El cas de China Evergrande Group és el col·lapse corporatiu més gran de la història de la Xina i un dels fets econòmics més importants del segle XXI. La fallida de la companyia no només va posar fi a un imperi de 300.000 milions de dòlars en deute, sinó que va marcar el punt de no retorn del model de creixement xinès basat en el totxo. Perquè els habitatges són per viure-hi, no per especular.
Origen de l’imperi: el model High Leverage
Fundada el 1996 per Hui Ka Yan a Guangzhou, Evergrande va aprofitar el procés d’urbanització massiva de la Xina. El seu model de negoci es basava en una roda financera molt agressiva:
- Comprar terrenys massivament: La companyia demanava préstecs bancaris per adquirir grans superfícies de terra als governs locals.
- Vendre sobre plànol (pre-sales): Els ciutadans pagaven el 100% de l’habitatge abans que es construís.
- Reinvertir immediatament: En lloc d’utilitzar aquests diners per acabar els pisos, Evergrande els feia servir com a garantia per demanar més deute i comprar més terrenys.
Aquest esquema va convertir Evergrande en el segon promotor immobiliari del país, construint en més de 280 ciutats i diversificant-se cap a sectors com els vehicles elèctrics, el futbol (FC Guangzhou), l’aigua embotellada i els parcs temàtics.
Les tres línies vermelles (2020)
El mercat immobiliari va passar a representar entre el 25% i el 30% del PIB de la Xina, convertint-se en una bombolla de risc sistèmic. Veient que el preu de l’habitatge era inassumible per a les famílies, el govern de Xi Jinping va adoptar el lema: els habitatges són per viure-hi, no per especular.
L’agost de 2020, Pequín va introduir la política de les tres línies vermelles, un conjunt de mètrics financeres estrictes per limitar l’endeutament dels promotors:
- Deute sobre actius inferior al 70%.
- Deute net sobre patrimoni net inferior al 100%.
- Flux de caixa per cobrir el deute a curt termini.
Evergrande incomplia les tres regles. Els bancs li van tancar l’aixeta dels crèdits de cop, deixant la companyia sense liquiditat per pagar la seva xarxa de proveïdors i proveir les obres en curs.
Cronologia de la caiguda
Agost 2020: Imposició de les 3 línies vermelles. El govern xinès restringeix l’accés al crèdit als promotors sobreendeutats. Evergrande queda paralitzada.
Setembre 2021: Inici de les protestes públiques. Milers de compradors i inversors protesten a les seus d’Evergrande per la suspensió de les obres i el no-pagament de productes de riquesa (wealth management products).
Desembre 2021: Impagament oficial (default). Fitch i S&P declaren Evergrande en default restringit després d’incomplir el pagament d’interessos dels seus bons internacionals en dòlars.
Setembre 2023: Detenció de Hui Ka Yan. Les autoritats xineses posen sota arrest domiciliari i posterior custòdia el fundador de la companyia per sospites de delictes financers1.
Gener 2024: Ordre de liquidació a Hong Kong. L’Alt Tribunal de Hong Kong decreta la liquidació forçosa d’Evergrande per incapacitat de presentar un pla de reestructuració viable als creditors internacionals.
Impacte social i econòmic
Impacte sobre les famílies: Més d’un milió d’habitatges venuts sobre plànol van quedar inacabats. Com que la majoria de famílies destinen els seus estalvis a l’habitatge com a principal actiu, l’aturada va generar una crisi de confiança en els consumidors gegantina.
Finances dels governs locals: Els ajuntaments i governs regionals xinesos depenien de la venda de sòl a promotors com Evergrande per finançar fins al 40% dels seus pressupostos. Les arques públiques varen quedar fortament tocades.
Efecte contagi: La caiguda d’Evergrande va arrossegar altres gegants del sector com Country Garden o Kaisa, provocant una cadena de defaults en el mercat de bons offshore.
Gestió de la crisi per part de l’Estat xinès
El paper de l’Estat xinès durant la crisi d’Evergrande i del sector immobiliari es distingeix de la gestió de les crisis financeres a Occident per la seva naturalesa dirigida, preventiva i fortament política.
Mentre que a Occident els governs solen actuar com a rescatadors d’emergència quan els mercats ja han col·lapsat, Pequín va provocar la crisi de manera intencionada per punxar una bombolla que considerava un risc per a la seguretat nacional. L’actuació de Pequín es va articular en quatre fases principals:
A. Provocació controlada de la crisi (2020)
L’Estat no va ser un observador passiu. Mitjançant la directiva de les tres línies vermelles, el govern de Xi Jinping va tallar l’accés al crèdit als promotors sobreendeutats. L’objectiu era aturar la creació de deute especulatiu abans que fos massa tard.
B. Desmuntatge de precisió (aixafament a foc lent)
A diferència de la fallida fulminant de Lehman Brothers2, l’Estat xinès va congelar l’empresa en el temps i en va gestionar la caiguda durant gairebé quatre anys, establint una jerarquia d’afectats molt clara:
- Compradors individuals (famílies): Màxima prioritat estatal. Se’ls havia de lliurar el pis.
- Subcontractistes i proveïdors locals: Segona prioritat per evitar una línia de tancaments industrials.
- Creditors internacionals i accionistes: Darrera prioritat. Van assumir la pràctica totalitat de les pèrdues.
C. Reorganització del deute mitjançant banca estatal
Com que els grans bancs xinesos són de propietat estatal, Pequín va evitar un pànic financer (credit crunch). L’Estat va poder ordenar als bancs que reestructuressin el deute dels promotors de manera ordenada, absorbint part de les pèrdues sense permetre que la liquiditat del sistema es congelés.
D. Càstig als directius i nacionalització d’actius
El procés va incloure l’arrest i la condemna a cadena perpètua del fundador, Hui Ka Yan, juntament amb la confiscació del seu patrimoni. L’Estat va utilitzar el sistema judicial per enviar un missatge de disciplina política a la resta de l’elit empresarial.
Comparativa: Xina vs. Governs i institucions occidentals
| Criteri | Model Xinès (economia dirigida) | Model Occidental (EUA / UE) |
|---|---|---|
| Rol de l’Estat | Planificador / Enginyer del procés: Provoca la crisi per eliminar riscos estructurals i en dirigeix el col·lapse. | Rescatador d’emergència: Intervé quan el mercat ja ha col·lapsat (ex. 2008) per evitar una fallida sistèmica. |
| Prioritat de rescat | Estabilitat Social (Main Street): Finalitzar els pisos de les famílies abans de salvar el capital. | Sistema Financer (Wall Street): Reinjectar liquiditat als bancs (ex. pla TARP de 700.000M$) per evitar el col·lapse del crèdit. |
| Mecanismes de liquiditat | Injeccions directes via banca pública: S’ordena als bancs estatals finançar obres inacabades i absorbir deute. | Mecanismes monetaris indirectes: Els bancs centrals (Fed, BCE) baixen tipus d’interès i compren deute (Quantitative Easing). |
| Tractament dels directius | Responsabilitat penal i confiscació: Presó/cadena perpètua per als executius i pèrdua total del seu patrimoni. | Responsabilitat corporativa limitada: Rescats públics (too big to fail) on sovint els executius conserven indemnitzacions o no van a la presó. |
| Cost social immediat | Caiguda del creixement del PIB, pèrdua d’estalvi de la classe mitjana (immobiliari) i crisi en arques municipals. | Reorganització a través d’austeritat pública, desnonaments i destrucció de llocs de treball per recessió. |
Lliçons i riscos d’ambdós models
L’avantatge xinès resideix en que el control de l’Estat sobre els bancs, la justícia i les grans empreses permet evitar pànics bancaris o contagis financers ràpids i prioritzar el benefici de la majoria de ciutadans per sobre dels interessos dels fons d’inversió internacionals.
Com a contrapartida, l’Estat ha assumit un volum immens de deute latent (a través dels governs locals i els LGFV). En lloc de resoldre el problema mitjançant reformes de mercat, la interrupció estatal ha provocat un llarg període d’estancament econòmic, deflació i pèrdua de confiança del consum privat.
A Occident, les crisis se solen saldar amb un xoc ràpid, dolorós però que permet redistribuir els actius de pressa. A la Xina, l’Estat ha preferit un aixafament a foc lent per mantenir la pau social, sacrificant creixement econòmic a canvi de control polític.
El cas Evergrande no va ser només el col·lapse d’una empresa privada, sinó la intervenció directa de l’Estat xinès per punxar de manera controlada la bombolla immobiliària i reorientar l’economia cap a la indústria d’alta tecnologia i l’energia verda, acceptant un creixement del PIB més lent a canvi d’eliminar el risc financer.
- El 20 d’agost de 2026, el Tribunal Intermedi del Poble de Shenzhen va condemnar a cadena perpètua el fundador i antic president de China Evergrande Group, Hui Ka Yan (també conegut com Xu Jiayin en xinès mandarí).
Després de ser detingut a la Xina a finals de 2023, Hui es va declarar culpable a l’abril de diversos càrrecs, incloent-hi frau financer massiu, absorció il·legal de dipòsits públics, suborn corporatiu i desviament/apropiació indeguda de fons públics i de la companyia.
Evergrande va acumular un deute de més de 300.000 milions de dòlars. La crisi va esclatar el 2020 quan el govern xinès va imposar la política de les tres línies vermelles per frenar l’endeutament agressiu i la matèria prima de la bombolla immobiliària.
El tribunal va ordenar la confiscació de tot el patrimoni personal de Hui Ka Yan i va imposar multes que superen els 2.000 milions d’euros a les entitats d’Evergrande. Més de 50 directius vinculats al grup van rebre penes de presó d’entre 20 mesos i 18 anys.
La condemna es va emmarcar de manera molt explícita com un avís i un exercici de tolerància zero per part de Pequín contra la corrupció i les males pràctiques dels grans conglomerats privats, especialment en un sector (l’immobiliari) que ha pesat de manera determinant en la ralentització de l’economia xinesa. ↩︎ - La fallida de Lehman Brothers (2008) va ser un col·lapse financer fulminant de tipus Wall Street per excés de titulització opaca, el cas d’Evergrande (2021-2024) va ser una punxada dirigida per l’Estat xinès sobre l’economia real (Main Street).
Lehman Brothers (2008): Hipoteques subprime empaquetades en derivats complexos (CDO, CDS) i venudes globalment. Xoc de liquiditat que va congelar el crèdit interbancari mundial. Washington va haver de rescatar el sector amb 700.000M $. Impacte global: Importació immediata del risc als mercats financers dels EUA, Europa i Àsia.
China Evergrande (2021-2024): Execució d’obres sobre plànol, compra massiva de sòl i deute estructural. Pequín va provocar la crisi amb les 3 línies vermelles per punxar la bombolla. Aixafament a foc lent: procés de diversos anys gestionat per l’Estat per absorbir les pèrdues. L’impacte financer s’ha contingut principalment dins la Xina i els seus governs locals.
Les tres diferències clau
Actius financers opacs vs. pisos de maó i ciment
Lehman Brothers va caure perquè ningú sabia quin valor real tenien els actius financers complexos que els bancs es intercanviaven. En el cas d’Evergrande, l’origen no són derivats foscos, sinó pisos inacabats, fons de construcció paralitzats i terrenys. El problema no era la manca de claredat sobre l’actiu, sinó la manca de liquiditat de la companyia per acabar-los.
Control estatal del sistema bancari
Quan Lehman Brothers va fer fallida, els bancs privats van deixar de prestar-se diners entre ells per por i la liquiditat global es va congelar en qüestió d’hores. A la Xina, els principals bancs són de propietat estatal. Pequín pot orquestrar i ordenar als bancs que continuïn finançant determinats sectors o reestructurin deutes, evitant un pànic bancari en línia de dominó al sistema financer.
Prioritat política: l’estabilitat social per sobre de la corporativa
En el cas nord-americà, la prioritat va ser salvar el sistema financer per evitar un col·lapse sistèmic. En el cas xinès, la prioritat del Partit Comunista ha estat garantir que els compradors individuals rebessin els seus pisos abans de protegir els inversors internacionals (que van perdre gairebé el 100% en els bons offshore) o la mateixa directiva de l’empresa. ↩︎
Deixa un comentari…