Mastodon

TEL:6 minuts

Preu de mercat: l’estafa

El concepte preu de mercat es presenta des del discurs hegemònic com una dada objectiva i un equilibri natural, quan en realitat opera com una estafa estructural. Aquest mecanisme fa passar per llei econòmica allò que només és un dispositiu d’extracció de renda, dissenyat per buidar les butxaques de la gent i transferir riquesa cap als sectors més concentrats de capital.

El frau de la llei natural

L’estafa comença fent creure que el preu és una veritat matemàtica inqüestionable, com la llei de la gravetat.

El parany és que el mercat no existeix en el buit ni és neutral. Els preus estan trucats d’origen per regles del joc fetes a mida: lleis de propietat, protecció de patents, regulacions a mida i subsidis públics que afavoreixen actors concrets. Fer passar decisions polítiques interessades per un equilibri entre oferta i demanda és el primer engany.

Fer passar capacitat de pagament per demanda

El model ven la idea que el mercat assigna els recursos de manera eficient segons el que la societat demana.

El mercat no mesura necessitats humanes, sinó només el poder adquisitiu. L’estafa consisteix a igualar demanda amb capacitat d’extracció: un fons d’inversió especulatiu té una demanda infinitament superior a la d’una família que necessita menjar o un sostre. El preu de mercat no soluciona necessitats; exclou qui no pot pagar i privatitza béns essencials com la salut, l’energia o l’habitatge.

La trampa del comptable: ocultació de costos reals

Presentar productes com a barats o determinats per un preu de mercat just amaga un truc comptable. El preu de mercat ignora deliberadament les anomenades externalitats negatives. Un bé té un preu aparentment baix o competitiu perquè no inclou la destrucció ambiental, la contaminació ni l’explotació laboral. L’estafa rau en el fet que el mercat cobra un preu avui, però deixa la factura social i ecològica a les generacions futures.

La il·lusió del pacte lliure i la negociació coercitiva

El discurs oficial justifica el preu afirmat que compradors i venedors pacten en igualtat de condicions i llibertat.

En un entorn dominat per oligopolis, no hi ha negociació possible. En el mercat de treball o de béns de primera necessitat, el treballador o consumidor no tria lliurement: la necessitat de sobreviure l’obliga a acceptar les condicions imposades. Fer passar un xantatge o una situació de monopoli per un acord lliure és la clau de volta d’aquesta estafa.

Espoli de treball no pagat

El mercat només posa preu a allò que pot monetitzar, fent veure que la resta no té valor econòmic. El sistema oculta la base sobre la qual s’aguanta tot el model: tasques de cura, treball domèstic i sostenibilitat de la vida, realitzats majoritàriament per dones. No assignar cap preu o donar un valor ridícul a aquests treballs permet al capital privatitzar els beneficis mentre s’aprofita d’una infraestructura humana gratuïta.

El preu de mercat no és cap indicador de valor ni cap mecanisme d’assignació just: és un artefacte ideològic i un parany de trilers. Funciona com un mecanisme de disciplina social que legitima el saqueig col·lectiu, prioritza l’acumulació privada i amaga la violència estructural necessària per mantenir l’estafa en marxa.

Aplicat a l’habitatge i als locals comercials és un dels exemples més clars de com aquest concepte s’utilitza per transformar drets fonamentals i teixit comunitari en meres eines d’especulació i extracció de renda.

Habitatge: la violència de convertir un dret en actiu financer

Aplicar el preu de mercat a l’habitatge parteix de la falsa premissa que una casa és un bé de consum qualsevol (com un telèfon o un cotxe), quan en realitat és una necessitat vital primària.

La demanda d’habitatge és inelàstica: la gent no pot decidir no tenir un sostre si els preus pugen. Això trenca qualsevol lògica de lliure negociació. El preu de mercat no reflecteix un acord lliure, sinó un xantatge: o pagues el que et demanen o te vas al carrer o a la perifèria precaritzada.

Els preus de lloguer no es determinen pel cost de construcció o manteniment de l’immoble, sinó per l’expectativa de rendibilitat de fons d’inversió (com els fons d’inversió immobiliària o fons buit) i grans propietaris. L’habitatge s’ha devaluat com a espai de vida i s’ha revaloritzat com a actiu financer global per absorbir capital excedent.

L’argument habitual és que falta oferta, però quan l’oferta augmenta en un mercat desregulat, els nous immobles s’introdueixen sovint a preus encara més alts (habitatge de luxe, lloguer de temporada o turístic), fent pujar la mitjana de la zona (gentrificació) en lloc de baixar els preus.

Locals comercials: destrucció del teixit veïnal i econòmic local

En el cas dels locals comercials, el preu de mercat opera com un mecanisme d’expulsió del petit comerç tradicional en favor de grans cadenes multinacionals i franquícies.

El valor d’un local comercial moltes vegades no depèn de l’immoble en si, sinó de la vida social, cultural i veïnal que s’ha creat al seu voltant gràcies a l’activitat del barri. El preu de mercat permet al propietari apropiar-se i monetitzar aquest valor col·lectiu pujant el lloguer al comerciant que l’ha generat. És una extracció de valor del treball aliè.

Els preus de lloguer inassumibles per a projectes locals, de proximitat o d’economia social només els poden pagar grans corporacions o negocis enfocats al turisme de massa. Això destrueix la diversitat comercial, desertitza la vida veïnal i precaritza l’ocupació local, promoguen monocultura comercial i homogeneïtzació.

Molts grans tenidors prefereixen tenir locals buits durant anys esperant un llogater corporatiu que pagui un preu de mercat inflat, abans de reduir la renda a un comerciant local. Això demostra que el mercat no busca l’eficiència ni l’ús del recurs, sinó mantenir alta la valoració del seu actiu a balanç.

Defensar el preu de mercat per als lloguers d’habitatges i locals comercials és defensar el dret d’uns pocs a extreure la renda del treball de la majoria. En el cas de l’habitatge, atempta directament contra la dignitat humana i el dret a la vida; en el cas dels locals, destrueix la sobirania econòmica local i la cohesió dels barris. Deslegitimar aquest concepte implica exigir que l’ús de l’espai i el sostre es regeixin per criteris de funció social, control de preus i garantia de drets, i no per la maximització del benefici privat.

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.