Mastodon

TEL:4 minuts

Maquiavel i Shakespeare

L’Edat Moderna marca el moment en què l’alta estratègia es secularitza i es sistematitza. Charles Hill descriu aquest període com un canvi de paradigma fonamental: la política deixa d’intentar reflectir un ordre diví o idealitzat i passa a centrar-se en la gestió pràctica de l’estat-nació en un món fragmentat i competitiu.

Maquiavel: la ruptura amb la moralitat idealitzada

Charles Hill situa Nicolau Maquiavel (El príncep, Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi) com la frontissa que separa la filosofia d’estat medieval de la geopolítica moderna.

Una verità effettiva: Maquiavel trenca amb la tradició clàssica i cristiana que exigia que el governant fos un model de virtut moral. Hill destaca com Maquiavel obliga els líders a veure el món tal com és, i no com hauria de ser. Un governant que actua basant-se en ideals utòpics en un món de pretendents sens escrúpols no només es destrueix a si mateix, sinó que porta l’estat a la ruïna.

Virtù contra fortuna: La virtù maquiavel·liana no és la virtut cristiana, sinó la capacitat, audàcia, energia i habilitat política per adaptar-se als canvis de la fortuna (les circumstàncies externes). En termes de gran estratègia, Hill ho tradueix com la facultat de mantenir la iniciativa estratègica i reaccionar ràpidament abans que els esdeveniments geopolítics empenyin l’estat fora de joc.

S’estableix el principi que la supervivència de l’estat és la màxima prioritat (raó d’Estat). Si l’existència de la comunitat està en perill, les eines que en qualsevol altra circumstància serien immorals (trencament de tractats, destrucció d’aliances o ús de força preventiva) esdevenen obligacions estratègiques.

Shakespeare: fragilitat de la legitimitat i política exterior

Mentre Maquiavel explica l’estructura teòrica del poder, William Shakespeare exposa la psicologia d’aquells que l’exerceixen. Hill utilitza les tragèdies i drames històrics shakespearians per demostrar que un estat no pot tenir una gran política exterior si no té legitimitat interna.

Macbeth: la ruptura de la legitimitat. Quan Macbeth usurpa el tron mitjançant l’assassinat de Duncan, trenca l’ordre moral i constitucional d’Escòcia. Hill analitza com aquesta falta de legitimitat produeix una paranoia interna insostenible. Macbeth s’ha de concentrar exclusivament a purgar la dissidència interna i mantenir el control, fet que el deixa aïllat, vulnerable i incapaç de projectar cap mena de lideratge o estabilitat a l’exterior.

Enric V: la cohesió abans de la projecció. A Enric V, Shakespeare mostra el cas oposat. Abans de llançar la seva campanya militar a França (la batalla d’Azincourt), Enric V dedica un esforç immens a consolidar la seva legitimitat a Anglaterra, unificant les diferents faccions (anglesos, gal·lesos, escocesos i irlandesos) al voltant d’una narrativa comuna. Hill assenyala que la victòria d’Enric V no va ser només militar, sinó el resultat d’haver construït una cohesió nacional prèvia que va permetre sostenir l’esforç de la guerra exterior.

Per a la geopolítica moderna, la lliçó es que un govern afeblit per la divisió interna, la manca de confiança de la ciutadania o la il·legitimitat constitucional esdevé un factor geopolític perillós, ja que sovint buscarà aventures exteriors irresponsables per distreure dels seus problemes domèstics.

Hugo Grotius i el camí cap a la Pau de Westfàlia (1648)

El segle XVII va estar marcat per la devastació de la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte religiós i polític que va dessagnar Europa. En aquest context, juristes i pensadors com Hugo Grotius (De iure belli ac pacis) van establir una nova narrativa internacional basada en el dret.

Grotius argumenta que existeix un dret de gents (jus gentium) que ha de regular la conducta entre estats, fins i tot durant la guerra, i que aquestes regles s’han d’aplicar independentment de les diferències religioses. Hill emfatitza que aquest va ser el pas fonamental per desmuntar les guerres fanàtiques de religió.

La filosofia de Grotius i els textos jurídics del moment van alimentar directament la Pau de Westfàlia (1648). Aquest tractat va crear el sistema internacional modern basat en:

  • Sobirania territorial: Cada estat té autoritat exclusiva sobre el seu territori i afers interns (cuius regio, eius religio).
  • Igualtat jurídica: Tots els estats sobirans tenen el mateix reconeixement formal, independentment de la seva mida o poder.
  • No-ingerència: La prohibició que potències exteriors intervinguin en els afers domèstics d’un altre estat sobirà.

Westfàlia va ser la victòria de la gran estratègia pragmàtica. Va substituir l’ideal medieval d’un imperi o papat universal per un ordre d’estats competidors però que accepten un marc de regles comú. Per a Charles Hill, representa un moment d’or del disseny geopolític: una arquitectura narrativa i legal capaç d’aportar estabilitat a un continent destrossat per la doctrina i el fanatisme.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.