Per què les mesures que proposen els partits de dretes (i els centristes) per regular el mercat de lloguers i habitatge no funcionaran1 pels treballadors? Aquesta mena de partits defensen un model ideològic neoliberal2 centrat en l’estimulació de l’oferta, la seguretat jurídica per als propietaris i l’incentiu fiscal, per tant:
Subordinen la vida digna al lucre econòmic: Consideren prioritari el lucre d’un propietari o inversor, per sobre de la necessitat bàsica d’habitatge de qualsevol persona. Deixar el dret a la vida digna a mercè de la capacitat financera es una forma de violència estructural.
Son responsables d’angoixes i malalties (impacte en la salut mental): L’exposició continuada a la incertesa de no saber si es podrà pagar el lloguer, la por al desnonament o la necessitat de destinar més del 40% o 50% dels ingressos a la llar genera problemes greus d’ansietat, depressió i situacions de desgast psicològic.
Son responsables de desnonaments i pèrdua de projectes vitals: Quan la protecció a la propietat s’aplica de manera irreflexiva (neoliberal), pot derivar en desnonaments de famílies vulnerables i de gent gran sense alternativa d’habitatge social.
Línies mestres neoliberals
El rebuig a topalls de preu i a intervenció directa afavoreix a rendistes (arrendadors, fons d’inversió, grans i petits tenidors).
En eliminar/impedir control de preus, la determinació de la renda de l’habitatge queda subjecta a la llei de l’oferta i la demanda en un mercat tensionat. Això permet als propietaris continuar extraient una renda del sòl maximitzada i capturar una part significativa dels salaris de la classe treballadora. Una feble regulació del lloguer de temporada o d’habitacions facilita una via d’escapament per a esquivar la funció social de l’habitatge, afavorint el lucre per sobre del dret a la llar.
L’ampliació del parc d’habitatge via col·laboració públic-privada i seguretat jurídica afavoreix a promotores immobiliàries, constructores, fons d’inversió i propietaris.
El discurs de la seguretat jurídica prioritza el dret de propietat privada, entès com a actiu d’inversió o negoci, per damunt del dret a l’habitatge. Protegeix el capital davant del conflicte social derivat de la manca d’accés a l’habitatge.
La demanada de col·laboració públic-privada es una excusa per socialitzar els riscos i privatitzar els beneficis. En lloc de construir un parc públic d’habitatge 100% estatal o d’emprar la devaluació/expropiació del sòl privat, l’Estat transfereix fons públics o sòl comú al sector privat perquè aquest en tregui un rendiment econòmic.
Els incentius i bonificacions fiscals afavoreixen a propietaris privats i acumuladors de rendes.
Aquesta mesura implica una transferència indirecta de recursos públics cap a la classe mitjana-alta o alta. En lloc de fer servir la fiscalitat com una eina redistributiva (sancionant la desocupació d’habitatges buits o la concentració de propietats), s’utilitzen els diners dels impostos de tota la societat per a compensar el propietari perquè ofereixi preus raonables. Això eximeix la propietat de qualsevol responsabilitat o funció social inherent.
A qui afavoreix el model?
| Col·lectiu / Classe | Impacte de les mesures |
|---|---|
| Grans tenidors i fons d’inversió | Molt favorable. Manteniment dels marges de benefici, llibertat de mercat i protecció del seu actiu. |
| Petita burgesia rendista (petits propietaris) | Favorable. Protecció de la renda immobiliària com a complement salarial o de jubilació, amb avantatges fiscals. |
| Sector de la construcció i promoció | Favorable. Oportunitats de negoci garantides mitjançant fons i acords públics. |
| Classe treballadora i llogaters | Desfavorable. Subordinació del dret a l’habitatge a la capacitat de pagament. Exposició a augments de preu i a la pèrdua de poder adquisitiu (transferència de renda del treball al capital). |
Aquests partits entenen l’habitatge principalment com un bé de consum i un actiu financer dins d’un mercat lliure, no pas com un dret fonamental desmercantilitzat. Aquesta visió consolida la posició de la classe propietària i manté la dependència econòmica de la classe arrendatària.
On fallen les teories neoliberals?
La teoria neoliberal sosté que a més oferta, els preus baixen automàticament. Tanmateix, l’habitatge no funciona com un mercat de competència perfecta: l’elasticitat del sòl és finita. No es pot construir sòl infinit a les zones on la gent vol o necessita viure (prop de la feina, serveis i transport). Això fa que el valor de la terra s’engreixi indefinidament.
Financerització de l’habitatge: Quan l’habitatge es desregula, passa de ser un bé d’ús a ser un actiu financer. Els grans fons no construeixen ni compren pisos per baixar-ne el preu, sinó per maximitzar la rendibilitat del seu capital.
Incentiu de la construcció d’alta gamma: En un mercat lliure, als promotors privats els resulta molt més rentable construir habitatge de lucre/alt nivell o turístic que no pas habitatge social o assequible.
Perversió del bé comú com a mercaderia
Quan un pilar bàsic per a la vida humana es tracta com un producte sotmès a la llei de l’oferta i la demanda, la societat accepta implícitament que el dret a un sostre depèn de la capacitat econòmica de cadascú.
Això genera una dinàmica on el valor d’ús d’una llar (tenir un espai segur on viure i desenvolupar un projecte vital) queda totalment subordinat al seu valor de canvi (la rendibilitat econòmica que en pot extreure el propietari o un fons d’inversió).
Rendibilitat a costa del salari treballador
Permetre el comerç i el negoci privat amb els immobles destinats al lloguer estableix una mecànica d’extracció de riquesa:
Transferència de rendes: Una part substancial del salari de la classe treballadora es destina directament a remunerar la propietat, sense que això generi un augment de la productivitat ni un bé per a la comunitat.
Vulnerabilitat i incertesa: La manca de control sobre el mercat de lloguer converteix la llar en un espai de precarietat constant, on l’amenaça de pujades de preu o d’expulsió impedeix l’estabilitat vital i emocional de les persones.
Necessitat d’una regulació dràstica
Qualsevol mesura que es limiti a incentivar el sector privat o a aplicar petits ajustos de preu es insuficient o un simple pedaç. Aquesta postura defensa la necessitat de:
Desmercantilitzar l’habitatge: Treure l’habitatge del circuit especulatiu i garantir que la seva funció sigui estrictament social.
Prohibir el negoci amb necessitats bàsiques: Impedir que la propietat d’immobles destinats a la residència habitual es faci servir com un vehicle d’inversió o de lucre privat.
Prioritzar la funció social: Considerar que el dret a la llar de la població està jeràrquicament per sobre de qualsevol dret a la rendibilitat financera o a la lliure fixació de preus.
Mentre el motor de l’activitat immobiliària sigui el benefici privat i no la cobertura d’una necessitat humana, el conflicte entre el dret a la llar i el negoci de l’habitatge continuarà generant desigualtat i precarietat estructural. Els partits d’aquesta corda, el pensament neoliberal per extensió, abdiquen de defensar drets humans i ho deixen en mans de llops i voltors.
Enfilall
- L’eficàcia de les polítiques neoliberals o de lliure mercat en l’habitatge depèn de quin objectiu es mesuri (construcció de pisos i beneficis del sector vs. preu accessible per a la població) i del període de temps que s’analitzi. Si s’avalua la capacitat d’aquestes mesures per a garantir que la majoria de la població accedeixi a un habitatge assequible, el consens acadèmic i l’evidència empírica mostren mancances estructurals profundes:
Regne Unit (des dels anys 80): Amb Margaret Thatcher es va liberalitzar el mercat immobiliari i es va vendre el parc d’habitatge públic (Right to Buy). Com a resultat es va obrir una esquerda enorme de desigualtat. L’oferta privada no va compensar la destrucció de l’habitatge social, la compra va passar a ser inaccessible per als joves i el preu del lloguer va augmentar molt més ràpidament que els salaris.
Irlanda: Un dels països amb més facilitats fiscals i seguretat per al capital inversor. Gran atracció de fons d’inversió internacionals (fons voltor), els lloguers més cars d’Europa i crisis d’accessibilitat sense precedents a Dublín.
Què passa quan les alternatives fallen?
Per contra, els defensors del model liberal argumenten que la intervenció de preus (els topalls al lloguer) genera l’anomenat efecte contracció: quan es limita per llei el preu que pot cobrar un propietari, molts retiren els seus pisos del mercat residencial tradicional per passar-los a la venda, al lloguer de temporada o al mercat negre, reduint l’oferta de lloguer habitual. A Berlín (2020), la congelació de preus va provocar una davallada immediata en l’oferta de lloguer ofert als portals, tot i que va protegir els inquilins que ja tenien contracte.
Quin model ha funcionat a Europa?
Els països europeus que han aconseguit mantenir preus d’habitatge equilibrats i assequibles no han aplicat ni el neoliberalisme pur ni la mera intervenció de preus sobre el mercat privat, sinó models socialdemòcrates d’alta intervenció estructural:
Àustria (model de Viena): Més del 60% de la població de Viena viu en habitatges públics o de cooperativa sense fi de lucre. L’Estat actua com el major propietari del mercat, la qual cosa obliga el sector privat a competir a la baixa si vol trobar inquilins.
Països Baixos (històric): Ha mantingut un parc públic d’habitatge superior al 30% del total (en comparació amb l’1,5% de l’Estat espanyol).
Les mesures neoliberals han funcionat per a reactivar el sector de la construcció i generar rendibilitat financera per als inversors, però han fracassat sistemàticament com a eina per a garantir el dret d’accés a l’habitatge de la classe treballadora. ↩︎ - Mites neoliberals falsos, greument incomplets o directament enganyifes
Mite del mercat autoregulat sense fallides: L’assumpció que els mercats deixats a la seva sort tendeixen a un equilibri òptim ignora la presència constant de externalitats (com la contaminació o el canvi climàtic), on el cost privat no reflecteix el cost social.
Un home econòmic perfectament racional (homo economicus): La psicologia i l’economia conductual han demostrat que els individus no prenen decisions amb informació perfecta ni amb càlculs d’utilitat infinits. La presa de decisions està condicionada per pors, biaixos cognitius, informació asimètrica i manipulació informativa.
Mite del trickle-down o efecte goteig: La tesi que reduir impostos als trams de renda més alts i a les grans corporacions es tradueix automàticament en inversió i benefici per a tota la societat ha estat desmuntada per estudis de la Reserva Federal, l’FMI i la London School of Economics. Sovint, aquesta reducció es concentra en actius financers o recompra d’accions, augmentant la desigualtat sense accelerar el creixement real.
La reducció del salari mínim sempre destrueix ocupació: La teoria clàssica sosté que augmentar el cost del treball redueix directament la demanda de mà d’obra. Des dels estudis empírics pioners de Card i Krueger (Premis Nobel d’Economia), s’ha demostrat que increments moderats del salari mínim no necessàriament redueixen l’ocupació i poden augmentar la productivitat i el consum intern.
L’Estat només és un obstacle ineficient: El pressupòsit que l’Estat és per definició un agent ineficient que torpedina la iniciativa privada s’enfronta a l’evidència històrica: la major part de les grans innovacions de que depèn el sector privat (Internet, GPS, pantalla tàctil, biotecnologia) tenen el seu origen en la inversió pública en recerca bàsica a llarg termini.
Els mercats financers són sempre eficients: La hipòtesi dels mercats eficients manté que els preus dels actius reflecteixen sempre tota la informació disponible. Els pànics bancaris, les bombolles especulatives històriques i les crisis sistèmiques (com la del 2008) demostren la presència d’un comportament de ramat i d’irrealitat en la valoració del risc. ↩︎
Deixa un comentari…