe artificial, fràgil i exigent que requereix un manteniment constant.

Quan una civilització perd la capacitat de comprendre i defensar la seva pròpia arquitectura estratègica, el resultat inevitable és el retorn al caos. Sense una comprensió profunda del que significa construir i mantenir un ordre, lliçons que Homer, Virgili, Maquiavel o Conrad van deixar per escrit, el sistema internacional queda a la mercè de la descomposició, la supèrbia i el desordre geopolític.

Per a Hill, la recuperació d’una alta estratègia coherent passa necessàriament per reeducar els líders en el canon literari i històric. Només recuperant la saviesa acumulada sobre la tragèdia, el deure i el poder serà possible evitar que el segle XXI caigui en un nou període de desordre global i barbàrie. Si la comprensió cultural es dissipa i l’estratègia es redueix a la pura força bruta o a l’aïllacionisme, el sistema rellisca cap a l’estat de llops contra llops descrit per Hobbes. Les normes no escrites que eviten la crueltat desenfrenada es trenquen ràpidament.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.